Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Ens cal, en tot el País, una ruptura cultural amb el pujolisme, segons el qual Catalunya es una llar patriarcal en la que tothom hi cap, en la gran família del catalanisme polític, unida a l’Europa Carolíngia, neta, polida i pulcra, democràcia liberal de casa bona malgrat vel·leïtats juvenils degudament rectificades pel màster imprescindible, comandada per les elits, amb les classes populars a les establies i el Sud al femer, amb grans aventures mercantils esperant l’Estat propi per a reixir, i lliure d’Espanya que és la nostra dissort, no pas, sota pena de sang i fetge, del propi ordre pairal que és on rau el benestar i la llei, mots d’ordre dels catalans d’èxit.
Ens cal la revolta dels comuns, i de les comunes, als Països Catalans, dels fills i filles de cases de mal nom, que de la casa pairal en fem casal, i de barris i viles noves ítaques i icàries, i de la deriva del món en fem rumb al desconegut, compartit per iguals i diverses, en català, en la Babel de mil llengües, als Països Catalans, de la mà amb Gaza, Alger, Marsella, Atenes, Istambul, Nàpols i Sarajevo, i de tots els pobles i nacions de pare desconegut i mare treballadora, rebel, miliciana, indígena i malparlada, i de la terra en fem llar tenint-ne cura, socialista perquè és de totes, tant de totes, que l’Estat se sotmet al poble i no se’n parla més, i tothom és lliure, fins i tot de sí mateix, i no hi ha amos i ningú no mana ningú, però tothom respecta tothom, menys als que volen manar, i té cura de tothom, i treballa per viure i no viu per a treballar, i per a gaudir, festejar, crear i recrear, i la gent d’esquerres i que vol ser alternativa no serà rígida i puritana, i fumem caliquenyos corrent davant els bous, que tenen permís per a encalçar-nos si badem, i cantem, i cardem, al ras, i no ens calen gaires institucions perquè totes hem entrat en procés de desinstitucionalització, i tothom té casa perquè tota casa és de tothom, i, si convé, ens caguem en tot, i no som tibades, ni cregudes, ni ens sentim superiors, perquè tothom és molt gran, i no hi ha agressors perquè som transgressores, i no hi ha disputa entre dalt i baix, perquè totes som de baix. I prou.
No ens cal continuar a la llar patriarcal. No totes les tietes pensen igual, n’hi ha de lúcides i ferotges que no combreguen amb rodes de molí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord en l’esperit de l’escrit (hi trobo a faltar, però la idea de “[auto]responsabilitat”). On crec que l’escrit rellisca és en rebutjar d’entrada la llibertat que ha de tenir tota persona en la tria dels seus valors ètics i vitals quotidians: perqué no pot tenir una persona “d’esquerres” una moral “rigida” [sic] i “puritana” (la moral catòlica/islamista sempre fotent-li als mateixos…)? Mentre no la vulgui imposar als demés, no sé on veieu el problema.
Sóc partidari de que cadascú es responsabilitzi de la seva pròpia festa, i que s’autofinancïi. Als qui ens agrada dormir de nit, no se’ns pot titllar d’ “amarga-festes” pel fet de demanar respecte al nostre descans (i no som ni tibats, creguts o superiors).
Atentament
És feina de tots no deixar les coses com abans.
Si, si em deia mentre anava llegint aquest text, i alhora un zum-zum em voltava pel cap… : perquè sempre les revolucions han acabat devorant els seus propis fills ? I ara que ja començo a tenir una certa edat que em permet saber algunes coses (no pel fet de ser diable, sinó perquè sòc un xic més vell) no em convencen les veus que diuen que això passa simplement perquè sempre hi ha uns aprofitats…
Content amb l’escrit que comparteixo en el seu contingut quasi del tot (és que ja em cansa aquesta canço de l’enfadós d’acabar sempre introduïnt-hi aquesta càrrega de cavalleria contra el patriarcat, que un ja no sap que coi significa…) el dubte persisteix i ho diré ben planerament:
– La línea que atravessa el bé i el mal no divideix les persones entre si, sinó que atravessa el cor de cadascú de nosaltres… Això no treu que hi ha persones que són responsables de malifetes i altres no. Ara bé, les que no en son responsables, sempre és tan sols perquè son millors moralment? O si haguessin tingut la possibilitat de fer-ne, també hi haurien caigut? I les que en són responsables, és tan sols perquè son intrínsicament pervereses i “dolentes”? I si haguessin viscut en altres circumstàncies, haurien pogut actuar altrament?
– Dit això, crec que és massa fácil situar-se en el camp de la virtut, i d’aquesta manera declarar tots els que no están en el meu camp com a no-virtuosos. Com diuen en francés, “personne est contre la vertu” el que signfica que si em declaro virtuós, esdevinc automàticament intocable…
– L’escrit no ho diu, però en el marc de l’esquerra independentista hom proclama que “cal canviar-ho tot”… Realment? N’estem segurs? No hi ha res a salvar? Tabula rasa? Aquesta visió em fa més por que una pedregada, ja que té el perill d’obrir la porta als totalitarismes amagats en un discurs antitotalitari.
– Itaques com a símbols i horitzó d’acord, ara bé com a projectes concrets i precisos potser no tant, ja que ja hem vist en el que han acabat els pretesos paraisos terrenals proclamats per totes les ideologies.
Bé, espero no haver aixafat la guitarra amb aquestes consideracions suscitades per la lectura d’un text que, en el fons em fa vibrar… Però crec que cal estar amatents a tantes possibles derives i errors que poden nèixer, no tan sols de les estructures podrides de la nostra societat cotemporània, ans del més profund dels nostres cors, potser malgrat nosaltres mateixos.
L’ésser humà en essència no és bo ni dolent (malgrat el que puguin pensar i creure tots els puritans de totes les ideologies), ans ambivalent. Prenguem consciència d’aquesta ambivalència de la que no ens escapem, mentre lluitem, treballem, fem la migidiada, cardem i en definitiva vivim una vida plena i en plenitud, per a que la nostra Gloria no acabi sent una Incerta Glòria
Llibert pero submis a una alta crida (Presagi, de Miquel Marti i Pol)
Una abraçada
Agusti
No puc deixar de manifestar el meu acord amb el teu comentari Agustí, i també amb el d’en Riudoms.
Totalment d’acord.
Però, està bé provocar certes sotragades del intell.lecte i de l’esperit per facilitar.nos la mobilitat, no podem restar paralitzats i amatents a certes visions i valors.
Tenim molt clar l’ambivalència humana, i la seva fragilitat física, moral,mental, espiritual…..
A mi també m’agrada anar a dorir d’hora, i aixecar-me de molt bon matí….però tampoc m’agrada estar prohibint la gresca per sistema, i fer crides a l’assenyament en el que crec amb forta dosi de rauxa.
SALUTACIONS COMPANYS¡¡
Que cal criticar el pujolisme com a visio hegemònica del nacionalisme català ? Certament!
Significa això que absolutament tot el ique fa tuf de pujolisme ha de ser descartat i codemmat ? Només els il.luminats poden defensar una tal posicio…
Tota iniciativa dirigida a superar el pujolisme com a marc interpretatiu i estructurador de la nacio es bona en si mateixa, més enllà del que puggui proposar ? Deu ens en guard !
Només les tietes ferotges tenen lucidesa per no combregar amb moles de moli ? Potser de fet combreguen amb altres rodes de moli…
Siguem provocadors, si, certament ens cal ser-ho. Ara bé, que la provocacio no ens embriagui com un vi dolent que et fa creure que els teus fantasmes son àngels alliberadors i justiciers.
Perquè al final acabem parlant d’unitat popular pero quan el poble no segueix els nostres designis, se’ns en refot el poble i li fotem canya en nom de lo popular… Ja m’enteneu…
Dels messies il.luminats. “liberamus Domine”…