Agafada al vol

Som les paraules que diem

10 d'agost de 2014
2 comentaris

Llord

Si valorem la diversitat lingüística, viatgem sempre amb la lupa de la intercomprensió lingüística penjada al coll.

L’estiu deu ser el moment de més itinerància mundial. Ens movem amunt i avall i gràcies a les experiències acumulades recopilem material per a relats gràfics, sonors o escrits. I sovint desplaçar-se fa que entrem en contacte amb altres llengües.

De fet, no cal anar gaire lluny per sentir parlars ben diferents del nostre. Si ens hi fixem una mica, notarem que diàriament altres llengües agafen el nostre mateix autobús o  viuen al nostre mateix carrer. Ara bé, quan visitem l’àmbit territorial propi d’una llengua la cacem en converses, als rètols, als topònims, als cartells informatius… Fins i tot una llengua amb una demografia tan petita com l’aranès, se’ns fa present en els recorreguts per la Val d’Aran.

La pervivència de l’aranès s’explica perquè hi ha la retolació oficial en aquesta llengua, perquè s’han conservat les formes genuïnes dels topònims, perquè s’ensenya a l’escola i perquè vivim en una societat on tenim més sensibilitat que ningú pel valor de les paraules.

No cal dissimular com és d’emocionant sentir una conversa espontània en aranès entre dos joves que treballen en una activitat turística. O pescar algunes paraules entre dos veïns que s’aturen a saludar-se pel carrer. Un dels dialectes de la llengua dels trobadors europeus de l’època medieval encara batega!

De totes les observacions recollides, en trio una. En una cruïlla de camins, hi havia un sopluig de fusta que protegia un parell de contenidors verds. A la visera del teulat es podia llegir: “Servici de Lordères”.

Potser sense un context tan explícit, no hagués resultat tan obvi el significat d’aquest rètol monolingüe. De seguida m’ha vingut al cap, però, l’adjectiu llord que fem servir a les terres de l’Ebre amb el sentit de lleig i, amb menys freqüència, amb el sentit de brut.

Quan encara no hi havia màquines rentadores, les dones del poble es queixaven de valent quan anaven al safareig i es trobaven que l’aigua era llorda. Se n’havien de tornar a casa amb el cubell de la roba bruta… Però, per damunt de tot, resulta ofensiu que et diguin que ets més llord que un pecat. O que algú no apreciï la qualitat d’una creació artística amb un despectiu: Quina llordor!

Llàstima que des de fa anys s’hagi infiltrat amb una força imparable el qualificatiu feo. Fins i tot  els ebrencs més joves d’alguns pobles petits, a diferència dels seus progenitors, estan arraconant llord, que havíem compartit durant tants de segles amb l’aranès/occità per la via del llatí vulgar lurdus o lordus, segons el GDLC.

Potser aviat ho redreçarem, però. Encara queda lloc per a l’esperança: al joc “Al meu poble en diem…” hi ha ara mateix 94 testimonis de 20 pobles diferents que asseguren que diuen llord en el sentit de lleig.

I per la finestra del Twitter m’ha entrat un insòlit poema musicat, “Lo corb afònic”, en què retrata que:

Stendhal llegit per un corb
Ha deixat lo llibre ben llord

Evidentment, com tothom sap, la bellesa i la llordesa és una qüestió de gustos personals.

Il·lustració de: Lady Orlando 

 

Borraines
27.12.2014 | 12.34
Antara
18.07.2021 | 9.37
Atxeu
31.07.2016 | 8.44

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bon dia,

    La meva mare, nascuda l’any 1911 en un poble de la ribera del Sió al seu pas per la comarca de la Noguera, solia dir-me quan era petit: ‘Estàs fet un llord’, en el sentit que anava molt brut. Aquesta paraula no recordo haver-la sentit dir a ningú més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.