Però la de diumenge a la nit sota el cel de Madrid és especial. Darrere d’aquell gest, d’aquella ràbia, hi ha molt més. Darrere la imatge de Leo Messi ensenyant la samarreta hi ha una reivindicació. Futbolística, però també humana. Fins i tot política. Els grans altaveus mediàtics d’Espanya estan a Madrid. I han tractat molt injustament Messi. No només aquell que va dir que se l’havia de perseguir “por lo civil y por lo criminal”. Si Messi fos del Madrid, ras i curt, no hi hauria l’absurd debat sobre qui és el millor del món. Seria el millor del món i de la història, tindria estàtues i carrers a tots els pobles d’Espanya i a tots els mitjans els cauria la baba patriòtica encara que la puça sigui de Rosario. No es podria suportar. Però Messi és del Barça i qui no ho pot suportar és el Madrid del poder.
Darrere la samarreta de Messi al cel del Bernabéu hi ha la reivindicació futbolística. Ell és el millor de tots els temps. I punt. Però també humana. La de la injustícia en la crítica cap a qui no forma part de la colla d’amiguets. Algú imagina que a un jugador del Madrid l’haguessin condemnat a presó? Els altaveus mediàtics espanyols no han acceptat mai que va ser el Barça de Guardiola el que li ha donat un mundial de futbol. Diran que només és futbol, però el futbol és un reflex de les societats. Repasseu, si no, la història de la selecció francesa. I que el sistema mediàtic espanyol no hagi reconegut mai com a propi res que hagi vingut de Barcelona, explica una realitat política. I també això estava darrere la samarreta de Messi al cel de Madrid la nit de Sant Jordi del 2017.