Agafada al vol

Som les paraules que diem

30 de gener de 2015
2 comentaris

Boi

La literatura és una construcció pensada per perdurar. Que encara ara ens endinsem en textos de fa cent, tres-cents o cinc-anys anys ho prova. A més a més, les pàgines dels llibres han de ser objecte d’un acte íntim i plaent, normalment sense intermediaris.

Ara bé, assistir de tant en tant a la presentació pública d’un llibre ens pot reportar beneficis complementaris a la lectura. Sempre que tingui bons ingredients i que estiguin ben combinats, la posada en escena de les impressions d’un lector experimentat ens pot fer més receptius al que trobarem en la nostra vivència particular davant del text. I això, justament, és el que va passar ahir a la llibreria La Mulassa en els monòlegs sobre Contes de propina de Damià Bardera a càrrec d’Antoni Munné-Jordà i Jordi Llavina. Paraules per parlar de paraules. Tan senzill i tan ric alhora.

Més enllà de la qualitat de les idees i del domini de l’oratòria, aquest esdeveniment va mostrar-nos que hi ha persones capaces encara d’articular un discurs entenedor i interessant en un registre culte, farcit de vocabulari variadíssim, amb una pronunciació genuïna i una correcció impressionant. Probablement l’impacte que provoca sentir com parla Munné-Jordà, que s’ha dedicat a la correcció de la revista Serra d’Or i que és un bon escriptor, no seria tan enlluernador en una cultura més hegemònica en el seu entorn natural. Però, malauradament, nosaltres no hi estem gaire avesats.

D’altra banda, resulta igualment xocant que a escassos cinquanta quilòmetres de la capital perduri la consciència i l’orgull de posseir trets dialectals propis, no diluïts per la força centrípeta de la gran urbs. En aquest sentit, Llavina va alliçonar els forasters o mig forasters sobre l’ús de boi, estendard del parlar penedesenc en un sentit ampli.

El DCVB ens en parla: Bo i (escrit també boi). Adverbi, seguit sempre d’un mot o frase que li serveix de complement.

1. Completament (Barc. i sa comarca).
2. Quasi (Manresa, Cardona, Calaf, Penedès, Segarra, Camp de Tarr.); cast. casi.

Aquest home és boi mort. El pou boi era ple. Jo sóc boi tan gran com tu. N’hi queden boi la mitat. Boi t’he agafat.

Una hora i mitja passa sense pena ni glòria un dia i un altre dia. Llevat que, ocasionalment, disposin a favor nostre talent, bon gust i poder de seducció en un senzill espai acollidor.

Per cert, els Contes de propina prometen molt…

Fotografia de Didac R. Combalia

 

 

 

Escolar
09.01.2021 | 1.54
Esmelegar-se
23.11.2022 | 6.32
A Sense categoria
Ensomiar
14.06.2015 | 1.38

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Fins que vaig anar a viure al Penedès durant uns quants anys, provinent de Martorell (el Pont del Diable en seria la porta d’accés, segons Pla :)), només vaig fer servir “bo i” per expressar simultaneïtat i em va sobtar molt aquest sentit de “quasi”. Ja fa anys que no visc al Penedès, però em vaig empeltar aquest “boi”/”bo i” vostre per sempre més.

    1. Jo en sóc mera espectadora, però trobo cal fer activisme perquè no es perdin aquestes formes per l’afany de cosmopolitisme.

      Gràcies pel testimoni,

      Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.