Article publicat a Crític:
En política 2 més 2 no són quatre. Perquè, per molt que existeixi la Ciència Política, la política no és una ciència. I menys exacta. I, per tant, no n’hi ha prou amb l’aritmètica.
Els resultats electorals no són mai una dada freda i, sovint, és més important la lectura que se’n fa que els resultats en si. O, més que la lectura que es fa, la lectura que s’imposa. No d’imposició, si no de predomini. I, per això, des de la mateixa nit electoral, els candidats, els partits o les coalicions, s’esforcen a intentar imposar, a vendre, un marc mental.
Posem per cas que, el 27-S, dos milions de catalans, els que van votar sí en el pseudoplebiscit, haguessin sortit al carrer a celebrar la independència, amb clàxons i cava. Oi que el marc mental ara seria ben diferent? En això, una entitat amb tanta capacitat de mobilització com l’ANC, potser va cometre un error. O no. Perquè, si això hagués passat, seria més difícil fer entendre, arribat el cas, que l’anomenat full de ruta s’atura perquè s’ha pactat un referèndum de debò.
No, al carrer no es va celebrar la independència. I no es va celebrar perquè els ciutadans, que són –som- més entesos del que sovint es pensa –pensem- van llegir perfectament el resultat. I el van llegir, perquè ells –nosaltres- vam decidir el resultat. El missatge.
I podem dir que passats uns dies del 27-S, refredats els números i vistos els esforços de cadascú per imposar el marc mental, el 27-S ha acabat en empat. Amb l’empat etern amb Espanya i amb empat a Catalunya. Ei! Amb una diferència qualitativa. Ara l’empat no és entre el catalanisme –la minoria determinant, aquell motor transformador del país- i Espanya. I quan dic Espanya, dic l’Espanya política, aquella que ha acabat xuclant cap a un forat negre a bona part dels intel.lectuals que no han seguit el procés autonòmic actualitzant el corpus doctrinal. L’Espanya política que ha acabat canviant els pensadors pel tremendisme de les teles privades que han descobert que la política-espectacle dóna audiència. L’Espanya política d’uns diaris que són més problema que solució. També, en part a Catalunya, eh? No, l’empat no és l’empat de sempre. Ara hi ha un empat entre l’independentisme, que és una altra cosa, i l’Estat. Però també entre l’independentisme i els que volen canviar l’Estat i els que no volen canviar res. O els fa por canviar res perquè l’independentisme no ha sabut dotar-se de contingut. Que hi és. Però ha quedat sepultat per la lluita de legitimitats entre el dret a decidir i l’imperi de la llei. Ah, i finalment hi ha un empat dins de l’eix dreta-esquerra de independentisme
Aquesta anàlisi no agradarà a molts dels que són independentistes, perquè diran que ha guanyat en escons un programa que està legitimat a proclamar la independència. I tenen raó. El que jo afirmo és que de la mateixa manera que em molesta que es tracti a l’independentisme de moviment infantil -i s’ha demostrat que no ho és-, els independentistes no han de caure ara en l’infantilisme de pensar que sense un referèndum homologable internacionalment es pot fer una operació de la magnitud de constituir un Estat independent dins de la Unió Europea.
L’independentisme es troba en la planura de la productivitat si agafem l’anomenat cicle de l’entusiasme de Gardner, que s’utilitza per explicar la vida dels nous invents tecnològics. L’independentisme és ara molt més madur. Per tant, entén que les eleccions han sigut de caire plebiscitari, sí. Que hi ha majoria d’escons independentistes, sí. Però que no hi ha una majoria dels que van anar a les urnes que hagin votat explícitament a favor de la independència. I un nou Estat no es fa pels guanyador en escons d’unes eleccions. Es fa per a tots els ciutadans. Els del sí. Els del no. Els del ni. I els indiferents. Un Estat es fa pels ciutadans, no per les banderes. I, per tant, si ens omplim la boca de democràcia, hem de tirar endavant un projecte avalat per la majoria de ciutadans a les urnes, amb un acord unànime del que es vota. I vinculant. Ara bé, si aquest referèndum segueix sent impossible en un termini raonable, llavors els guanyadors de les eleccions tenen dret a la unilateralitat.
Els catalans hem decidit, sí. Però hem de llegir bé què hem decidit. I, a parer meu, hem decidit que estem gairebé a punt per a la independència, que som un poble madur, que som un subjecte polític, però que, per fer-ho, cal ampliar la majoria favorable, cal seduir, cal saber informar millor dels pros i els contres, dels riscos i dels beneficis. Que cal escoltar els de la tercera via i cal integrar els del no. I quan dic tercera via i dic no, vull dir els ciutadans de la tercera via i els del no. No em refereixo a sigles de partits. I aquest missatge l’ha llançat, a més, la població amb una participació elevadíssima, que permet una radiografia impecable.
Un empat, un ‘wait and see’, que no vol dir esperar eternament. Vol dir que al desembre hi ha eleccions a Espanya. Que hi haurà noves majories. I que cal un referèndum ràpid. I això és important. Cada vegada s’instal·la més a Espanya la idea que aquest conflicte polític només es resoldrà votant. Ara bé, després veurem com. Perquè Espanya, que fa 500 anys que té un Estat, en sap molt. L’Espanya política, la dels alts funcionaris, en sap molt. I, si no, que ho preguntin els negociadors de l’Estatut. Una coma ben posada canvia completament el significat d’un article. De tota una competència política. Després hi tornarem. Perquè el referèndum és imprescindible. Però l’Espanya política ho sap. I ja rumia com guanyar-lo. O com fer-lo impossible.
Però, abans, diguem que l’empat dins de Catalunya no és només entre els del sí i els del no. Primer, perquè no és tal empat. Hi ha més partidaris de la independència que d’una altra cosa. Però hi ha empat si sumem tercera via i nos. L’empat dins de Catalunya és també entre classes, deixant clar que les mitjanes i les populars són les majoritàries. El missatge de les urnes és que o hi ha acord entre totes les classes socials, o no hi ha país. És deliciós. I això serveix tant per a un futur Estat català com per al mentrestant.
El resultat de les eleccions catalanes és la papallona que surt de la metamorfosi de la triple crisi que hem viscut: econòmica, política i de relació amb Espanya. Crisi que s’han reflectit en el 15-M i les quatre grans diades. I que han donat com a resultat un mapa de partits dinamitat, amb l’augment de l’independentisme, l’assalt al poder municipal dels indignats, la irrupció de Ciutadans com a partit atrapa-espais i la irrupció de Podem. Doncs bé, el mapa de partits ha canviat, el marc ha canviat, però el 27-S no és el final de res. És una estació més. Molt important. Però no la última. Perquè, per exemple, Junts pel Sí, no serà el partit resultant de l’antiga CDC de Jordi Pujol. Ha estat una eina transitòria que té a dins a una ERC que no tindrà tampoc el mateix sentit si Catalunya és independent. I el mateix podem dir de Catalunya Sí Que es Pot. O de la CUP, que ha servit aquesta vegada per jugar el paper de vàlvula de seguretat que abans havia jugat ERC enfront del qui no es refien dels convergents. Però és que també és enganyós, encara, el paper de Ciutadans. Perquè ha crescut a base del no. Però molts dels seus vots tornaran a l’esquerra quan s’estabilitzi la marea. El mapa segueix, doncs, en plena efervescència.
Farien bé els polítics espanyols a llegir bé el missatge de Catalunya. Quan hi hagi el nou repartiment de cartes, veure que l’important, no és qui serà president del govern o si Ciutadans donarà suport a Mariano Rajoy o a Pedro Sánchez. L’important és que vegin que cal seure. Els líders espanyols amb els líders catalans. I fer un nou pacte. Un pacte que ha d’incloure un referèndum pactat a Catalunya. Però no només. Perquè, a Espanya, i a Catalunya, li cal molt més que això. I li cal, sobretot, un Estat –o dos-, que sigui -o que siguin-, decents. Decents des del punt de vista democràtic. Decents des del punt de vista de la transparència. Però sobretot decents per als seus ciutadans.
Cal un pacte a Catalunya i a Espanya per reformar i modernitzar d’una punyetera vegada la seva estructura econòmica per, sobretot, evitar que fins i tot quan les coses van bé, hi hagi un 10% d’atur i que quan van malament el percentatge d’aturats sigui el més alt del planeta. Decent perquè siguin decents els sous i això faci que sigui un país -o dos països- més competitius, més productius, més rics, que puguin pagar un Estat del benestar decent.
I sí. Cal parlar perquè Catalunya voti amb garanties. Perquè el resultat sigui clar i s’accepti. Cal parlar perquè, fins i tot en cas de fer-se el referèndum en pocs mesos, la Constitució reconegui la possibilitat de Catalunya de votar marxar o quedar-se quan vulgui, que és la millor manera de seduir. Cal un pacte d’Estat per garantir les pensions, per garantir, no ja la creació de llocs de treball, sinó l’eliminació de l’atur amb llocs de treball ben remunerats, la creació de feina no precària. Cal parlar per fer d’una vegada una reforma educativa que prepari els joves a sobreviure en un món que canvia cada dia i no perdre’s en baralles estèrils de llengües i religions.
Cal fomentar l’economia productiva, amb menys burocràcia, per sobre de la llotja del Bernabeu. Cal planificar infraestructures productives. Cal millorar el finançament de la sanitat i l’educació. Un nou pacte social, uns nous acords post règim del 78: nova arquitectura institucional, nou equilibri entre economia de mercat i estat del benestar, nou funcionament dels partits. I ara algú dirà: és igual, si ja no serem espanyols. Doncs, em sap greu, però no és incompatible i no s’ha de renunciar a ser a cap taula. I, perquè, a més, Espanya ha de ser, començant per les infraestructures com el corredor del Mediterrani, un soci preferent. I, em sap greu, però a la taula de negociació hi han de ser el PP, el PSOE, Podem, Ciutadans, però també els partits catalans -des de CDC a la CUP-, bascos, gallecs i qui faci falta.
Tot això han dit els catalans. I va molt més enllà d’un sí o un no o una mica més a la dreta o una mica més a l’esquerra.
Que tot això és molt naïf? Ja ho admeto. I, de fet, ja hi ha massa proves al llarg de la història que prediuen que tot això no passarà. Proves al llarg de la història i al llarg de l’última setmana. Perquè ja m’imagino que, en realitat, la voluntat majoritària dels partits espanyols serà tancar el procés autonòmic per dalt. Que fins i tot ara es posa en qüestió el concert basc. I si haig de fer una predicció és que l’oferta de referèndum serà només una dilació per enredar-ho tot i guanyar temps. Perquè la reforma de la Constitució és massa complexa. Perquè una llei de la claredat tipus Canadà es faria imposant unes condicions de participació i majories impossibles d’assolir en pocs mesos. Ja ho sé. Per això cal fer servir el botó nuclear del resultat de les eleccions. I no dubtar en pitjar-lo si, ni ara, parlant la gent s’entén.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!