tonipadilla |
dilluns, 12 de juliol de 2010 | 02:32h
Punt i final. O tres tocs de xiulet, com al futbol. El primer Mundial africà de la història ja és història, ja en parlem en passat, i només queda temps per treure conclusions. Durant aquests dies no he parlat de l’aspecte esportiu del Mundial, del futbol. Tots sabem que el futbol fa temps que va deixar de ser senzillament un esport, pel que m’he centrat més en allò que em venia de gust dir.
Ara fa uns dies vaig fer un post sobre la batalla Spion Kop, i com aquest turó sud-africà havia acabat donant nom a una graderia de l'estadi d'Anfield Road. En aquesta batalla hi va prendre part un tal Winston Churchill, qui durant la Segona Guerra Bòer arribaria a ser fet presoner. Una famosa fotografia el mostra, tibat i orgullós, com tot oficial britànic, un cop l'havien capturat aquells bòers. Churchill, doncs, va estar molt a prop de Mahatma Gandhi, qui també va participar en la famosa batalla d'Spion Kop, en aquest cas, en un cos auxiliar d’infermeria.
El propietari de la modesta "guest house" on havia anat a parar, tenia una tassa per prendre cafè amb l'antiga bandera sud-africana, la dels temps de l'apartheid, i una frase en afrikaner: "De La Rey, De La Rey sal jy die Boere kom lei?". Eren les 3 de la matinada, jo no havia digerit encara el que havia presenciat a l'estadi que porta el nom de l'històric líder del partit comunista sud-africà, Moses Mahbida, i la feia petar amb el meu amfitrió, qui em va explicar què volia dir aquesta frase.
Cada setmana, sense falta, del 1964 al 1967, un presoner de la presó de Robben Island demanava poder veure's amb el director, i li entregava una petició, sempre la mateixa, i sempre rebutjada. Molts cops, l'atreviment es pagava amb cops, tortures, insults. Però un dia del 1967, el director de la presó va cedir, i va acceptar la petició dels presos: poder jugar partits de futbol al pati els diumenges. "Es cansaran, deixaran de fer-ho. I quan es barallin, els prohibirem de nou jugar", sembla ser que va dir el director. Però s'equivocava.
En la darrera Copa de les Confederacions del 2009, cada cop que el central Matthew Booth tocava la pilota, el públic li cridava el seu càntic de guerra, que no és res més que allargar el so de la o, com si fos una u: "Buuuut, Buuuut, Buuut". Algun periodista estatal il•luminat es va pensar que enlloc d'animar-lo, el que feien era imitar el so d'un mico i, per tant, va creure que eren càntics racistes dels negres cap a l'únic blanc de la selecció local.
En algun post anterior vaig comentar que algun dia parlaria de les "vuvuzeles", les famoses trompetes de plàstic que no deixen de sonar als estadis sud-africans. Un cop en tens una a la mà, es fa difícil de trobar les diferències amb les trompetes que ja es venien anys fa als estadis catalans. Jo en recordo moltes a les tendes de fora la Nova Creu Alta de Sabadell.
A l'Enciclopèdia Catalana hi havia una doble plana que em feia parar boig, quan era menut. Era una doble plana amb totes les banderes del món. Que n'era de feliç, mirant aquelles banderes! Les memoritzava, les dibuixava, i m'agradava poder reconèixer-les quan mirava per la televisió els Jocs Olímpics. Una de les banderes que més m'agradava era la de Sud-àfrica, perquè era com anar de rebaixes: tres per un. La bandera de la Sud-àfrica racista tenia tres banderes petites dins seu, pel que em semblava preciosa quan encara no entenia a quin estat representava.
Jo no volia ser periodista. Jo volia ser historiador. Soc un historiador frustrat, vaja. Recordo com, quan era petit, presumia perquè sabia diferenciar entre la guerra dels Bòers i la guerra dels Bóxers, com si fos una heroïcitat. Però quan ets menut, és lícit voler sentir-se especial, tot i que la resta de companys de classe no em deurien considerar especial, sinó “estrany”. Si és que m'escoltaven, és clar.
A Soweto hi ha dos equips grans. Els Kaizer Chiefs i els Orlando Pirates. Uns són de l'est de la ciutat, els altres de l'oest. Uns van de groc i els altres de negre. Quan es troben cara a cara, tot l'estat s'atura pel veure el derbi de Soweto, partit en què les dues aficions poden arribar a perdre el control i fer por. A Soweto, però, hi havia un equip de futbol que encara feia més por, el "Mandela United Football Club".
Els aficionats d'Holanda són fàcils de reconèixer: van vestit de color taronja. Ara, no és fàcil saber si són holandesos que han volat des de casa seva per veure el Mundial in situ, o membres del principal grup de ciutadans sud-africans blancs, els afrikaners, d’origen holandès. La major part d'afrikaners han decidit adoptar com a segon equip aquell dels seus antecessors, Holanda. Parlant amb alguns d'ells per un reportatge, molts van comentar-me que hi hauria una altra selecció amb molt suport dels blancs sud-africans: Portugal.
Molts dels aficionats hondurenys no sabien la famosa anècdota de l'ex-ministre de defensa estatal, Federico Trillo, cridant "Viva Honduras!” quan passava revisió a unes tropes d'El Salvador. Gràcies a la premsa espanyola, però, han tingut coneixement d'aquella errada, que va aixecar polseguera a El Salvador, i no tanta entre els hondurenys. Els ha semblat divertit i també significatiu del desconeixement que es té a Europa de la realitat centreamericana. Demà dilluns, Espanya se la juga amb Hondures, en un partit de pronòstic clar. Els hondurenys, però, anaven cantant que guanyaven segur. "El lunes España se muere!", cridava un. Optimistes ho són. Realistes, no ho sé.
El passat dia 15, l'hivern fa fer acte de presència al Mundial. Les temperatures van baixar fins els 0 graus i la sensació tèrmica, fins els 5 graus negatius. A les graderies de l'Ellis Park de Johannesburg, milers de brasilers intentaven mantenir el seu etern somriure, mentre veien la seva selecció enfrontar-se a Corea del Nord. Amb les mans congelades i acollint dins meu el refredat que tinc com a company de viatge, vaig entrar a l’estadi i, sorprès, vaig descobrir uns 200 aficionats nord-coreans. "Aquests són fidels al règim, si han pogut sortit!", va ser el comentari. Però m'equivocava. Hores més tard es sabria que l’esperpèntic règim de Pyongyang havia contractat a membres de la comunitat xinesa de Sud-àfrica perquè es fessin passar per aficionats seus.
Benviguda a la realitat de nou, Sud-àfrica. Els somnis dels "bafana bafana" es poden haver acabat després de la derrota davant de l'Uruguai, aquest país tan petit en gairebé tot, i tan gran futbolísticament. El segon partit de la selecció amfitriona al Mundial es va jugar a Pretòria, la ciutat des d'on s'exercia el poder durant els anys de l'apartheid. Una ciutat tranquil·la, encara molt afrikaner. Però ahir, va ser el feu dels bafana bafana. 
La meva passió pels Mundials comença el 1990. Asseguts com babaus davant de la televisió, la meva germana i jo, vam veure tots els partits i ens vam aprendre de memòria tots els equips. Vam col•leccionar els cromos com si fossin relíquies i vam emocionar-nos amb dues cançons: "World in motion", gran peça musical que els New Order van fer per a la selecció anglesa (amb un llegendari rap del davanter del Liverpool, John Barnes, inclòs) i aquella "Un’estate italiana" de la Gianna Nannini i l'Edoardo Bennato.
