Agafada al vol

Els relats que intercanviem amb els altres ens activen tot sovint records mig polsosos emmagatzemats en un moment imprecís del nostre trajecte.

Recordem anècdotes curioses, imatges estàtiques que només han captat els nostres ulls, veus de persones que hem perdut, cançons que no sabem quan vam aprendre, sentiments de compassió que vam viure només uns instants, olors que reconeixerem sempre…

Parlar-ne fa ressuscitar tota aquesta informació indexada en algun lloc concret de la ment. Però som realment capaços d’explicar les percepcions olfactives que hem retingut de manera tan etèria?

Una de les meves amigues de tota la vida em proposa paraules per a aquest blog. Tinc uns quants suggeriments seus a la llista d’espera, però just avui me n’ha enviat una que m’ha fet venir molts records: flat.

En tortosí, flat serveix per referir-se a l’olor o el ferum, d’una banda; i a l’olfacte o la capacitat per a percebre les olors, de l’altra. Ho recull el DCVB i ho il·lustra amb aquests respectius exemples: «El gos segueix el flat de la llebre». «El meu gos té bon flat».

Aprofitant el domini de l’art de la derivació, els ebrencs també usen, amb la mateixa matriu semàntica, l’adjectiu flatós/flatosa i el verb flatejar.

De fet, l’adjectiu el trobem recollit al DCVB amb el sentit de malsofert, queixós, que sempre gemega i no està satisfet mai. En canvi, no hi apareix amb el sentit de llepafils. Seguint aquest sentit podríeu usar-lo, per tant, davant de qui rebutja un plat quan l’ensuma o per l’aspecte que té: Oh, que flatós que ets!

Per posar en escena l’indocumentat verb d’aquesta família ens hauríem d’esperar a obrir un paquet de pernil dolç que hagués estat més d’una setmana a la nevera. I aleshores diríem: Llança’l, que flateja!

I la relació del flat i els records? Ah, és cert! Aquesta paraula m’ha fet pensar en l’olor que tenia casa la meva amiga quan érem petites. En totes les olors de les cases que hagués reconegut amb els ulls embenats perquè eren úniques, constants, perdurables.

No sé com es podrien compartir els records de les sensacions que el nostre flat incorporava al mapa del món que coneixíem. Seria bonic poder escriure una nota de tast com la dels vins -poètica i subjectiva- que fixés més enllà de la nostra experiència com sentíem aquelles olors.

Imagineu-vos una bonica etiqueta per al dors d’aquest record.

Ca la Pepeta: Aroma de parets antigues, d’objectes obsolets i inútils apilats als prestatges de l’antiga botiga clausurada. Amb un toc intens dels vells que l’habiten. Aire acollidor durant les llargues tardes d’estiu jugant dalt a l’esgorfa.

Evoca tants records, aquesta flaire…

—

Il·lustració de: Lady Orlando