Tian Riba Bloc

Tribuna a Públic:

El polític més influent de
Catalunya i d’Espanya té “només” 17 diputats al Parlament -sobre 135-, 4
diputats al Congrés -sobre 350- i un senador. ¿És això possible? Si aquest
polític es diu Josep Antoni Duran i Lleida, sí. Duran és el polític més ben
valorat… i el més astut. És el líder d’un partit del qual es desconeix el
nombre de militants –faci’n la prova, no ho sabran mai- i on des de fa gairebé
30 anys exerceix un hiperlideratge de culte al líder on els crítics són
extirpats sense miraments. Unió és el partit de Duran. Doncs bé, després
d’arribar a la presidència del comitè de govern d’Unió el 1982 –sense desgast
aparent!- el polític d’Alcampell és a punt de convertir-se en el nou Cambó, en
l’abanderat d’aquella tradició del catalanisme que advoca per transformar
Espanya, de la qual agafa el relleu de Miquel Roca. Duran lidera les relacions
bilaterals amb entre la Generalitat i l’Estat, controla l’acció internacional
–especialment a Brussel.les-, ha situat peces clau al govern –començant per la
vicepresidència-, el PSOE i el PP el veuen com el soci perfecte i en aquest
inici de legislatura ha imposat el seu relat per sobre del més sobiranista de
CDC. Això sí que és treure rendiment d’un potencial més aviat magre… gràcies
a la seva aliança amb Convergència. I aquí Duran s’ha beneficiat sempre del
pànic que ha fet a CDC un trencament amb el que el líder socialcristià ha jugat
sempre que ha volgut a la seva conveniència.

No deixa de ser paradoxal que en
el moment en que ha arribat al govern de la Generalitat la generació més
independentista de polítics de Convergència, aquells que entronquen amb la
Catalunya endins de Prat de la Riba i Jordi Pujol, però que els superen per
elevació ­–encapçalats pel secretari general de Presidència Francesc Homs-, tingui
més ascedència en aquests primers mesos de govern d’Artur Mas un unionista ­–per
Unió Democràtica, però també per unió amb Espanya- que encara creu en el
projecte espanyol. La crisi econòmica li ha deixat en safata a Duran ser el
braç polític d’un lobby econòmic que necessita que les relacions de Catalunya
amb la resta d’Espanya, i amb el gran Madrid, estiguin ben greixades. Ja se sap
que els empresaris, aquells que van apressar a Artur Mas a tancar el pacte de
l’Estatut estigués com estigués, no volen soroll, per molt que el Tribunal
Constitucional hagi fet, amb la connivència del PP i el PSOE, l’amputació més
gran a l’autogovern de Catalunya en 30 anys de democràcia. Isidre Fainé al
capdavant de les caixes espanyoles, Juan Rosell al capdavant dels empresaris
espanyols… i Duran al Congrés són el trident que ha de posar sordina a la
crispació en bé de l’estabilitat… de l’euro. Saben qui treballa també per tal
que les relacions entre Catalunya i Espanya no espatillin l’economia?
Florentino Pérez… que ja va participar en l’Operació Reformista de Miquel
Roca.

La torna, perquè Duran és astut,
com dèiem, és el famós pacte fiscal similar al concert. Aquesta sembla la
resposta, única, de CDC i UDC, a la sentència de l’Estatut. I potser als
sectors més sobiranistes de Convergència consideren que seria la seva
contribució als llibres d’història. Hem aconseguit el concert, dirien. Hem
acabat amb el dèficit fiscal, continuarien. El problema és que el “pacte
fiscal” amenaça amb ser el finançament de torn que es pacta amb tot nou govern
espanyol, en aquest cas amb el PP de Rajoy. És aquell finançament que sempre es
ven com “el millor de la història”. Però CiU no pot oblidar, i especialment
Artur Mas, que el seu resultat electoral és el fruit d’haver recollit les
demandes de la manifestació sobiranista del 10 de juliol. I a CDC hi ha qui
entén que una solució tèbia que passi als ulls de tots aquesta gent que els ha
donat crèdit com una victòria de del PP -després de la campanya anticatalana
més bèstia que es recorda en la història de la democràcia- els passarà factura.

I com que a CDC hi ha gent que
sap que aquesta vegada no es podrà donar gat per llebre, és de preveure que les
tensions, el gran xoc, d’aquesta legislatura, a partir de la primavera del
2012, quan amb les eleccions espanyoles arribi l’hora de la veritat, les
protagonitzaran Duran i Convergència. Perquè, aleshores, ja no podrà ser
prioritari el discurs de la crisi les tisores i el govern de Mas haurà de
començar a demostrar què vol dir el dret a decidir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!