Agafada al vol

Construir i projectar. Com construïm les nostres opinions i de quina substància estan fetes? I com les projectem enfora i per quina via les expandim per l’aire que ens envolta? Per als observadors de carrer, aquests fenòmens no ens resulten fàcils d’analitzar ni d’entendre.

Però en un escenari de complexitat informativa com el que vivim just unes hores després de les eleccions més significatives que hem viscut alguns de nosaltres, aquestes reflexions semblen útils i interessants. Davant d’uns resultats numèrics concrets, com és possible que se’n facin lectures en blanc i en negre? Una A és una A i un 47 és un 47 i, malgrat tot, gràcies a les interferències d’interessos particulars i col·lectius en resulten interpretacions antagòniques, fins i tot en unes mateixes coordenades d’espai i de temps.

Tota opinió és legítima? Tota interpretació busca una aproximació a la veritat? Tota comunicació ofereix una visió ponderada dels fets? La resposta és òbvia, almenys en dues d’aquestes preguntes: no. Des de la perspectiva dels que vam créixer durant la transició, hem assistit a un espectacle d’intoxicació i de manipulació informativa sense precedents. I per què els discursos més esbiaixats tenen credibilitat total o parcial entre un públic ampli, que els arriba a fer seus? Per què? Com pot ser?

Diuen que els assidus als entorns comunicatius digitals tendim a construir-nos una xarxa que corrobora les nostres opinions i que les reforça: formem part d’un redol de gent amb interessos compartits. Potser aquesta tendència també opera en el món real, encara que normalment no es poden triar els veïns, ni els companys de feina ni les persones amb qui t’esperes a cal metge. Probablement tampoc escollim els amics per la seva ideologia.

De tota manera, aquestes connexions humanes són múltiples i puntuals. Per tant, ens modelen a una intensitat baixa. Però què mengem a l’hora d’informar-nos? De quins mitjans som clients? I, sobretot, de quants? Una pregunta més i prou: qui els sustenta?

Un redol és una porció de terreny de contorn circular, o bé una figura amb forma de cercle, o bé un grup isolat i poc nombrós de persones o coses separat dels altres; parafrasejant les definicions del DCVB. Els límits i els contorns existeixen per tot arreu. N’hi ha que ens agraden i n’hi ha que no.

En tot cas, les paraules no haurien de parar mai de fluir entre els grups que ens defineixen ni els límits de què ens hem dotat haurien de ser impermeables a les idees formulades des del respecte.

Un redol de gent hauria de fer goig, mirat de lluny i mirat de prop.

—

Il·lustració d’ Aitana