Nova etapa política, nova ofensiva dels depredadors de recursos.

No en tenen prou els malfactors¡¡, i amb excuses mil, amb excuses absurdes, de vegades autonomistes, no hi ha deturador per les agressions contra la terra, les aigües, el cel, els animals, i per suposat, no hi ha deturador de les agressions contra la humanitat.

No és capitalisme, ni comunisme, ni socialisme, ni ecologisme....els ismes s'han acabat ja en aquesta fase de la història; cal una perspectiva nova, de civilització renovada, que entengui que la totalitat té un sentit, i està tot interconectat...., que l'univers és un, i que les agressions a l'aigua són agressions als humans.

Una nova cultura de l'aigua implica i comporta respecte i humilitat davant de la natura. Els humans no som la mesura de les coses; no som el centre del cosmos, sinó una miserable part de pols d'estels, entre d'altres coses, no ens creiem totpoderosos per arribar a malmetre-ho tot. Cal una perspectiva de llarga durada, i no de curt termini, com en tot, com en la gestió de la misèria a què ens sotmet la situació conjuntural per la que passem.

Amb intel.ligència i saviesa ens en sortirem, les passarem magres però....

Com aportació a un debat i una reflexió que habitualment anem fent en aquest bloc sobre la manera i el cóm s'ha de vertebrar un programa propositiu i concret d'una nova esquerra innovadora i llibertària en el context dels Països Catalans, reproduïm aquest text d'en Boaventura de Sousa Santos, sociòleg i professor catedràtic de la Facultat d'Economia de la Universitat de Coïmbra (Portugal).

El text ens suggereix moltes coses, també matitzacions sobretot pel que fa al paper i dimensions de l'Estat en una proposta d'esquerres llibertàries, però en tot cas les reflexions ens semblen molt adients i molt adequades.

 

La periodista i defensora dels drets humans Sihem Bensedrine va ser una de les principals opositores al règim de Ben Ali. Parla aquí en una entrevista que va concedir a La Vanguardia.

Sihem va ser, fa uns mesos amb el seu marit Omar, refugiada a Barcelona. Nombroses organitzacions(SODEPAU, ACSUR-LAS SEGOVIAS...), llavors, a més del PEN Català que l'acollia, li van donar suport i van aprofitar la seva estada a Barcelona per fer campanya contra la dictadura Tunisiana. Volem recordar ara com abans de la revolta del poble tunisià, nombroses institucions catalanes donaven un suport directe i indirecte al Règim de Ben Alí. La Diputació de Barcelona (socialista i tripartita) a través del seu programa de bona governança i a nivell de cooperació, malgrat les crítiques i advertències del moviment català de solidaritat internacional; la Generalitat de Catalunya, del tripartit, en llurs programes de promoció comercial i de relacions internacionals. Per ser justos, tot va començar, per suposat, amb l'anterior govern de CiU....
Realment¡¡ quina vergonya, quin oprobi¡¡ Després podem donar lliçons¡¡,  lliçons de què?¿

En temps d'eleccions, i per anar a contracorrent, qué millor que denunciar les demagògies i les accions ultres d'una de les potes de l'extrema dreta espanyola, o sia el PP, esforçat en controlar i expulsar "immigrants", perseguir qui parla el valencià, i sobretot obsesionat per Bildu i Sortu a Euskal Herria. Però també a contracorrent de l'esquerra que fou, si ho fou algun dia, és a dir PSOE i derivacions regionalistes....

SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL AL PAÍS VALENCIÀ¡¡¡

Ara i aquí, venim d’uns temps on Barcelona ha esdevingut una desfiguració de si mateixa; en les acaballes d’un cicle econòmic caracteritzat pel frau i l’estafa massiva, via especulació, fal·lera financera i endeutament de les classes populars; i sota un model urbà orientat en exclusiva a assedegar la usura del món del diner i els negocis. On l’Ajuntament maltracta els que hauria de protegir i actua contra els que hauria de servir, tot bandejant les millors energies socials que proven de reconstruir la ciutat. Mentre fomenta una democràcia ciutadana restrictiva i empobridora, orientada a anul·lar la participació real i efectiva en els afers comuns; que tapa i amaga els casos de corrupció; i que governa des de la conxorxa i l’amiguisme a través d’una oligarquia político-econòmica-mediàtica al servei de propietaris, hotelers i grans superfícies. Una ciutat corrompuda des de dalt i governada des de la por. De la por als seus ciutadans. Uns ciutadans, una bona gent que, des d’amplis sectors socials, continua dient no. Que continua dient prou amb i des de la indignació.

Ja es deia en un article de Pascal Boniface (24 de gener 2011) que vam reproduir en aquest bloc, el Govern Israelià ha començat a escalfar motors i posar en marxa tota la seva capacitat i tota l'estratègia propagandística de què disposa, que és molta, immensa diríem, i amb complicitats múltiples, per tal de legitimar la seva ocupació il.legal de Cisjordània, els reiterats incompliments de les resolucions de l'ONU, llurs procediments altament repressius, a més, de la seva preocupant deriva cap a posicions clarament autoritàries. A casa nostra, archiconeguts pro-sionistes (encapçalant aquests Pilar Rahola) s'han posat plenament al servei de la causa d'aquest govern israelià d'extrema dreta, i han volgut desacreditar la CAMPANYA DE BOICOT CONTRA AQUESTES POLÍTIQUES DE L'ESTAT D'ISRAEL que s'està seguint a nivell mundial, i que aprofitem ara per divulgar, difondre i demanar suport i seguiment.

Com a reflexió i aclariment pels motius de l'esmentat BOICOT, reproduïm el següent article.

Darrer capítol de l'Ivan Gordillo, del Seminari d'economia crítica Taïfa. En aquest es proposen eixos de política econòmica possible per iniciar la sortida de la crisi, en una direcció molt diferent a la que els nostres governs estan seguin fins a data d'avui. Són propostes viables sempre que hi hagi voluntat política, i amb una força al darrera que solament les classes populars poden bastir si són conscients de què hi ha altres alternatives factibles i més beneficioses a llurs interessos.

Quarta entrega del treball d'Ivan Gordillo, del Seminari d'economia crítica Taïfa, sobre la crisi que ens afecta, i sobre els perquès d'aquesta. Amb aquest capítol enllestim l'anàlisi de les causes de la crisi. La propera entrega, capítol Vè, el centrarem en les propostes per iniciar una sortida de la crisi des d'una perspectiva i amb una orientació ben diferents a les actuals.

Tecera entrega del treball d'Ivan Gordillo, del Seminari d'economia crítica Taïfa. En el present article es comencen a analitzar les causes de l'actual crisi econòmica-social, i segurament de model i paradigma.

Seguim amb la publicació d'aquest conjunt d'articles que ens apropen als perquès i cóm de la crisi en la que estem immersos, gràcies a la col.laboració d'Ivan Gordillo, del Seminari d'economia crítica Taïfa.

 

Avui iniciem la publicació d'un seguit d'articles que, de forma didàctica, tracten de fer-nos entendre l'actual crisi econòmica, les seves causes, i el procés que ha conduit a la situació en la que ens trobem actualment, amb un alt percentatge d'aturats/des als Països Catatalans, podríem dir que una mitja d'entre el 17 al 20%, amb milers de famílies desnonades de llurs habitatges o amb perill de ser-ho, amb milers de persones en una situació de veritable pobresa, desbordant els antics usuaris de serveis socials..., en un escenari molt difícil en el que les vies de sortida només tenen, de moment, una direcció, i aquesta, al nostre entendre, és la més perjudicial per al conjunt de les classes populars al País.

Els articles que publiquem, gràcies a la col.laboració d'Ivan Gordillo, membre del Seminari d'Economia Crítica Taïfa, també aporten possibles i potencials alternatives per fer front a l'esmentada crisi.

Dies abans de començar la "batalla" de Líbia, la revolució nordafricana més cruenta i més sagnant, en Pepe Nieto de SODEPAU reflexionava al respecte de les particularitats, diferències i contextos en les que es troben els diferents països del Magreb i del Masreck, per tal d'interpretar correctament els esdeveniments i fer algunes possibles previsions de futur. A part, i per descomptat, que les sorpreses se succeixen (Líbia, segurament ha estat una grata sorpresa..), i que les previsions i hipòtesis queden obsolets davant els esdeveniments, l'article aporta elements interpretatius fonamentals i de pedagogia geopolítica a tenir molt en compte.

Després de les caigudes del poder a Egipte i Tunis, de Moubarak i Ben Ali respectivament, tot el món s’ha llançat a una mena de travessa sobre qui serà el pròxim president de l’anomena’t món àrab en ser jubilat. També s’ha començat a parlar de l’efecte dominó a la regió, amalgamant situacions, contextos i històries particulars molt diferents. L’ anomenat món àrab, en el sentit estrictament polític del terme, no és quelcom homogeni ni culturalment, ni social, ni política, ni religiosa. Encara menys si a més es pretén afegir en aquest efecte, la situació a Iran, país no àrab, xiïta i amb una estructura política molt particular. Hi ha més diferències entre el Iemen o el Sudan o Bahrain i el Marroc que entre aquest últim i Catalunya o Espanya, per exemple (ja sé que això pot estranyar a molts i per descomptat no estar-hi d’acord).

A continuació, reproduïm un article de Sodepau que creiem d'interès en el context actual


La situació que es viu a bona part del Magrib, al Nord d’Àfrica i el Sahel des de fa ja dècades, s’hauria d’haver pres més seriosament per part dels nostres polítics fa temps i no només prioritzar polítiques a curt termini i màxima rendibilitat econòmica, a costa dels drets humans, polítics, socials i culturals en aquests països.

(Segueix)