Agafada al vol

Malgrat que l’univers tendeix espontàniament al màxim desordre, en llengua tendim a teixir agrupacions de paraules. Només cal que comencem a parlar d’un tema concret i, de cop i volta, van acudint elements diversos del mateix camp semàntic.

Explicar com s’encén una foguera potser semblarà intrascendent, però us heu parat mai a pensar quantes paraules precises tenim per descriure aquest acte ancestral i vital per a l’evolució de la nostra espècie? En tenim moltes!

Primer, esparpillem i traiem la cendra de l’encesa anterior i deixem la pila dels carbonets al mig del foc en terra. En acabat, apilem branquetes en forma de muntanyeta i anem superposant fustes de diferents gruixos: estelles o buscalls no gaire dobles. Si tenim encenalls, els posem al mig de tot i hi calem foc. Si la foguera no pren de seguida, la bufem o la ventem amb un ventador. Quan ja comencen a aparèixer brases, hi afegim damunt de tot una ascla o un tronc. Sempre hi ha d’haver un espai entremig de la fusta perquè l’aire hi entre i ajude a fer una bona combustió. De tant en tant, haurem d’atiar les brases i moure els troncs grossos per fer revifar les flames. Durant tot l’espectacle, fumeral amunt se’n van l’olor de cremat i les espurnes enceses.

En aquesta descripció acabada d’inventar, hi apareixen algunes variants dialectals però només pararem atenció en la paraula ascla. Tot i que la trobem en els diccionaris generals amb la definició coincident d’estella grossa, no és una paraula habitual en tot el domini lingüístic. Coromines anota que “és un mot que ha romàs merament regional durant tota la història de la llengua”(1). Ara bé, també diu que és ben viva “des de Vic cap al nord-oest i fins molt endins del territori valencià”.

A més a més, d’ascla, en tenim derivats diversos. Els més coneguts en tortosí, el verb asclar: fer a trossos (DNV) o estellar (DIEC2); i l’adjectiu asclat asclada amb dos sentits: molt cansat o lesionat; o bé, referit a un moble o un altre objecte, trencat o fet malbé (només recollit al DNV).

Albert Roig té un poema amb asclar, brasa i buscall i altres paraules precioses. Si en transcrivim tres versos no li farà res, no?

La peresa del temps
que es fa brasa als buscalls
crema, adés l’alta bessa.

Que no passa. Barcelona: Edicions 62, 1990

—

(1) Joan Coromines: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana

Fotografia de Procsilas Moscas