Ara que el debat sobre l’existència de Déu es revifa, potser caldria aclarir, com ho feia R. Dawkins, que quasi tothom és ateu, ja que tant els ateus pròpiament dits com els creients en un o altre déu(s) neguen l’existència d’altres déus. La diferència és que els ateus neguen l’existència d’un déu més (com a mínim) que els creients.
Per exemple, un cristià conseqüent, en tant que tal, ha de negar l’existència d’Al·là, de Krisna, de Vixnú, del Déu del Sol, i de tos els altres déus que se us puguin ocórrer. Per la seva banda, un ateu, a més de tots aquests, nega l’existència del déu dels cristians.
Paradoxalment, els únics que no són ateus són els agnòstics, ja que no neguen l’existència de cap déu a priori, perquè no poden demostrar que no existeixi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tots els creients d’una religió monoteista creuen en un sol Déu. Si n’hi ha només un, és, necessàriament, el mateix sota diferents advocacions. Un exemple elemental: els cristians àrabs de Déu també el diuen Allah (que no és sinó ‘Déu’ dit en àrab. I, al contrari, en les obres traduïdes de l’arab al català – començant pel Coran – Allah es tradueix per Déu. És un error pensar que Allah és el ‘nom propi’ d’un déu (com Júpiter o Venus).
Un cas diferent és el de religions politeïstes, perquè aquí hi ha un trencament conceptual. Per definició, de Déu només n’hi pot haver-n’hi un – o no haver-n’hi cap – però no poden haver-n’hi molts: no pot haver-hi diversos éssers suprems, que és una contradicció en els termes.
Posats a estirar l’argument, els ateus i els politeistes caurien dins un mateix sac, ja que tenen en comú el fet que no creuen en ‘un sol ésser suprem’, i creuen – o si més no poden creure – en diverses ‘forces superiors’.
La radicalitat del monoteisme consisteix a renunciar a les concepcions màgiques de l’Univers en favor d’una concepció espiritual, per més que en molts èpoques i circumstàncies la pràctica d’aquesta concepció espiritual hagi estat més bàrbara que la de les supersticions més grolleres.
Hola, Pau.
En Dawkins no fila gaire prim quan es fica amb les religions i comet errors que no perdonaria a un partidari del disseny intel.ligent parlant de biologia; l’Albert ja t’ho ha fet notar (els cristians arabòfons preguen a Al.là).
Pero en el fons hi estic d’acord. L’argument jesuïta oportunista que em van citar una vegada (“Si tu tens raó, Déu no existeix i jo em moro, a mi no em passa res; si jo tinc raó, Déu existeix i tu et mores, acabaràs a l’infern”) evidentment es capgira fàcilment quan es plantegen diverses opcions religioses en lloc de “l’única fe vertadera” contra l’ateïsme.
Jo sóc fidel creient de l’Església del Monstre d’Espaguetis Volador (també anomenada Pastafarisme).
I a banda d’això, feia temps que et buscava per internet. Pel nom saps qui soc; si vols, escriu-me a elmeunom punt elmeuprimercognom arrova gmail punt com. I l’Albert Vila, es el mateix de fa 27 anys?