Publicat a El Punt Avui:
La 2 de Televisió Espanyola reemet aquest estiu la sèrie dels 80 Verano azul. No deixaria de ser una anècdota motivada per la situació econòmica si no fos perquè hi ha una onada de nostàlgia de la Transició, potser no orquestrada, però sí molt significativa. Ho hem vist amb la mort de Suárez i amb l’abdicació del rei i ho veiem amb les resistències dels dos grans partits a donar per liquidat el règim del 1978. Però no només els polítics tenen nostàlgia de la dècada en què es va construir la democràcia i en què la llibertat va donar pas a la Movida i al pelotazo. També hi ha una part de la generació dels que tenen 40 anys i que van tenir la seva infantesa als vuitanta, que ara no tenen feina o la tenen mal pagada o han de pagar factures o la vida els ha dut a l’est de l’edèn, que recorden amb nostàlgia els temps en què la vida era fàcil i es limitava a voltar tot el dia amb una bicicleta. Però sigui la crisi del sistema, sigui la crisi econòmica, la nostàlgia és sinònim d’immobilisme i resistència al canvi. Als qui ens governen ja els va bé aquesta imatge d’una Espanya pobra, però feliç i orgullosa, que ens transmeten el Tito i el Piraña. Es tracta de triar entre Chanquete o Airbnb. Dels 80 són també les desventures amb Eva Cobo del televisiu Toni Cantó, precursor del nou líder del PSOE, Pedro Sánchez, el nou home d’ordre del PSOE per mantenir el règim bipartidista, i que perpetua també l’Espanya de matriu castellana amb Andalusia com a guardiana de les línies vermelles de l’Estat de les autonomies. Un antídot contra Podem i la dreta extrema. Als 80, Iceta ja estava a les clavegueres de La Moncloa i, malgrat tot, és més renovador que el George McFly del PSOE. Ara només falta diluir la revolució de les classes mitjanes catalanes en una Espanya que vagi millor i quedi de nou sedada per Noche de fiesta i que la vida segueixi gual, com ja cantava Julio Iglesias… el 1969.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!