De la rauxa hippy, happy, flower al rigorisme moral
Tribuna a Públic:
Les
eleccions del 28-N van trencar l’empat etern entre el tripartit i CiU i van
deixar un missatge clar dels ciutadans. No només Artur Mas havia de ser el
president sinó que tenia una majoria prou important, 62 diputats, com per
liderar el país per treure’l de l’atzucac d’una triple crisi: econòmica, de
relació amb Espanya i de credibilitat de la política. I només entenent el
mandat de les urnes es pot fer un balanç dels cent primers dies de l’arturisme.
Bé, cal entendre això i cal entendre la personalitat del 129 president de la
Generalitat. Perquè Catalunya ha decidit posar-se en mans d’un personatge jansenista
–rigorisme moral francès d’arrel catòlica- i tornar-se ella mateixa més austera.
Encara que sigui per la llei del pèndol hem passat de la Catalunya de la rauxa
hippy, happy, flower de consellers sense corbata -molt a pesar, tot plegat, de
José Montilla- a la Catalunya del seny del Liceu Francès que es planteja
recuperar, ni que sigui metafòricament, els uniformes a les aules com a senyal
de disciplina.
Els
cent primers dies s’han de valorar des de l’òptica del missatge dels electors
perquè el compliment del mandat de lideratge a Artur Mas és el primer que s’ha
d’analitzar. I aquí hi trobem llums, però també ombres que fan que el president
i el seu govern aprovin, però necessitin millorar. És cert que el primer que
convenia era agafar les tisores i que per complir el dogma de reduir el dèficit
–del 2,9 a
l’1,3%- calia retallar pressupost. I Mas tenia, i té, l’aval per la retalla en
un 10% de la despesa pública. Una altra cosa és que, a voltes, ha semblat que
la retallada es feia, o es fa, sense ordre ni concert. Potser perquè un dels problemes,
menor si se’m permet, ha estat la comunicació. I no per la falta d’ofici de
Francesc Homs –que aprova amb nota tot i el risc d’assumir un paper que crema
molt quan estaria més protegit a l’ombra de la secretaria general de
Presidència-, sinó per la multiplicitat de veus. Potser un fet inevitable en
l’era del twitter i la informació instatània, però un error de principiant que
semblava la primera lliçó a aprendre del parc d’atraccions del tripartit.
Era
imprescindible, per tant, la retallada, Mas té la legitimitat per fer-la i, a
més, ha sabut buscar la part positiva –cap govern retalla per gust, cosa que
alguns rivals polítics i mediàtics no han acabat d’entendre- de la tisorada:
fer entendre encara més als propis catalans que Catalunya no pot continuar amb
un dèficit fiscal sense el qual no minvaria, sinó que milloraria, l’estat –o
societat- del benestar. Aquesta serà la principal batalla a partir del 2012 i
Mas busca complicitats socials, però també polítiques. Però el seu lideratge, que
es va passar els 7 anys a l’oposició demanant a Pasqual Maragall i a José
Montilla, hauria d’anar més enllà. Hauria d’haver arribat en el que és el gran
fracàs d’aquests primers cent dies: la cimera anticrisi. Demanar a uns experts
que facin propostes i, després, no fer-ne cas en bé del consens, ja no és una
cosa acceptable a aquestes alçades de la crisi. Calen reformes i cal liderar-les
i aquest és el mandat que ha rebut Mas, i no es pot arrugar davant les
acusacions de liberal, acceptant implícitament la suposada maldat d’aquest
terme.
El
segon mandat que té Mas surt de les urnes, però també de la manifestació del 10
de juliol. La recepta màgica és el concert solidari. Però també la relació amb
els governs de Madrid de torn. I aquí Mas ha donat símptomes d’anar més enllà
de Jordi Pujol perquè ja no té cap pretensió sentimental amb Espanya. És el
primer president de la Generalitat que es declara a favor de la independència
de Catalunya. No convocarà cap referèndum, però no pretén fer el paper d’home
d’Estat. La relació amb els governs espanyols serà, no jansenista, sinó
hanseàtica: confederació de ciutats alemanyes per seguretat i foment del comerç.
De sexe i no d’amor. Professional. I aquí cal veure si l’entesa amb Duran es
manté greixada tota la legislatura.
La
resta, si em permeten, és més anecdòtic, però són relliscades que s’haurien
pogut evitar i que no ajuden a la tercera de les crisi que ha de resoldre Mas.
Que una vicepresidenta falsegi el seu currículum no ajuda a la confiança en els
polítics. I complir les promeses electorals no hauria de costar sang, suor i
llàgrimes. Un anticicló no pot estar per sobre d’una decisió política.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Permeti´m una pregunta:
Cal que CDC (al Sr. Duràn, és clar que sí) es presenti a les eleccions de l´estat ?.
. Si contestés NO, li preguntaria: per fer què ?
. Si contestés SÍ, li preguntaria: per fer què ?