Comentari a El món a Rac1:
El referèndum del Brexit i el 26-J, dues cites clau d’aquesta setmana i d’aquest curs polític inacabable, tenen en el seu rerefons el mateix fenomen. Un fenomen massa preocupant que, en el fons, ens torna a transportar als dramàtics anys trenta. La història del segle XX va ser la de la lluita entre el feixisme i el comunisme que, inesperadament, va guanyar el liberalisme. I ara, amb una altra nomenclatura si voleu, torna a ser el mateix, però, paradoxalment, culpant-ne la tecnòcrata Brussel·les, símbol de la unió que va salvar Europa. La crisi i la complexitat de la globalització ha engendrat la indignació i ha fet aparèixer l’UKIP al Regne Unit, Donald Trump als Estats Units, Marine Le Pen a França, Heinz-Christian Strache a Àustria i altres ultradretans a Txèquia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Polònia, Hongria o Romania. Promeses de canvi a dreta i esquerra davant una feble recuperació econòmica, desigualtats, sous baixos, classes mitjanes ofegades, la crisi del deute, menys estat del benestar… i la por de l’altre. Si als anys trenta, a la crisi del 29, s’hi va afegir l’antisemitisme, ara són els immigrants que demanen asil sobre els qui es projecta la por, tot amanit amb la psicosi del terrorisme, amb tres atemptats en una setmana. Segur que la Unió Europea, Brussel·les i els estats s’han equivocat en la resposta a la crisi. I ara, aquella gran solució, aquell gran invent d’unificació que va servir per portar la pau a Europa i que mai s’ha sabut explicar prou bé, es veu com la gran culpable de tots els mals, i lamentablement, la recepta que es troba, la que troben molts ciutadans, és tornar als populismes d’esquerra i a la ultradreta nacionals que van enfonsar el continent. Quan, en canvi, la recepta hauria de ser que les democràcies liberals i l’economia de mercat tornin a conquerir les ments i els cors dels europeus, amb més política i menys burocràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!