La felicitat no és un bé escàs, ni limitat, ni excloent... n'hi ha per a tothom i de sobres. Agafa un tros ben gran!!!

Amb el millors desitjos que així sigui.  Bon any 2007!!!

I recorda, un any més, un menys per la llibertat!!!

La pau és el respecte al dret dels altres. Individuals i col·lectius. I la democràcia, que tothom es posa a la boca en benefici propi, és la millor manera que podrem trobar mai perquè així sigui. Però quin sentit té una democràcia immobilista que no serveix per treballar democràticament per fer realitat les il·lusions i els projectes de futur?

Plantejar fer més hores de castellà és començar la casa per la teulada. A mi el debat que m'interessa és el de com aconseguim, de manera efectiva, que un estudiant quan acabi l'ensenyament obligatori tingui competència lingüística en català, castellà i anglès. La resta són bestieses.

Encara hi ha brasa sota les cendres de la immigració dels seixanta que fa, de tan en tant, saltar alguna guspira removent pors i exaltant febleses. Però això no és res davant el foc, latent, de la nova immigració que amb una mica d’aire pot socarrimar al més pintat. I encara hi posem més llenya al foc si ens referim a la migració magrebina. Aquí les pors passen a ser ancestrals. Cegues i inconscients. Com les figues de moro.

Tenim un problema que no sabem com solucionar. Tot el dia que si nació amunt i a vall, que si les essències identitàries, però no tenim gens clar quina és aquesta nació; on comença i on acaba. Catalunya? Països Catalans?

Es diu que en l'ús social del català s'han guanyat les aules (administració pública) però hem perdut el pati (el carrer). Les normes de l'aula les marca la Generalitat. Però qui marca les lleis del pati?

Si després de les eleccions catalanes més d'un va posar el crit al cel per l'aparent ingovernabilitat provocada pels resultats, la cosa fa riure si es compara amb els resultats de les eleccions d'Holanda. Amb partit antimusulmà inclòs. Està Europa en decadència?

Us he de reconèixer que em sorprèn la passió, a favor i en contra, que generen aquests de C's. Crec que tots plegats estem caient al parany. Si el senyor Rivera era o no era simpatitzant o militant del PP o si estava o no al corrent de pagament no m'importa gens ni mica. No em fa cap por la seva presència al Parlament, temporal o no, perquè no em fa cap por la democràcia.

M'afegeixo a la crida que ha fet en David Figures per avui 15 de novembre, Dia de l'Escriptor Empresonat, per ajudar a fer notar i recordar que a moltes presons i cementiris d'aquest, el nostre món, hi ha persones que han merescut aquest terrible càstig únicament per expressar i escriure les seves opinions.

L'abstenció ha tornat a guanyar de forma clara i contundent. I ara toca lamentar-se'n, posar bona cara i relativitzar-la i... fins la propera vegada perquè si t'he vist no ho recordo. Però l'abstenció no és un ens abstracte. L'abstenció no és un fenomen para-normal. L'abstenció té nom i cognoms, i responsables. I aquests són els partits. Tots. Des de CIU (el més votat) a Izquierda Republicana (el menys votat). És un toc d'atenció personalitzat. Alimentat, això sí, per una gran dosi de frivolitat dels mitjans de comunicació.

Ahir no vaig sopar amb el Salvador Sostres tot i tenir-ho previst. Es veu que Reus és massa provinciana i queda massa lluny de la Barcelona pija  i snop que representa aquest card entre lliris. Un consell; no us empasseu res del que us digui i escrigui aquest personatge. Perquè és simplement mentida.

El Bou de Reus ja és a la xarxa. I us animo a conèixer aquest animal, cornut i valent, que vol provocar i reivindicar, explícitament, la tradició del bou a les festes catalanes (com passa en altres pobles i tradicions mediterrànies).

Perquè algú pot imaginar una Festa Major a les Terres de l'Ebre o al País Valencià sense bous? Es pot comprendre Catalunya sense les Terres de l'Ebre i el seu patrimoni cultural? O Medòcia sense el País Valencià?

Al 1906, ara fa 100 anys, es publicava La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba. Tot i el centenari d’aquesta obra mestra de qui fou l’impulsor i primer president de la Mancomunitat de Catalunya, l’efemèride deambula per aquest 2006 sense pena ni glòria. La setmana passada el president Pujol va pronunciar una conferencia a la seu d’Òmnuim Cultural on va referir-se al Prat de la Riba polític i home de govern. Però cap acte dedicat al llibre. Molt estrany.