Justament, el pas escènic invers de Jacint Verdaguer, que es va vestir de “retor” i va habitar “palaus”. ¿Qui no ha sigut, alguna volta o algun moment, el rei i senyor d’una casa silenciosa, plena de fe en el present i el futur? El vers forma part del sonet exultant d’”Els caçadors salvatges”: vos el deixe baix, transcrit completament. En una cultura sense pulsions mediàtiques desenfocades, Salvador Jàfer seria un mite nacional, la culminació modèlica de qualsevol canon líric. Consulteu la seua web literària generosa, molt rica en traduccions i poemes seus d’un gran rendiment verbal per a la llengua catalana: http://salvadorjafer.net/
Títol: Soul Kitchen Alemanya Director: Fatih Akin 2009 99 min Comèdia 26/03/2010
Premi Especial del Jurat, Festival de Venècia.
- Sociologia de les relacions primàries:
oRelacions sentimentals d’avui en dia: el protagonista, Thinos Kazantzakis, un grec emigrat a Hamburg, ha d’acarar la dura realitat que la seua núvia tinga ambicions professionals com a periodista i marxe a viure a l’altra punta del món, a Xangai (Xina). Aleshores, ella i ell han de conformar-se en tindre algunes videoconferències per internet en el que es torna una “relació a distància”, amb totes les seues precarietats i retrocessos.
oRelacions de parentiu d’avui en dia: la família Kazantzakis està composada per caràcters molt diversos i contraposats: la mare pertany a una altra època, els germans es dediquen a activitats molt diferents: Thinos és emprenedor i propietari d’un restaurant de cuina ràpida, Ellias ha sigut lladre, mai ha treballat i està començant un permís penitenciari per a simular que s'està reinsertant socialment.
oPresentació de l’estigma en la vida quotidiana: Ellias, com a futur expresidiari, li demana tot i per tot al seu germà que no diga als companys de feina la seua condició de lladre: la situació s’agreuja quan s’interessa emotivament en una cambrera.
-Sociologia del cos:
* Malaltia contemporània desencadenada per l'estress. Thinos pateix en principi el que sembla un col·lapse psicosomàtic per acumulació de problemes, amb forts dolors d’esquena (es queda sense l’estimada, sense la clientela, té dificultats fiscals, hi ha un especulador que vol comprar-li el local i l’assetja), però després el seu mal es revela com a un hèrnia discal que no pot tractar-se en la sanitat oficial, per no disposar de segur; acudeix a una fisioterapeuta que li fa massatges i l’orienta en exercicis, tot recomanant-li canviar de postura i ballar.
oDebat sobre la qualitat de l’alimentació i la moda actual de la gastronomia: el restaurant de Thinos es dedica a servir plats de menjar-brossa, però en una dinada familiar a un altre restaurant el cuiner exigent és acomiadat per faltar el respecte a un client alemany que volia un “gaspatxo calent”. Thinos aprofita el moment per a llogar-lo com a cuiner del seu restaurant: aleshores s’arriscaran a canviar el gust de la clientela de “Soul Kitchen”.
-Sociologia de les emocions:
oPerfils relativament sincopats, precipitacions imprevisibles: l’atmosfera emotiva del film es mou sobretot en les coordenades de l’acceleració i la brusquedat de les emocions: en aquest sentit, el caràcter arrauxat del cuiner expert és arquetípic. Davant dels riscos, els personatges han de fer “apostes emotives totals” jugant-s’ho a “tot o res”.
oLa música com a factor d’èxit en temps de crisi: després de quedar-se sense clientela, el restaurant “Soul Kitchen” acull a un grup de música underground que portarà als seus acòlits espectadors: al provar el nou menjar, es senten molt satisfets. El local s’ompli i el protagonista fa molts diners per a complir els requisits legals de la seua activitat empresarial. En una època de postmodernitat, les subjectivitats creen fluxos de congregació al voltant dels significats emotius directes de la improvisació musical espontània.
Per tot el que hem dit abans, considerant que els diversos ingredients socials amb que es composa el menú d'aquest guió cinematogràfic, podem concloure que es tracta d’una “comèdia de tendència”, diferent de les “comèdies de situació”, les “comèdies de caràcters” o “comèdies de maneres”: en tota la pel·lícula s’estan escenificant noves tendències socials emergents o consolidades.
El comentari de la pel·lícula des de l’angle de la “sociologia de la intimitat” no acaba ací; també hi ha la trama d’interacció entre l’especulador urbanístic i la funcionària d’hisenda que giren al voltant del restaurant i és resolta en termes d’”apropiació particular i personal dels recursos coercitius de l’Estat”: la funcionària i l’especulador, en una de les festes de “Soul Kitchen”, en la que el postre deliciós porta un afrodisíac potent, acaben copulant de mode inconscient, però com l’especulador es burla immediatament d’ella, acaba sent perseguit com un defraudador més d’Hisenda. La llei sembla que en eixe cas no s’aplica de mode universal o neutre: la funcionària té un interés emotiu, molt íntim, en tornar-li la jugada a l’especulador aprofitós i desconsiderat.
Imatge: Karl Marx com a adolescent. Les cartes del pare i la mare de Karl Marx que li envien al seu fill quan està estudiant a Berlin, fent vida de "savi fàustic", dissolut i despilfarrador, són impressionants: del milloret de la història epistolar europea.
La mare, Henriette Marx, li insisteix en que arregle la caseta i passe el fregall, al temps que li diu que de tots els fills és "el més amable i el millor". Diu sa mare: "et pregue que em contes tot el que fa referència a ta casa la teua musa gentil no es sentirà ofesa per la prosa de ta mare, dis-li que pel més baix s'assoleix el superior i el més bo".
El pare, advocat liberal d'èxit a la ciutat de Trier, li examina a fons les seues aspiracions filosòfiques disperses i li recrimina que s'haja promés amb Jenny von Westphalen, sent com és un home sense ofici ni benefici.
Cartes incisives, a on brilla el do del requeriment, del retret fort i altres voltes alambinat, l'explicativitat transparent i un amor paterno-filial incondicional. No de bades, Karl Marx descendia tant per pare com per de mare d'una llarga ascendència familiar de rabbins importants que està documentada fins a l'Edat Mitjana.
Encara que el pare va passar a la fe protestant a tota la família per a poder exercir com a lletrat, degut a la legislació professional antisemita, el caràcter antropològic hebreu es revela en tota eixa intensitat verbal epistolar.
Karl Marx va conservar tota la vida eixa correspondència, a pesar que va trencar els lligams amb la familia després de la mort del pare. No estaven massa equivocats : Karl Marx va viure la major part de la seua vida, acumulant herències (per exemple, del seu oncle Philips que donaria nom a la famosa marca d’electrodomèstics) i sobretot ajuts financers de Friedrich Engels com un pidolaire prou voltes al límit de la inanició que, paradoxalment, intentava dur un estil de vida burgés per a impressionar a les visites (en especial, als seus gendres). A pesar de que el somni a voltes adquiria coloracions funestes i de mals averanys, el pare tampoc es va equivocar en l’esdevenidor de Karl Marx, que el sabia molt ben dotat per a practicar la inteligència : en comptes de convertir-se en advocat d’una cartera de clients particulars, amb les seues menudències litigals, va desenvolupar a fons el rol d’"advocat" de tota una classe social internacional, el proletariat, "la classe social més nombrosa i la més pobra". L’accés a la docència en la universitat alemanya li queda barrat per un dels seus textos en que critica el cristianisme.
(aquest sonet lliure l'he trobat aquest matí en un paper endoblegat que hi havia a la vora d'un camí de l'horta)
No feu de poetes a un país de fenicis: les paraules són totes comprades, la Clepsidra del Seny s’ompli de bades i coronen de llorer a qui té més vicis;
Si trieu la poesia, marxeu de Cafarnaüm: Són millors Knossos, Évora o Srinagar: Roxanna somriu a qui canta els futurs i els vells erudits escolten animats,
Farcell al muscle, bé de llana escàpola, Les nits al ras sota el Sostre del Cel, Sereu rics en imperis líquids de rosada,
El paradís està al camí que obri cada Vel, Sigueu Rodamons dels Sospirs Més Suaus: A l’exili vos tornareu els febles que han vençut!
Imatge: retrat del Mausoleu de "Jesucrist ancià" en la ciutat caixmir d'Srinagar: segons certes evidències arqueològiques i etnogràfiques, Jesucrist va viure fins una edat avançada, exiliat a Srinagar, ben lluny de l'Imperi Romà, després de sanar les ferides del Calvari, diuen que amb sucs d'"àloe vera".
Video sobre el poeta turc Nazim Hikmet, amb la cançó de Maria del Mar Bonet "A les portes de l'oblit", escrita i musicada per al seu soterrar en l'exili de Moscú. Més info sobre la vida i obra de Nazim Hikmet: http://www.nazimhikmetran.com/english/index.html
El meu verd que és un poc roig i el teu flanc que és molt llis, el teu La que és prou Re i el meu Fa que és molt Do, el teu Munt que és tan U i el meu Nus que és tan Tremp, el teu "fuig!" que és tot "veus?" i el meu "faig" que és tot "vinc", el teu "mut!" que és sols "val?" i el meu "si tal o si qual" que és sols el circ d'un trop, el teu "quin dany!" que és "tot l'any?" i el meu "quin bony!" que és un "si, prou", el teu "ai ai, no vull més" que és un "o tot o res" i el meu "mai he fet res tan bo" que és un "que ruc sóc jo el curt", el teu "bé, ets alt i sa, dolç i viu" que és "ets meu, bé ho saps" i el meu "per fi, per fi, un fil de llum", el teu "ric ric, quin jorn més grat" que és "et vull molt, car ets bo" i el meu "quin bes per fi, tot de pau" que és "deu n'hi do, qui sap el que es just? amb tu ho tinc tot", el teu "ric ric, nem per cí i per llà, et dic çò i llò" que és "veus? hi ha molt de verb que és un poc fosc i un poc clar", el meu "tinc bon oït: si, si, val, bé, molt, no, bé, si, si, si, val, molt bé" que és "el Ser es rep i es fa de mots en el cor", el teu "...i m'ha dit que tal i que qual, jo li he dit que prou però no, no tot val..." que és "el Ser és la llar del verb, o no s'hi val".
La la la Li li li La la la! Imatge: diàleg d'estimació entre els jeroglífics d'una parella d'egipcis.
[Hi ha més: tres videos breus de duets amorosos en la història de l'Òpera]
Hem aprés, almenys des d'Emile Durkheim, que en els comportaments, actituds i hàbits més personals intervenen factors d'abast macro-social. L'individualització i l'individualisme és l'altra cara -- simètrica i bessona-- de la globalització: necessita ser aclarida en els seus detalls concrets, més enllà de l'esment teòric generalista.
Sovintejant els diversos volums de la "Història de la Vida Privada" de Georges Duby, trobem exemples i tendències dels diversos àmbits íntims des de l'època dels romans fins el segle XX. A Occident hi ha una tendència creixent a eixamplar els perfils i densitats de la privatizació: això es veu en els discursos sobre la "sociologia del cos", “sociologia de les emocions”, “sociologia de les relacions primàries” i la "sociologia de l'habitatge", que han evolucionat en les seues formes fins arribar a accelerar-se (i eclosionar) en “espirals de diversitat” des dels paràmetres postmoderns. També les tècniques d'assessorament i exercici en la "cura de si mateix" (des del budisme o les espiritualitats alternatives fins la gimnàstica i la naturopàtia): les solucions socials es decideixen (i es conreen) primordialment en l'esfera de la responsabilitat individual.
Però la "sociologia de la intimitat" també està creuada de tensions internes i línies de confrontació paradoxal: vegeu per exemple aquest magnífic article de la sociòloga Helena Bejar, experta en sociologia de la individualització-->> http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_037_06.pdf . Al capdavall, Montaigne deia que per ser feliç, calien tres principis: a) tindre un mitjà de subsistència propi; b) gaudir d’amistats; i c) acaparar temps per a reflexionar i ubicar les experiències viscudes. Hi ha sociòlegs que, al revisar les diverses teories i raonaments sobre les temporades de crisi civilitzacional i de valors resumeixen la fòrmula en una paraula de consens prou comú: mantenir (i recrear-se en) l’autoconfiança pròpia i/o multitudinària, passe el que passe, és la clau per a fer front a qualsevol moment biogràfic o històric de daltabaix moral.
Imatge: biblioteca privada d'un immoble residencial de París. A principis del segle XX van configurant-se moltes opcions en la construcció d'edificis amb habitatges unifamiliars; després de les propostes utòpiques del socialisme romàntic (falansteris, familisteris) es fan propostes de vivendes socials per a obrers, que han de contindre unes proporcions i serveis mínims i addicionals, com aquesta biblioteca privada de dalt, a l'igual que avui en dia una urbanització en condicions ha de tindre piscina. Els industrials i reformistes liberals discutiran durant tot el segle XIX si val la pena dissenyar espais de reunió en els edificis, ja que podrien ser aprofitats pels usuaris per a convocar assemblees de protesta.
Funcionaritis autotòxica (el pacient es trenca molt el cap fins que guanya una única oposició, després es trenca molt el cap comparant-se amb els seus companys),
Aristofrènia recidivant (popularment coneguda com “tirar-se la manta al coll”: pròpia d’alguns pastors i d'alguns càrrecs),
Transtorn de desprogramació catòdica (els pacients no cooperen amb el comandament a distància del televisor),
Ancelitat franquismentosa reactiva (mania recordatòria del règim anterior, és una forma de paranoia monotemàtica, manifestada amb ansietat idealista aplanada),
SIMPA (Síndrome d’Instigació Municipalista Ampliada, descoberta arran del referèndum d'Arenys de Munt, comprovada en cada referèndum municipal de Catalunya),
Psiconeurosi de desafecció periodística (requereix tractaments de txoc i de xoc).
Addicció subpecuniària a l’amistat desinteressada (molt perillosa: els pacients conversen de qualsevol cosa, sense l’objectiu precís de traure-li diners a l’interlocutor)
Algarofòbia (incideix a nivell turístic en la insuficient quantitat de visites anuals al paratge natural de l'Algar)
Triple personalitat (primer comença com a dislèxia, acaba amb una tripartició irreversible del caràcter, aficionats al triki-triki-tracka, tot va de tres en tres, per a res!)
La indústria farmacèutica ja està treballant per donar solució a estos mals i resoldre el benestar mental de la població tocada. Recordem que actualment entre el 30 i 40 % del total de les substàncies que venen les farmàcies són ansiolítics, psicòtrops, tranquilitzants i altres medicaments pels "nervis".
- "Es veu que no en tenen prou!", va dir aquell.
- "No ho saps tu bé!", va dir aquella.
- "Això, això: si no es prenen les píndoles, una indecció i al puesto", va dir el gosset.
[Hi ha més: dos videos breus de metges prestigiosos que critiquen els abusos històrics i caràcter pseudo-científic de la psiquiatria]
Aquest poema de Catul va ser el primer text que vaig llegir (i traduir) en llatí. Amb el pas dels anys, em van arribar dues edicions dels seus poemes, una comprada i l’altra regalada. Ja sabeu que si voleu fer una bona prova de foc per a saber si l’edició completa està ben traduïda, amb suficient liberalitat moral, vos heu de fixar en el vers “pedicabo ego vos et irrumabo”: hi ha qui ho tradueix de diferents maneres, algunes tan obliqües que es perd el sentit primigeni. Catul va ser un poeta de festa carnal i moralitat sentimental. Lèsbia era el pseudònim amb el que es referia a la seua amant, una dona casada que li va inspirar els seus versos més permanents.
CATVLLI CARMINA XLIX: "Ille mi par esse deo videtur /ille, si fas est, superare divos, / qui sedens adversus identitem te/ spectat et audit / dulce ridentem, misero quod omnis / eripit sensus mihi: nam simul te, / Lesbia, aspexi, nihil est super mi / lingua sed torpet, tenuis sub artus / flamma demanat, sonitu suopte / tintinant aures gemina, teguntur / lumina nocte. / Otium, Catulle, tibi molestum est;/ otio exsultas nimiumque gestis; / otium et reges prius et beatas / perdidit urbes". -------------------------------------------------------------------------------- He seems to me to be equal to a god,/he, if it’s ok, seems to surpass the gods,/ who sitting opposite again and again/sees and hears you ,/ sweetly laughing, misery to me, which stole/the senses from me: for when I look at you,/ Lesbia, nothing of voice is on my mouth.But the tongue slips, under the limbs/ a thin flame spreads, with their own sound/ the ears are ringing, the lights (eyes)/ are covered by twin night./ Leisure, Catullus, bothers you:/ You exalt and desire leisure too much:/ Leisure lost previous kings and/blessed towns".
---------------------------------------------------------------------------------- Aquell em sembla talment un déu / Aquell, si és sagrat dir-ho, sembla que sobrepassa als déus / Assegut enfront de tu / constantment t'observa i t'escolta / com rius dolçament, això em roba, pobre de mi, / tots els meus sentits / ja que tan aviat com et contemple, / Lèsbia, gens de veu resta a la meua boca / la llengua s'entorpeix, una flama feble / flueix per sota dels membres / les oïdes tintinegen amb el seu propi so / els ulls es cobreixen d'una nit doble / L'Oci, Catul, et carrega: / t'exaltes i desitges massa l'oci: / l'oci en un altre temps va perdre a reis / i ciutats ufanoses"
Un dia de primavera de l’any 1.991 vaig entrar a un despatx de l’Ajuntament de Circumdània per a esbrinar, com a ciutadà, un tema públic que m’afectava: l’alcalde X s’estava prenent whiski en companyia del regidor més lleial (n’acostumaven a tenir un només) i de la seua cosina, Y, directora d’una àrea d’activitat municipal. En eixe moment, l’Equip de Govern em devia la resposta – retardada, ja havien passat tres mesos—de dues instàncies on demanava informació que em corresponia.
Ja veus, quin busca-raons estic fet: m’havia empassat la doctrina educativa dels mestres d’escola que animen a fer valdre els nostres drets i esbossar la nostra veueta crítica, el pluralisme, la participació ciutadana i bla-bla-bla. ¿A qui se li ocorre forçar la maquinària admistrativa per a obtindre una resposta clara per escrit? ¿No seria millor que el regidor del ram et diguera una inconcreció banal pel carrer o que el mateix Alcalde ho deixara tot en l’aire, enmig d’una xerradeta ambivalent a la plaça de l’Església?
X, simpàtic – amb la simpatia carnavalesca dels bons cínics— em va dir, interjeccional: “L’home de les instàncies! Què vols?”. Heus ací, com l’alcohol del moment i la seua sobèrbia de sempre – una sobèrbia que s’expandia a través de formes curioses de narcissisme--, el van portar a etiquetar-me ràpidament. Deuria ser que hi havia qui no passava d’una instància: ¿per a què, si el poble funcionava com una bassa d’oli, tot i que hi haguera maror de fons? Però jo n’havia fet dues i ja era “l’home de les instàncies”. Imagineu-vos quina por hi havia escampada pel poble – alguns dels seus es vantaven de que no es movia una fulla en tot el terme municipal sense que el patró ho sapiguera-- i quina hegemonia tenia llavors el consell executiu de X fins semblar que cap ciutadà s’havia atrevit a escriure ni dues instàncies!
Fins que X va ser derrotat en una moció de censura, em va tocar escriure’n moltes més de les que m’esperava, però aquestes ja no les signava jo: no hi havia lletrats disponibles i el nostre partit polític era xicotet. Al servei de l’hiperactiu regidor Z i també de la regidora A – una dona de criteri clar i incisiu--, en els primers anys d’oposició democràtica, vaig comptabilitzar al voltant d’unes 1800 instàncies, mocions d’urgència, propostes de reglaments, propostes de convenis, pamflets i altres tipus de documents ben diversos amb voluntat de ser oficialitzats. Sempre partint de zero, a voltes fent estudis comparatius de la paperassa d’altres ajuntaments. Si no fóra perquè el sorollós llenguatge dels diners ensordeix la música celestial de la dignitat moral, m’entraria el riure quan pense en els advocats que hagueren demanat un minuta d’unes quantes desenes (o centenes) d’euros per presentar-te al jutjat local un simple formulari rebregat i estereotipat – sense ànima verbal—copiat i enganxat del repertori pertinent...
Imatge: Moment de treball a un local del moviment democràtic valencià. De la saba i de la ceba, ¿el sebastianisme es basta? Vegeu quins principis més útils: http://ensayopessoa.blogspot.com/2007/08/el-nuevo-sebstianismo.html. Podeu contrastar aquest llarg apunt modest amb el comentari que fa la nostra companya Elsa Forges de La Síndrome d'Stendhal a propòsit d'una pel·lícula recent sobre els escriptors polítics: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165088 .
[Hi ha molt més: l'article continua clicant avall...]
Per als indicis de primavera, molt recomanables les lletres de CARMINA BURANA. Les vaig traduir als 16 anys en rimes valencianes. Aquell patracol de papers manuscrits deu estar en un racó introbable del magatzem (¿o potser li'l vaig regalar a una traductora d'alemany?). Ara em conforme amb aquesta altra versió trilingüe en llatí, català i espanyol -->http://webs.ono.com/jgarciailla/doc/carmina.pdf
"les èlits globals són nòmades i absentistes, les poblacions corrents s'aferren als recursos del territori local"
Zygmunt Bauman
Per les pluriempleades, per les "despessebrables", per les qui no van entrar en la xàrcia clientelar del cacic de torn, per les que treballen en els marges d'esta societat postfranquista, per les que estan en les intermitències actives de l'atur i no poden pagar una connexió telefònica a internet, per les que fan més hores que un rellotge sense suficient reconeixement social ni salarial, per les que "dirigeixen" la gran part de baix de l'iceberg informatiu oficiós, per les "executives" de l'empresa de la Vida, per les peoneres de totes les indústries casolanes, exteriors o precàries que no consten en acta: LLUITA EFECTIVA PER LA IGUALTAT REAL. "Predicar y dar trigo".
Vulguem o no, d’ací més de 600 anys, Cafarnaüm haurà canviat una miqueta. En l’any 2100 haurem viscut la primera colonització xinesa i, per tant, ja no es faran festes de moros i cristians: les festes seran de “filaes” de xinesos (cantonesos, xangaiencs, pekinesos, etc.) i d’antics mediterranis (fenicis, llauradors, pescadors, etc.). Les festes patronals, en comptes de dedicar-se en honor a la Mare de Deu dels Perjuris, es faran a major glòria de l’Emperador, com a tots els puestos: això sí, en els entreactes, seguirà bevent-se un liquid estupefaent que no serà whiski JB: serà elixir d’arròs, mmm xè, què bò! Per suposat, els gotets de plàstic seguiran usant-se en l’any 2666, hi haurà a més uns gotets de fibres nutritives que, en acabar la copa, podran ser rosegats i tindran gust de galetes (també d’arròs).
Vulguem o no, d’ací més de 600 anys, a Cafarnaüm no hi haurà cap ordinador personal: ¿s’haurà acabat internet? Bé, els informàtics treballaran al Centre de Salut i es dedicaran a incrustar xips en el bescoll de tots els majors de 15 anys. Més que tècnics d’informàtica, seran especialistes d’urbanoufologia, dromònica i ciber-ordre: portaran un registre exhaustiu de totes les incidències personals dels ciutadans per a acomplir el corresponent Pla Quinquenal de Felicitat Imperial, totes les carències i excessos dels veïns seran calculats en base a una programació que tindrà en compte tot el que pot ocórrer-li a qualsevol, segons la tendència de la seua trajectòria. Si algú es posa malalt, només hi haurà disponible una píndola panaceica que ho cura tot, des del càncer fins a les cardiopaties, passant pels pits caiguts i la disfunció erèctil. El progrés de la ciència tendeix a la simplicitat.
[Hi ha més: el relat continua si cliques avall...]
Ens l'explica Fiódor Dostoievski, a la seua novel·la "L'idiota": "He vist científics, literats, poetes, polítics que havien aconseguit amb aquesta ciència els seus més alts objectius i propòsits, i que amb tota seguretat havien fet carrera únicament gràcies a això".
I encara: "Sota la frase "ho saben tot" cal entendre, tanmateix, un camp bastant limitat: saben on serveix en Tal, qui coneix, quins són els seus béns, d'on va ser governador, amb qui es va casar, quant va rebre de dot, qui és cosí seu, qui cosí segon, etc. etc. i més coses per l'estil".
I també: "La gent de la qual coneixen vida i miracles no pensaria l'interés que desperta..."
Dostoievski, expert en psicologia pràctica: "Ho saben tot, i tota la tafaneria inquieta de la seva ment i de les seves facultats apunta inconteniblement a un cert lloc, naturalment, per manca d'interessos i opinions vitals més importants"
¿Caldrà explicitar que eixes paraules clarividents serveixen per introduir els “diàlegs arrastrats” d’un funcionari llepaculs que pretén obtenir el favor d’un notable rus, tot contant-li tafaneries sobre els adversaris, reals o imaginaris?
Pel camp del Tot / es mou l'U més nou / el plat del fill / el cant del cec / el joc viu de la flor/ el fenc verd del pas lleu / el jou del ruc / el crit del fals / la neu de la sort / i el duc del Mal / Ja ho diu Pau Blau: / “el jorn es mou / la nit es clou / hi ha un toc de dau / que cau de dalt / hi ha un so més tou / si el bes es fa cos” / ¿qui cau de tòs / si tu ja ets / el llamp d'or / la llum i el niu / que em diu / que sóc un poc ferm / en un món de trucs / si tu fas el fruit més dolç / i vas i em dius / que sóc prou just / en un món de caus / au, au! prou mots i lluny! / Som al punt més bo: / "In the Our we trust!"
"És un dir que parla sense enunciar... És una mirada que veu sense retratar... És un teixir que tricota sense travar ni desenfilar… És un esquitx de vida acolorida que degoteja sense tacar… Deixant a part les veus que canten amb problemes laringals tènues però insidiosos... No tinc res que oposar als qui van contracorrent i s'enfonsen en el fang espés d'un riu eixut, tan ample com desconegut… La seua prosa uniforme i previsible sense ritmes desiguals ni particularitats lamentables ens transporta a un temps continu de memòries encertades a on tot està al seu lloc, sense esborranyar cap mania personal pel diacronisme estèril... Són poemes d’emocions tranquiles i recomanables sense ni un bri de mala llet còsmica, molt aptes per a recitar plàcidament en silenci abans de que vos passen per l’Escànner de la Digna Honestetat... A tots ens admiren les traduccions obliqües que flueixen sense per/versió... El poeta Fulano no es comporta com eixos tavaleters de percussions estridents i desafortunades que molestarien als transeunts, més aïna és com un viol·linista de partitures noves que fa pizzicatos d’aperitius lírics i la seua melodia en sordina arriba a l’interior de l’oïda com un murmuri de franquesa inextingible, gens gratuïta… Vivim una època consagrada a l’educació, tothom aposta per la formació contínua i el reciclatge espiritual, per això resulten tan extemporanis els llunàtics fraudulents que tenen la vana pretensió de sacrificar arbres per a que hom glosse el seu egocentrisme desenfocat: sí, necessitem més empapussadors que escriguen amb delicadesa sobre temes que no molesten, sobre temes que ens ajuden a percebre millor quina és la nostra expectativa correcta en l’Ordre de la Vida!... Sotano construeix les seues novel·les corals amb la mà ferma d’un director de cinema que té molta traça magistral per a coordinar multituds en interaccions brillants, i no com eixos pixapins amateurs que fan anar la càmera digital a les places i als mercats, per a captar escenes granulades i plànols prescindibles, destinats al caixó polsegós dels mals endreços… Mengano posa en producció una síntesi plausible de les tendències actuals sense caure en l’enramadament pastoril…”
Podeu adquirir a les llibreries de les nostres comarques el número 2 de la revista SARRIÀ d'investigació i assaig, pertanyent a la temporada d'hivern, aquesta volta amb un dossier especial dedicat a les "Descripcions antigues de la costa de la Marina Baixa". Els següents municipis tenen costa a la nostra comarca: Altea, Alfàs del Pi (l'Albir), Benidorm i la Vila Joiosa.
En la costa marinabaixera hi ha diversos ports de pescadors, dues desembocadures de rius (l'Algar i l'Amadori) així com els penya-segats de la Serra Gelada, una de les serres marítimes més altes de la Mediterrània nord-occidental. Per a adquirir exemplars de Sarrià, per demanar info o fer-vos socis de l'Associació d'Estudis de la Marina Baixa, podeu posar-vos en contacte a través de l'email: aemaba@gmail.com
Una clòtxina està preparada anatòmicament per a tancar-se: fins i tot quan s’obri, observem que el seu destí natural és clausurar la debilitat de la seua molla dins les dues tapes negres, càlciques i redones. El capitalisme històric actua sobre nosaltres d’eixa manera: primer converteix la nostra consciència en una molla fràgil, neuròtica, ansiosa o feble; després ens impulsa a “enclotxinar-nos”, a tancar-nos dins cercles reduïts de persones, en especial la família bunqueritzada dins la llar domestificada o el grup xicotet d’amistats on tots ens assemblem tant que les converses tendeixen a funcionar com a actes rituals d’àgil consens constant. [Hi ha molt més: clica avall per continuar el text...]
Aquest conte d'Eça de Queirós (1845-1990) vos el recomane a tothom. La seua obra més difosa és "A cidade e as serras", sobre el contrast entre l'ambient metropolità de París i el benefici de viure a una zona rural. El conte "El mandarí" és molt bo, per la riquesa lèxica, intenció educativa i imaginació viatgera: en p...art, es torna una bona burleta sobre l'ambició mediocre d'alguns funcionaris, el conflicte colonial, la vida dissipada, la cultura xinesa, la importància dels diners en una societat materialista (tal com ho explicava el sociòleg Simmel), al temps que es resol acomplint la màxima de Saint-Simon, estampada en la bandera de Brasil: "ordem e progresso", el podeu llegir també en castellà en aquest link: http://www.gutenberg.org/files/18228/18228-h/18228-h.htm i hi ha una versió traduïda a la nostra llengua per Jordi Moners en 3 i 4. Aquesta és la rica "fantasia versemblant", bastida molt expressivament per un "ibèric amb ànima".
Per a fer una lectura comparada, podeu seguir amb la novel•la satírica "Els mandarins. Història del Bosc dels Lletrats" de l'escriptor bohemi Wu Jingzi (1701-1754), disponible en una traducció espanyola de Seix Barral: molt curiosa, des dels angles etnogràfic i polític, a més de que encomana un fort relativisme benhumorat davant els "colps de fortuna" de la saviesa com a poder administratiu.
Blogaire avançada: posts enriquits, textos radiants de plasticitat ambivalent, do de generositat documental. La madrilenya més xula de la catalanitat: sociòloga i multilingüe, mestra de resiliència. Sagacitat honesta, consciència sensitiva, esperit resolutiu. Molt bona xiqueta.
Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
"Filosofar és vivificar": blog de teoria i crítica literària molt exigent i ben documentat, destil·la els cànons amb una qualitat alta i amb un coneixement profund dels "maîtres à penser". Síndic de la cultura occidental, ha concedit el premi Dardos, entre altres, a Anotacions Rizomàtiques.
La Comtessa d'Angeville: l'alé vital al sud del Sud, una xica culta i entusiasta que escriu amb molta passió i fa "road-movies" (="mogudes rodades") en els límits de l'abisme valencià
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Recull col·lectiu de les blogosferes de les Comarques Centrals Valencianes. Col·laboracions satíriques i entrevistes sornegueres des de Xàtiva, tot donant-li marxa a l'absurd reversible de la valencianitat.
Poemes, recitats en àudio, cançons líriques, troballes estètiques, dissenys exclusius. Annabel Martínez Zamora, sociòloga i autora de "Los pájaros que crié en tu nombre", és la interpel·lació poètica d'Alacant. Molta qualitat i sinceritat creativa. Blog premiat per la Universitat d'Alacant.
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Anotacions, debats i articles ben documentats de Joan-Carles Martí Casanova, expert en turisme, dinamitzador cultural i intel·lectual independent, des d'Elx-Guardamar: l'extrem sud de la llengua catalana
Blog de lletres catosfèriques de Josep Manel Vidal: "Quant tinc un poc de temps sóc “agitador cultural”. Entre classes i “agitacions” vaig deixant caure paraules, com en un rosari, i puc fer fàcilment el camí de tornada als paradisos perduts"
"Inputs filosòfics per a ments inquietes". Comentaris, articles, reflexions i notícies sobre l'actualitat del pensament. Secció "El llibre que ve". Disseny atractiu. Imprescindible per a estar al dia sobre el que es cou en la filosofia del present i del futur
La web "De Carcaixent" fa un recull exhaustiu dels articles que expliquen la trajectòria vital, la bibliografia i les mostres d'afecte per Joan Pellicer (1947-2007), lluitador i etnobotànic valencià
Espai sobre literatura i natura de Sílvia Tarragó Castrillón, autora dels poemaris "La vida vençuda" i "Raïls escapçats", així com del recull de relats "Ciutats de l'impossible" i la novel·la "La Veu del Roure". Ha estat llibretera durant 14 anys. En aquest blog difon lectures i textos creatius.
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Materials de classe i bloc de comunicació per als alumnes de català del professor i magnífic poeta Salvador Jàfer (Escola Oficial d'Idiomes de València). Lexicografia i recursos lingüístics. Molt útil per a observar l'actualització dels blogs valencians que conreen l'idioma.
Blog de Vicent Boscà, dedicat a avaluar els moviments de la poesia actual en la nostra llengua. "El blog ha estat creat per respondre a les exigències de l’assignatura de Poesia Contemporània del Màster del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana"
Web de Xavier Pons, professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Disponibles molts documents digitals de treballs seus: conflicte intergrupal, influència minoritària i innovació social, consum de drogues, prejudicis, conducta prosocial i altres temes d'interés en el camp de la psicologia social.
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Açò és el bloc de la Colla El Pinyol de Callosa d'en Sarrià (Marina Baixa). Ací tindreu informació sobre les nostres actuacions passades i futures. També trobareu "cosetes" sobre la nostra vila i entorn més pròxim. Des d'ací volem "fer poble i país".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
Resums de precipitacions diàries, resums mensuals i anuals dels estats climatològics, episodis de vent i ràfegues: els principals pobles de les comarques valencianes. Meteobotiga. Meteogrames. Models de predicció. Xarxa d'estacions metereològiques.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
Des del 107,8 FM. Disponible en directe a internet. Programació diversa, informació local, música, magazins, línia radiofònica de qualitat. Molt recomanable: "Café Montcau", coordinat per Joan Borja, divendres entre les 16:00 i les 17:00 hores.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
Pel camp del Tot / es mou l'U més nou / el plat del fill / el cant del cec / el joc viu de la flor/ el fenc verd del pas lleu / el jou del ruc / el crit del fals / la neu de la sort / i el duc del Mal / Ja ho diu Pau Blau: / “el jorn es mou / la nit es clou / hi ha un toc de dau / que cau de dalt / hi ha un so més tou / si el bes es fa cos” / ¿qui cau de tòs / si tu ja ets / el llamp d'or / la llum i el niu / que em diu / que sóc un poc ferm / en un món de trucs / si tu fas el fruit més dolç / i vas i em dius / que sóc prou just / en un món de caus / au, au! prou mots i lluny! / Som al punt més bo: / "In the Our we trust!"
Aquest conte d'Eça de Queirós (1845-1990) vos el recomane a tothom. La seua obra més difosa és "A cidade e as serras", sobre el contrast entre l'ambient metropolità de París i el benefici de viure a una zona rural. El conte "El mandarí" és molt bo, per la riquesa lèxica, intenció educativa i imaginació viatgera: en p...art, es torna una bona burleta sobre l'ambició mediocre d'alguns funcionaris, el conflicte colonial, la vida dissipada, la cultura xinesa, la importància dels diners en una societat materialista (tal com ho explicava el sociòleg Simmel), al temps que es resol acomplint la màxima de Saint-Simon, estampada en la bandera de Brasil: "ordem e progresso", el podeu llegir també en castellà en aquest link: http://www.gutenberg.org/files/18228/182
