Agafada al vol

Què és més intransferible que els sentits figurats? Hi ha res que ens costi més de traduir que una expressió popular?

De fet, avui parlarem d’un mot en concret que vam retrobar en una escena preciosa i que sovint és només conegut pel seu protagonisme en l’expressió estar més content que un gínjol.

Gràcies als linguòfils encara en actiu, tenim a la xarxa reculls magnífics de frases fetes i d’expressions genuïnes. Si algú té mai dubtes sobre el significat de qualsevol dita o gir pot trobar la solució en fonts tan valuoses com el Rodamots o qualsevol dels blogs que sosté l’incansable Víctor Pàmies.

Però les paraules soltes, sense acompanyants obligats, tenen també la seva vida pròpia.

L’últim cap de setmana vam fer un recorregut exclusivament femení per diversos indrets de la meva geografia natal. Tres dies per endinsar-nos en una forma de vida que resulta sorprenent als que no la coneixen de prop. Un viatge físic i sentimental a través de paisatges intactes, de persones autèntiques i de paraules úniques.

Un poble qualsevol de la Terra Alta (Batea, Bot, el Pinell de Brai…) ens ofereix tresors inesperats. En una visita a un celler hi descobrim l’orgull incontenible per tot el que encara els distingeix com a comunitat irrepetible. En un dinar en un restaurant discret hi trobem el gust per les coses ben fetes i a un preu just; una cordialitat verídica.

A la Ribera i al Baix Ebre, el magnetisme de les muntanyes s’abeura en l’aigua del riu. De fet, el traçat de l’Ebre és la columna vertebral de tot el territori. I la imponent presència del castell de Miravet vigilant els revolts que reguen les hortes ens recorda que aquest protagonisme és molt antic.

Una de les nostres visites va ser justament a l’exposició de ceràmica del canterer Ferran Segarra. És un lloc bonic, pensat per als passavolants, amb objectes propis i d’altres de producció ben llunyana. Davant de l’edifici vistós de la terrisseria, hi ha crescut un ginjoler magnífic. Les amigues s’interessen pels penjolls de fruits rodons, la majoria verds i alguns de marrons brillants i pregunten què són. La mestressa les alliçona i els explica que són gínjols i que en poden collir un grapat, dels més madurs.

I què sabien elles dels gínjols abans d’aquest moment? Res, llevat que es diu aquesta paraula en una expressió per mostrar alegria. Si en aquell moment ens haguessin dit que de la fusta del ginjoler se’n fan gralles i tenores, hauríem bavejat una mica.  I si ens haguessin mostrat els contes de la col·lecció Ginjoler, adaptats a la Llengua de Signes Catalana, que publica l’editorial El Cep i la Nansa, hauríem bavejat encara més.

De fet, aquesta ha estat una de les experiències més viscudes que hem tingut: el fet de relacionar paraules desconegudes o poc usades amb l’objecte concret que designen. La sensació de palpar el vincle entre un significant i l’objecte real que representa la seva raó de ser. L’empremta que deixa veure com és un marge solsit en directe, posem per cas.

Com em pena no haver recollit la llarga llista de paraules que afloraven en les converses en què ens hem immergit amb els residents del territori i que, tot i que eren totalment familiars per a mi, resultaven exòtiques per a les meves acompanyants! Ara en tindria una llarga llista per comentar!

Evidentment, gínjol no és un mot d’ús restringit del dialecte tortosí. Ben al contrari, Coromines diu que “segueix en ús pertot”. I ens explica també que té l’origen en la forma del llatí vulgar zizulu o djinzulu; que prové del grec zízyphon. Aquesta paraula nostra comparteix parentiu amb altres formes romàniques com ara les de l’occità ginjourlo o gijoulo, la del sard zinzula i les formes italianes zizzolo o giuggiola. En castellà fan servir la paraula azufaifa per referir-se a aquest fruit, que tot i que no ho sembli també està emparentada amb la mateixa forma grega originària de tota aquesta prole lingüística.

En fi, aquests dies hem constatat de nou que la vida és més intensa quan tenim oberts tots els finestrals; quan ens amarem de les petites anècdotes que ens intercepten el pas; quan les nostres orelles escolten sense descans: el vent, els ocells i, sobretot, les paraules del nostre voltant.

—

Fotografia pròpia