La fi del tomàquet mecànic
Pindola d’avui a El món a Rac1:
El 28-N va liquidar un artefacte inestable de nom tripartit. El 19-F
ha estat el final de l’anomenat aparell del PSC, una antiga màquina
perfecte de poder que als antípodes del jogo bonito era capaç de pactar
amb el diable per pintar de vermell totes les administracions. Com
canvien les coses. Ara aquell inquietant tomàquet mecànic ja no fa por a
ningú i necessita amb urgència un canvi de peces.
Durant anys, quan el PSC guanyava en determinats municipis presentant
un sofà, al carrer Nicaragua posaven i treien alcaldes a dit i a
conveniència. Però Montilla, sobre el que requeia el mite caigut de ser
un polític astut i capaç d’actuar amb mà de ferro, no va llegir bé els
tempos de les municipals allargant l’agonia del govern i, sense
autoritat, ha vist guanyar l’autonomia local.
Em diran que Barcelona és especial. Que sense la capital, Catalunya
seria la Provença, com diu Josep Ramoneda. Però els pobles i ciutats no
són només per fer política. I està bé que els candidats coneguin el
terreny. Encara no he entès mai com es pot considerar normal que un
alcalde no visqui al municipi que governa. Res, un detall sense
importància.
Potser ja no hi és a temps, però la bona notícia de les primàries és
que almenys ara Hereu és la imatge de la victòria i treu pit a la llotja
del Camp Nou. La lliçó és que el futur del PSC no s’ha de buscar en el
passat. En cap de les mal anomenades dues ànimes a qui la història els
ha passat per damunt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!