Comentari a El món a Rac1:
Ignoro si Artur Mas i Francesc Homs van dinar plegats ahir a la Casa dels Canonges, però els imagino brindant amb cava per la decisió del fiscal general de l’Estat, perquè la querella li dóna molta més dimensió política i, fins i tot jurídica, a la consulta simbòlica del 9-N. La nul·la intel·ligència emocional del PP ha convertit en molt més transcendent del que ens pensàvem un acte de sobirania de dos milions de catalans i engrandeix la desobediència que va fer el president de la Generalitat.
Preguntem-nos un moment qui és Artur Mas. Mas era l’home a qui l’any 2002 un tal Mariano Rajoy, durant un cap de setmana amb les respectives al Palacio de las Marismillas de Doñana, va proposar que CiU fos la marca blanca del PP a Catalunya. A l’estil bavarès. Mas era l’home de l’últim gran pacte d’Estat. I són els incompliments d’aquest Estat el que l’ha portat a posar corbata al sobiranisme.
Voler posar el president de Catalunya a la presó per haver permès votar sense trencar res aboca el país a la unilateralitat. I si el 9-N ja ha fet cruixir les costures de l’Estat, imagineu la força de la victòria d’una candidatura del “sí” en unes eleccions de veritat. És impossible d’aturar. I Mas hi arriba amb pedigrí independentista, al mateix temps que pot plantejar una perversa disjuntiva a la tercera via “upper” Diagonal: o independència amb ordre o la revolució bolivariana de Podemos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!