Agafada al vol

Pels balcons naturals més imponents de les muntanyes ebrenques s’escampen alguns petits masos que encara pertanyen a pagesos autòctons; que han estat recuperats per visitants esporàdics arribats de les zones urbanes o que són el retir de residents exòtics provinents de climes atlàntics.

L’art de gratar la terra i embellir-la no té valor material. Abocar temps i esforç a retornar l’esplendor de les velles oliveres només es fa per amor a una forma de vida i a un paisatge. I probablement només uns ulls experts poden calcular la vàlua dels bancals desbrossats que esperen la caiguda del fruit quan arribi la fredor hivernal.

Uns amics tenen un mas de somni damunt d’un turonet des d’on es guaiten les moles més sinuoses del voltant, des d’on s’intueix el camí del barranc i de la sèquia, des d’on se senten només les melodies dels grills i les xitxarres. Amb les pluges alguns màrgens es van solsir, ens explica l’amfitrió. El rastre de la reconstrucció és evident. Els còdols més recents destaquen al costat de les franges homogènies pel pas dels anys. I que bonic que fan, tots els màrgens sencers.

Quan algú diu que un marge s’ha solsit significa que s’hi ha fet un portell (esvoranc). Quan algú explica que un marge s’ha solsit, sap també què és un ribàs i no cal explicar-li que els còdols i el reble s’han de combinar en un ordre perfecte. Parlar de la idiosincràsia del món en què vivim és dominar el llenguatge per descriure’l.

Solsir sona /solsí/ a Gandesa, al Maestrat i a Morella; i /sulsí/ a Tortosa. I és sinònim d’ensulsiar-se, esllavissar-se i enderrocar-se, segons l’Alcover Moll.

Apedaçar un marge solsit és un gest que perpetua la fesonomia del territori. Talment com estem refent les il·lusions solsides pels deseganys que hem anat compilant entre tots nosaltres amb el pas del temps.

Fotografia de Joan Raventós Hill.