El bloc d'en Titot

Quan era molt petit, molt petit, vivia al carrer major de Berga, al número 31, davant del carreró que duu a la plaça del Forn.

(Foto: Joan Cortina i Serra)

En tinc un record viu però en blanc i negre: cal Xigronaire, ca la Porrera, cal Pere Serra (on recordo que despatxaven el pes a unces), cal Caballé, ca la Pepeta d’Avià, cal Morlans…
En recordo una vida molt diferent d’ara, que tot són sabateries, botigues de roba i concessionaris de telèfons que canvien d’amo i d’aspecte cada any i mig.

D’aquell carrer major viu en recordo la Teresa de Cal Morlans, fent-la petar amb la meva àvia Maria, escombra en mà, fent net el tros respectiu i amb un porró d’aigua cadascuna per no alçar la pols.

La meva àvia fa 24 anys que és morta i la Teresa de cal Morlans feia anys que no la veia, de cert no sabia que encara corria.

Diumenge passat no l’altre, els seus nets em van convidar a una festa que li feien en motiu del seu centenari. Em va fer molt de goig sentir, per una estona, l’olor d’aquell carrer major desaparegut fa tants anys.
I vaig parlar un moment amb la Teresa.

—Hola Teresa sóc el Ribera, el fill de l’Enric, el sastre.

—El que canta!

—Sí.

—Recordo que ens vam trobar un dia que feieu un concert en un poble de la costa… —la Teresa va rumiar el nom del poble però no li va venir al cap—, era un onze de setembre. Un estrangers ens van preguntar “Què celebreu?” i jo els vaig contestar “Que vam perdre!”. I els estrangers em van dir “Celebreu que vau perdre?. I jo els vaig dir “Oh, noi, és que no guanyem mai!”

Aviat, Teresa, i que tu ho vegis.

Per molts anys!