Comentari a El món a Rac1:
Si Catalunya fos un país normal, el Barça seria un club de futbol. Però com que Catalunya no té estat, el fet català ha viscut de la resistència i de la voluntat de ser. Per això el Barça és més que un club; Montserrat, més que una muntanya; Convergència ha sigut més que un partit; TV3, més que una tele, o la Caixa, més que un banc.
I això, que no és bo en temps de pau perquè la protecció mal entesa ens allunya de la fiscalització d’aquestes institucions, és bo en temps de crisi perquè la ira que s’hi projecta és furibunda. Passa a Can Barça a uns nivells que no veurem mai al Madrid. O ha passat amb Jordi Pujol, que si hagués sigut president d’Espanya no hauria rebut el càstig que ha rebut dels seus. Perquè, sense estat, quan falla un més que…, hi ha una vergonya que urgeix el canvi.
En un país normal, un president es presenta al Parlament per ser investit. En un país on la minoria determinant viu de la resistència, per restituir una institució que és més que una institució, si el candidat és a l’exili, s’intenta investir igualment. Perquè, agradi o no, sense estat seguirem vivint al país on Déu és argentí i porta el 10 a l’esquena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!