Comentari a El món a Rac1:
L’any dels prodigis del 1992, el Museu Nacional d’Art va encarregar a Antoni Tàpies l’obra central del flamant equipament. La proposta va ser un mitjó de 20 metres. Foradat i tot. Tàpies va pensar una obra entre franciscana i budista per donar dimensió còsmica a una cosa insignificant. I no cal dir que la Generalitat i l’Ajuntament es van tirar els plats pel cap. CiU va vetar l’obra. I paradoxalment, ara el franciscà Pujol apareix amb un mitjó insignificant convertit en cosa còsmica per obra i gràcia de la magnitud del personatge.
L’home del mitjó no va cometre una falta insignificant. No declarar una herència és greu per a qui gestiona els diners que vénen dels impostos dels ciutadans. Però en unes altres circumstàncies, el judici seria menys sever. El que converteix en còsmic el cas Pujol és la sospita que l’expresident va permetre, si no avalar, una trama de comissions per obra pública i altres connivències que han enriquit la família. I el que ho converteix en còsmic és el context econòmic i polític.
Per una herència, Convergència no nega Pujol 3 vegades abans que canti el gall com a líder de partit, president i expresident. En renega pel context i pel que l’home del mitjó no explicarà mai al Parlament. Perquè en el cas Pujol encara hi ha més preguntes que respostes. I per molta comissió parlamentària, és molt possible que així quedi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!