Segona visita al Festival de Sitges per veure aquesta adaptació al cinema d’una novel•la de José Saramago. Una sobtada pandèmia de ceguesa n’és el fil argumental una pel•lícula que deixar de banda la part més efectista i dramàtica per endinsar-nos en una reflexió de com l’ésser humà com individuo i com col•lectiu afrontar el repte de la supervivència. Per veure-la.
La disponibilitat horària i l’atzar ens porten a veure aquesta pel•lícula coreana dins els Festival de Sitges, a on cada any ens demostra que molts cops el públic de les sales comercials és molt més civilitzat que els assidus de l’esdeveniment sitgetà i suposi que de la resta de festivals. L’argument de Beautiful n’és prou conegut; el procés d’autodestrucció a partir d’un fet dramàtic. Els canons de bellesa de la dona oriental queden trasbalsats per un inevitable fugida endavant amb un final tràgic. Pels amants de gènere i de l’estètica cosplay.
Desafortunada aproximació a una Barcelona estival, burgesa i bohèmia que ens proposa la pel•lícula de Woddy Allen. Per si de cas homenatges a la ciutat comtal “todo sobre mi madre” de Pedro Almodovar. Una historia inversemblant de dues guiris, un pintor abstracte amb carnet d’aviador i una “chani” amb voluntat suïcida n’és el bagatge de l’inventiva del genial director novaiorquès en aquesta ensopegada mediterrània.
Aquesta ha estat una de les sorpreses agradables del present curs cinematogràfic malgrat el retard en la distribució comercial, tot i ser producció estatal, abans s’estrenà a Alemanya que aquí. Un cop fer giravolts pels festivals, El Rey de la Montaña s’ha fet un lloc en la cartellera per fer-nos patir amb aquest thriller angoixant, en plena natura i a la llum del dia. Identificats amb el patiment del protagonista, la pel•lícula és una mena de road movie sense cap més horitzó que la supervivència en una crua natura on no ensopega amb fullets fantàstics ni psicòpates de la serres mecàniques sinó amb altres persones humanes habituals usuaris dels parcs naturals.
Atret per la presència de l’Esperança Pedreño, la Cañizares de Cámara Café de Tele5, gaudeixo d’aquesta adaptació cinematogràfica de la novel•la de Elvira Lindo. Dues dones a la frontera de la trentena es retroben per compartir la lluita quotidiana encara amb la càrrega de traumes del passat. Pel•lícula de llàgrima fàcil, cal ressenyar el gran treball interpretatiu del actrius i actors per sobre d’un guió. És a dir, com si en una cursa de braus els “toreros” fossin millors que els braus de lídia.
Aproximació a la figura del Che Guerava a partir d’un triangle bibliogràfic: una interessant i breu referència a les primeres trobades a Mèxic en plena dictadura de Batista; la lluita armada des de Sierra Maestra fins a les ciutats i un recordatori en blanc i negra de la visita del Che Guevara al els Nacions Unides en qualitat de Ministre d’Indústria del règim cubà. Malgrat la bona interpretació de Benicio del Toro, la pel•lícula no acaba de ser prou convincent; presentant a un dels icones de l’esquerra mundial com un heroi d’un videojoc.
Des de França ens arriba aquesta innocent comèdia de gran èxit comercial més enllà dels Pirineus però que aquí nomes ha complet la quota estival i/o cinema europeu. Comèdia de situació del desencís d’una vídua alegre en el marc de la costa blava francesa: fills i altres familiars que dificulten l’amor platònic de la protagonista.
Curiosa proposta cinematogràfica que ens arriba de l’estat de Israel amb la sempre enigmàtica grafia hebrea, tot i que la pel•lícula manté un tonalitat prou occidental. Tres noies, com a tres “amélies”, es veuen atrapades per l’atzar en una fosc succés d’homicidi involuntari. Ingeniós guio que ens durà a un esplèndid final per aconseguir una sobtada solidaritat amb la innocent culpable.
Des de fa un temps el cinema fantàstic en el nostre país ha tingut un fort arrelament, convertir-se en allò que se’n diu una industria. Eskalofrio n’és l’exemple de bons equips de producció i postproducció, de efectes especials ben treballats que no espectaculars però si efectius. La trama gira a voltant de dues circumstancies prou dispars; la malaltia epidemiològica d’un adolescent a Barcelona i el voluptuós moviment del cul d’una xicota alemanya a la Navarra profunda. Pel•lícula plena de tòpics i referències a altres títols, un curiós i versemblant còctel de cinema fantàstic, por psicològica i postulats “gore”.
Fluixeta comèdia que ens retrau a la època de la “espanyolada”. Un partit de juvenils entre un equip de Barcelona i un altre de Madrid a celebrar a Sevilla estructura aquesta història de cap de setmana de situacions previsibles i tòpics sabuts. Només la presència de Rosa Maria Sardà destaca de l’avorriment general.
Excel•lent pel•lícula que ens apropa al part més fosca del somni americà a finals del seixanta. Ara no són minories ètniques ni grups antisistema. Ara es la classe mitja blanca qui s’aboca a la barbàrie de domini i la força envers els mes dèbils; la canalla. Amb relat en primera persona d’una adolescent víctima d’abusos, la pel•lícula no trepitja lo més escabrós de l’assumpte i intenta esbrinar les causes del tarannà d’unes famílies desestructurades, on en aquest cas ni la religió ni l’estat semblar posar-hi fi. Només d’impecable justícia resolt amb exemplar sentència el mal irremeiable.
Quan un director projecte la seva filmografia en un carrusel de histories sempre enigmàtiques pot córrer el risc de caure al parany de simplement deixar de seduir a espectadors àvids de noves emocions. Això pot passar a M. Night Shyamalan, que des de El Bosque (2004) sembla no aixecà cap. Malgrat tot, a El Incidente ens deixar un argument molt interessant; la mutació del gen de l’autoestima que provoca un allau de suïcidis. A partir d’aquí la pel•lícula decau vertiginosament fins un final en forma de bucle que esperem no provoqui seqüeles.
En temps de recessió del sector de la construcció, aquesta pel•lícula d’un edifici real a El Cairo ens il•lustra els canvis de la vida social a Egipte dels darrers setanta anys, fent-se recordar que darrera del totxos i rajoles sobreviuen persones humanes i les seves circumstancies. Història coral i costumista, aquesta gran producció ens ajuda a entendre els canvis entrelligats de la complexa societat egípcia. Cent seixanta minuts de un cinema diferent on conviuen l’estètica de “la vie en rose” amb els campaments de la violència jihadista.
Calia apropar-se als Cinemes Metropol de Castelldefels per veure aquesta interessant producció alemana-turca guanyadora al millor guió del Cannes 2007. Es tracte d’una historia coral dels estrets vincles entre Alemanya i Turquia; viatge d’anada i tornada de personatges difusos en mig d’un mestissatge sobtat de les segones generacions. Matisos de llengües dispars (imperdonable no veure-la amb versió original subtitulada) sota un mateix imaginari col•lectiu.
Entretinguda pel•lícula de terror que parteix de dos supòsits interessants; primer, fer-nos recordar a la pel•lícula; Lost in Translation, o de com fer encaixar les vivències d’una parella d’occidentals dins la voràgine del Tokio actual. I l’altre el mite del poder de la fotografia, en aquest cas com a furtadora d’ànimes. En definitiva un seguit de calfreds ben aconseguits pels amants del gènere.
