Agafada al vol

Hi ha algun sistema infal·lible per determinar la genuïnitat de les paraules? A quina autoritat li reconeixem unànimement la potestat de fixar els límits del que és normatiu?

Arran de la publicació fa només uns mesos del Diccionari Normatiu Valencià, s’ha activat de nou la controvèrsia sobre quins són els criteris que, científicament, han de fonamentar l’admissió o el rebuig d’un terme en un diccionari que pretengui orientar els parlants quan tenen dubtes sobre la correcció d’algun element sospitós. De fet, la funció dels diccionaris normatius o acadèmics és bàsicament la mateixa en totes les llengües, però no totes les llengües del primer món tenen aproximadament un 50% de la seva població -i bastant més en bona part del territori lingüístic- que no han estat escolaritzats en la llengua que parlen.

Per tant, els parlants del català, en qualsevol de les variants dialectals en què es desplega arran de la Mediterrània, som potencialment usuaris molt més assidus de les obres de consulta lexicogràfica que els d’altres territoris limítrofs.

Me’n vaig a una altra cosa: dimecres va ser el meu sant. Ara que ja ningú sap si és pertinent felicitar les onomàstiques de coneguts, amics i saludats, cada any rebo amb una certa sorpresa una allau de comunicats diversos de persones que encara practiquen aquest costum.

La Carmeta em va trucar per telèfon. Vam parlar una estona llarguíssima i durant la nostra conversa se’m van anar eixamenant algunes paraules que, en zona oriental, només poso en escena si parlo amb els del mateix bàndol dialectal. Comentant la conversió d’un membre de la família al vegetarianisme, vam convindre que “no s’hi pot fer res quan a algú li agafa esta badomia“. Ens vam acomiadar i en un full vaig anotar tres paraules que jo mateixa feia temps que no em sentia dir.

He fet la petita recerca pertinent: és normativa aquesta paraula, on la trobem documentada, s’usa a tot el territori lingüístic? I el resum és que la forma badomia no apareix als diccionaris normatius catalans. De fet, si consultem l’Optimot, descobrim que la paraula castellana badomía equival en català a pífia, disbarat o espifiada. Ara bé, el DIEC recull badomies, només en plural, i ens remet a badomeries, també en plural, amb el sentit de faules, notícies falses, impostures.

Aquesta no és la idea que transmet la badomia que usem en tortosí. Me’n vaig al DCVB i allí la trobo, en singular, amb el sentit de niciesa, idea desbaratada (Tortosa, Maestrat, Castelló, València, Xixona). Al DNV també hi és, amb la nota “Usat preferentment en plural” i la definició semblant de despropòsit, idea desbaratada.

Veig que Rodamots li va dedicar una entrada al 2010, amb aquesta síntesi a la capçalera:

badomies  (femení plural)

1  Faules, notícies falses, impostures.
2  Despropòsits, disbarats.
També: badomeries

Ja ho tinc, doncs. La puc usar parlant tranquil·lament. I concloc que, malgrat el tracte indiferent que rep de les autoritats lingüístiques del Principat, igualment l’escriuré quan em vingui de gust, ara que la tindré a la punta de la llengua. Per si de cas, fent una passejada per la xarxa, comprovo que apareix en diverses publicacions valencianes. I fins i tot he descobert, gràcies a aquest exercici final, un bonic blog que parla de llibres i que pren precisament aquest nom.

Badomia

Quan estires el fil d’una paraula, no saps mai les sorpreses que t’acabaràs trobant…

—

Il·lustració de Lady Orlando