Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

17 de juny de 2011
Sense categoria
0 comentaris

ELS POLÍTICS, QUAN CAL GOVERNAR…

Quan es dóna el vot a un partit, es confia que farà el que promet, el que passa és que quan aquest partit diu que exclou els que siguin d’idees contràries a ells o massa radicals, suposem que ha de complir allò que promet. A França s’ha vist que si és l’ultradretà Front Nacional el que pot guanyar una alcaldia després de la primera volta, els partits moderats, siguin d’esquerres o de dretes, donen suport sense cap dubte al candidat que s’enfronti al del FN, tant se val el seu color polític. 

Aquí, això no s’ha vist, només una miqueta quan cal aïllar la perillosa Plataforma per Catalunya, un moviment polític que ha sorgit de manera tan insòlita com si a Israel sorgís un moviment pronazi que negués l’Holocaust. 

El que passa és que allò que ha fet Esquerra Unida (IU) donant suport a la investidura d’alcaldes del PP a Extremadura o Andalusia, reeditant la famosa “pinça” anti-PSOE que en Julio Anguita utilitzés poc abans que en José María Aznar fos President del Govern central, ha desconcertat als seus votants, que suposen que s’ha d’evitar que la dreta governi. Penso que IU hi creu que així, per començar, el PP demostrarà que ho farà malament, i que amb el PSOE fora, ells (IU) podran demostrar que són els únics d’esquerres de debò capaços. I alhora, en aquestes dues comunitats, treuen el PSOE, que ja portava allà des de dècades al poder. 

Però el més desconcertant és que Convergència i Unió deia, i amb raó, que el PP era anticatalà i “venut” a Madrid, cosa en la que estic molt d’acord, però com que no té majoria absoluta al Parlament, ara els necessita i els presenta com a bones persones. 

Per això, han incomplert la seva promesa de no afavorir la investidura d’en Xavier García Albiol (PP) com a alcalde de Badalona amb unes intolerables propostes xenòfobes, que a França o Alemanya li haguessin portat gairebé cap a la presó, com va passar amb el desaparegut Jörg Haider a Àustria. Però com dic, si cal governar… ara tot serà com diu en Gregorio Morán a “La Vanguardia”: “…A CiU no li agrada que el PP aparegui com la seva parella oficial, sinó que prefereix tractar-la com una amant oculta. No obstant, Artur Mas no ha tingut més remei que llançar-se als braços d’Alicia Sánchez-Camacho en públic si volia continuar governant”.

En la política, la infidelitat està tan present com en les relacions amoroses, fins i tot entre gent tan enemiga de la infidelitat com la dreta, que la consideren immoral i que condemnen a l’infern a qui sigui infidel. 

I mentrestant, els indignats continuen protestant, lamentant que ho facin d’una manera més radical, com es va veure en agredir ells a diputats catalans, tant de dretes com d’esquerres (els que més suport els donen), que fa malbé la protesta pacífica que continua despertant d’admiració mundial, però amb aquests giravolts polítics de pactar amb l’”enemic irreconciliable” per governar tranquil, fa que molta gent no vulgui ni sentir parlar de votar a ningú. Jo, mai no m’he abstingut en eleccions ni he votat en blanc o nul, he decidit votar aquest o aquell partit, gairebé sempre d’esquerres, l’única dreta a la que votaria seria a CiU, més europea i més civilitzada que no pas la del PP, encara ancorada en un “passat imperial” totalment passat de moda. Però és que el PP, a Catalunya, mai no ha sabut encaixar-hi bé.

Jo vaig arribar a pensar que només guanyaria d’eleccions catalanes si el seu candidat era algun dels ex Presidents del Barça, que van ser en Josep Lluís Núñez i en Joan Gaspart, del PP però antimadridistes convençuts. Només els hi hauria votat per això. Quan guanya algú, sé que el més correcte és deixar que governi si és el més votat, el que passa és que aquests mateixos que diuen això, si no son el més votats, després pacten amb altres per així tenir majoria absoluta en escons i poder governar. Això toca a tots els partits. Jo hi veig un millor exemple per protestar, i encara més subtil, en allò que va fer en Michael Moore al seu incisiu documental “Capitalisme: una història d’amor”, tot vorejant, amb la cinta amb la qual son segellats els escenaris dels crims per la Policia, edificis de Bancs importants, responsable de la greu crisi que patim. No va tenir que agredir a ningú. Només agafar un megàfon i xisclar: “Rendeu-vos! Esteu rodejats! Sortiu amb les mans enlaire!” No el van fer cap cas, és clar, però en Moore va dir allò que tothom desitjàvem dir d’aquella gentussa.



http://www.youtube.com/watch?v=SORtOV4MD-0
 

 

(Vídeo amb l’escena de “Capitalisme: una història d’amor” de Michael Moore esmentada més amunt)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!