Comentari a El món a Rac1:
Rajoy. Impertorbable. Es va preparar el debat a consciència com a bon opositor. Va colar la falca dels dos milions de llocs de treball. Va sortir sense esgarrapades de la part delicada de la corrupció, posant-se de costat per un eventual pacte amb el PSOE. I encara es va permetre el luxe de ventar clatellots a Sánchez i llançar unakiller question a Rivera.
Sánchez. Derrotat. L’home que va poder ser president va estar trist i apagat malgrat la pinça amb Rivera, entossudit en un pacte que l’ha consumit. Es va equivocar atacant fins i tot més Iglesias que Rajoy, amb mentalitat d’equip petit i acomplexat.
Rivera. Estancat. El millor que té són les receptes de Luis Garicano. Però com que ve d’on ve, és menys creïble. I allà on està còmode va patir un excés de cunyadisme nacional sindicalista de barra de bar.
Iglesias. Crescut. Va jugar a l’atac com l’alternativa a Rajoy. Clar en l’aposta de govern progressista. Se la va embeinar amb Catalunya, un cop més, la gran absent. Dominador del mitjà, va protagonitzar un dels moments. Una pantalla partida amb Sánchez, xiuxiuejant amb estudiada desesperació: “No soy yo, es Rajoy.”
El trio arbitral, més incisiu que Campo Vidal, va patir algun problema de compenetració, solucionat amb l’elegància d’Ana Blanco.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!