La unitat l’endemà

Diu l’adagi que la unió fa la força. Però si ens haguéssim de prendre els adagis com a dogmes, fent cas d’aquest hauríem de deixar de ser independentistes immediatament.

No vull llevar mèrits al fet que diverses opcions polítiques actuïn conjuntament amb un propòsit comú. Estic segur jo, i em sembla que tothom— que la concentració de forces ofereix més garanties d’èxit. Però també veig que és preferible la unitat en l’acció concreta que la unió estable dels partidaris. Vaig teoritzar fa uns dies sobre els independentistes que no tenen la independència com a prioritat i que difícilment s’acolliran a una unió amb gent que té característiques que detesten. Crec que hi ha d’haver unitat, unitat en l’execució de la independència, no pas xecs en blanc a una de les opcions.

Desenganyem-nos, una acció pot ser compartida per gent diversa; una activitat, difícilment. Un govern, per tècnic que sigui, no és neutre. O està a favor de la sanitat pública o creu que es gestiona millor des de l’àmbit privat. I això, aquest parer, condicionarà durant divuit mesos la realitat sanitària de milions de catalans. I condicionarà per la via dels fets consumats com serà la sanitat del nou estat. L’acció, en canvi, l’execució de la independència l’endemà de les eleccions no traeix cap votant independentista i n’aplega més.

Hi ha d’haver unitat, ningú diu que no, però s’ha de fer el dia que aquesta unitat sumi més força i això no és el dia de les eleccions sinó l’endemà. Sumar la diversitat i trobar-nos en l’acció. Potser no té l’èpica d’una desfilada camí de la victòria, però sí que permet de sumar més gent. I ara cal guanyar. L’èpica, si de cas, després.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*