Mústic

Avui torna a ser un d’aquells dies marcats al calendari de les efemèrides: 8 de març, Dia internacional de les dones. Fa molt poquet tothom l’anomenava el dia de les Dones treballadores, però a hores d’ara aquesta etiqueta semblaria una provocació innecessària. Les dones, actives o no en el món laboral extern al domicili, tenim aquest dia dedicat gràcies a la persistència en la desigualtat de rols, de visibilitat i de prestigi social en el nostre món i en altres móns més difícils que el nostre.

També en l’art les dones representen una quota històricament irrisòria. Les artistes potser estant guanyant presència en alguns camps en què tradicionalment tenien el pas vedat, com ara la direcció cinematogràfica o d’espectacles teatrals i de dansa, però si visiteu qualsevol museu d’art modern, entreteniu-vos a comptar quants quadres de dones s’hi exposen. Feu-ho.

Si teniu passió per la literatura i per la poesia en concret, aquesta presència escassa de veus femenines és igualment evident. Em vénen al cap M. Mercè Marçal, Montserrat Abelló, M. Àngels Anglada, Joana Raspall i també Zoraida Burgos. No en conec més. De poetes masculins, els amants dels versos en podríem dir moltíssims més.

Per això, avui em fixo en una paraula que apareix en un haikú escrit per la Joana Raspall:

Eren de seda

els pètals ara mústics

que el vent s’emporta.

Tot passa i el temps ens arrabassa la joventut, diu la poeta. En un format condensat, entenem el plany pel que ha deixat enrere. Quina eficàcia!

Al juliol la Joana Raspall farà cent anys. Una vida envoltada de llibres entre parets de biblioteques li ha provocat potser aquest desig de fabricar versos per a nosaltres, els seus lectors. Versos que són bells, però també savis i plens de sensibilitat. Quin valor té l’art per a ella? Vet-ho aquí:

Sense poemes, / els sofriments serien / tan tenebrosos / com, de nit, la tempesta / en un mar sense platges.

(Instants, 2009)

Mústic és una paraula més aviat tristota. Quan les coses es tornen mústigues, ja no ens fan gaire favor. I tenir la companyia d’una persona mústiga és un càstig. Però sona tan bé, veritat, aquest adjectiu? Malgrat tot, m’encanta.

Il·lustració d’Adrià Fruitós

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *