Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 de setembre de 2015
2 comentaris

Gambosins

La por deu pesar més que l’esperança. Com es pot entendre, si no, que aquells que accionen els ressorts dels poders tradicionals hagin apostat unànimement per carregar tots els ous al cistell de les amenaces?

Els adults de generacions diferents hem crescut amb més o menys intensitat a l’ombra d’una tradició cultural i política fonamentada en l’aplicació i la propaganda de càstigs severs i normes infranquejables.

N’hi ha que només hem sentit explicar el relat de companys que havien estat amonestats a l’escola per un mestre que els partia el regle amb un cop contundent als dits ajuntats de cara amunt, en posició de rebre la condemna per no haver-se après la taula de multiplicar del set. N’hi ha que ho han viscut en primera persona; fa tot just quatre dècades.

Aquesta disciplina aplicada amb rigor entre nosaltres no ha servit, però, per deslliurar-nos de les malifetes dels que han tingut la barra d’aprofitar-se del patrimoni de tots. Potser alguns han après, finalment, que no cal portar-se bé si ningú et vigila de prop ni té preparat un garrot per corregir els pecats comesos.

En fi, just en aquest punt del camí en busca d’una pàtria en què l’equitat, la llibertat i el sentit del deure individual i col·lectiu tinguin un pes específic determinant, han tornat a la palestra els exercicis intimidatoris més tronats i més retrògrads.

 Que vénen els gambosins!

Pels pobles de l’Ebre, els xiquets que ara som grans havíem estat espectadors d’una mitologia popular esfereïdora, infestada de monstres i personatges malignes. Un element destacat del nostre mostrari eren els gambosins, que probablement desconeixereu perquè no apareixen ni al diccionari de l’IEC. Això no obstant, el DCVB ens diu que un gambosí és un “animal imaginari a què fa referència la locució caçar pescar gambosins” i també la “xiuladissa que fa el vent de dalt”.

Resulta molt més aclaridora, però, l’explicació que en dóna des del Montsià la Maria Joana Minguet i Itarte: “Xiuladissa que fa el vent. Als xiquets quan no es portaven bé  i se sentia xiular el vent se’ls deia: Ai, que vénen los gambosins!”. (1)

També trobem un relat molt definitori d’aquests personatges en El pont de la solitud de Francesca Aliern. Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

“Els vilatans estaven acostumats a sentir-lo xiular a les nits i sacsejar les xemeneies, com si volgués endur-se la teulada. Amb el brunzit estremidor, els més vells, per atemorir la canalla, els deien que els gambosins volien entrar a casa pel fumeral. Els xiquets, presos pel pànic, ocupaven plaça al llit de sons pares.

Els gambosins, per força, havien de ser uns animals estranys, potser mitològics, amb ulls de drac, braços de ferro i llengua verinosa. Per tant, per fugir de tanta feresa, era millor amagar-se entre ombres, arrecerats a la vora dels pares, que ells els impedirien el pas per la finestra.”

Últimament, malgrat la bellesa explícita i el domini de l’oratòria més inflamada d’alguns pretendents a conduir-nos pel bon camí, m’ha revingut la terrible imatge d’uns ulls de drac que ens vigilen, d’uns braços de ferro que ens estrenyen i d’uns discursos proferits amb llengua verinosa.

Deu ser perquè la cultura de transmissió popular dura tota la vida.

(1) Dins de l’obra «Són nostres, però se’n van al record»

Fotografia de Tangi Bertin

Foguerill
21.10.2015 | 10.18
Mota
15.11.2020 | 2.55
Baralluga
01.01.2022 | 12.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. He llegit el teu comentari sobre la paraula gambosins i tinc que dir-te que aci a Muro (El Comtat) sí que s’utilitza la paraula gambosí però no per fer por als xiquets. Sí que
    si que es gasta la expressió “pescar o caçar gambosins” per exemple quan es veu a una persona molt despistada se sol dir “este o esta acabará agarrant gambosins”.
    També a una persona xicoteta i primeta se li diu que està feta un gambosí.
    A la población de Santa Pola al sud de la provincia d’Alacant anomenen gambosins a
    les gambetes xicotetes que s mengen amb pell y tot ben fregidetes. Allí, la paraula es
    d’ús ben corrent perquè està a les cartes de tots el restuarants y bars del poble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.