Per molt que forcem la imaginació, mai podrem arribar a entendre del tot la història passada. Tenim instruments i eines per estar molt a prop, però sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa, és un terreny esvarós. Per a consolar-nos ens fem preguntes com, ¿quin serà l’origen? o ¿quin és l’element fundacional de les coses? Te’n adones que el problema real és buscar la veritat. Nombroses baralles entre experts, que discuteixen sobre tal o qual cosa, acaben sempre amb el pervers origen. Aquest és, generalment, el que legitima o certifica la veritat, però hi ha d’altres que pensen que la veritat de l’origen és allò viscut, i en la Història, viscut amb categoria científica no hi ha rés.

                Aquesta veritat encara es desvirtua més quan hi ha efemèrides o celebracions destacables, com és el cas del vuit-cents aniversari del naixement de Jaume I. La figura del monarca és molt coneguda i important  per tots els valencians, però, a més, és un personatge interessant per ell mateix, com ho demostra el text dictat pel seu puny i lletra, El llibre dels feyts. Però hi ha un detall que ens interessa, i és que, com destaca Enric Soria en un article al suplement valencià Quadern del diari El País (31-01-08), amb el títol: Fa 800 anys, el rei Jaume I, no ens conta tota la veritat del seu regnat. Cap llibre de memòries del món ho ha fet això, ni cal esperar que ho faça en el futur. La seua versió dels fets és, naturalment una versió afavoridora, que s’esforça en deixar el protagonista davall de la millor llum possible, que per això és qui parla i qui paga els copistes.   

                Respecte a la figura de Jaume I (i l’època medieval en general), al marge de tota la literatura historiogràfica que s’ha llançat del monarca catalano-aragonés, hi ha un consens popular entre els habitants dels pobles que celebren festes de moros i cristians, de considerar al conqueridor com l’argument innegable i inqüestionablement simbòlic de la tradició festera, és a dir, la imatge que perfila i justifica les seqüències narratives de l’actual model fester a Callosa d’en Sarrià. Però és un coneixement contradictori perquè eixa figura, així com la societat feudal que l’envoltava, queda alhora exaltada i aïllada pels anacronismes, estereotipada i ignorada, divinitzada i amagada. Aquest posicionament és exclusivament contemporani i valencià, ajudant a explicar el significat de les festes de moros i cristians actuals. Contemporani per què la nostra visió del passat històric és molt més rica i complexa, i valencià per què la figura de Jaume I vist des de València s’engrandia.

[Hi ha molt més: per a llegir la resta de l'article, clica avall...]

     Mireu-lo bé: la pell ben lluenta, la musculatura harmònica, la bellesa prodigiosa de les seues formes adustes, després d’una bona llavada amb aigua de la séquia. Fixeu-vos quin coll més poderós. És un cavall pura sang, amb un certificat oficial que garanteix el seu arbre genealògic: conserva intacte tot l’orgull de la seua raça. Pertany a  l’eguassada de l’amic callosí Toni Menaches.

     Ulisses cavalca a un estable de l’horta de Callosa d’en Sarrià, passeja amunt i avall, fa estrici lliurement, respira ben valent, menja pinso, herba i altres delicatessen. Fa vida de semental gens sentimental: tota la potència dels seus musculs, tot el vigor de la seua animalitat està programada per a deixar prenyades egües a preu fet. Això té un nom: canon de cubrició. Si teniu una egua en condicions, pagueu un canon de cubrició i Ulisses vos la cobreix. En pocs mesos, obtindreu un magnífic poltre que despertarà a la vida.

Relats sobre cria i comerç de cavalls:

-          Lluís Ferran de Pol, El centaure i el cavaller

-          Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas

Notícia d’actualitat: La província d’Alacant exportarà semen de donants “a la carta” a partir de 2009 (Diari Información)

     Hi ha sociòlegs que han començat parlant de la crisi, recordant el vell ideograma doble de la cultura xinesa que s’empra per a designar aquest concepte: la crisi, en xinés, es referencia amb dos dibuixets, un que és el “perill” (perill d'inflació i de que els preus augmenten, perill de que l’atur es dispare, perill de que les empreses tanquen) i l’altre dibuixet, que és “oportunitat” (en temps de mudança, cal assajar noves alternatives, cal provar noves iniciatives que milloren la correspondència entre l’oferta i la demanda, cal innovar de manera més ajustada).

      Sense mirar-nos els centenars de llibres d’autoajuda per a empresaris que escriuen els gurús de l’economia, podem reportar un exemple d’iniciativa empresarial en temps de crisi i descomposició social: a la pel·lícula “La Llista de Schindler”, un empresari oportunista no sols es fa ric amb una idea implementada amb art, partint del no-res, també aconsegueix obtenir un benefici social incalculable: salvar vides de jueus condemnats a la mort dels camps de concentració.

      En aquest racó del País Valencià, la crisi es manifesta amb la contextura d’un sistema productiu massa monòcrom, en el qual la imitació mútua entre emprenedors s’ha prodigat excessivament. Si vols obtenir avantatges competitius, has de crear amb suficient diversitat per a encaixar millor en els nínxols de la demanda local, autonòmica i internacional.

     A continuació, per a reduir l’impacte paralitzador de les asseveracions tenebroses que fan alguns opiniàtres sobre la crisi, vos deixe un sonet lliure popular:

ARA QUE TENIM UNA CRISI RAMPANT
ÉS EL MOMENT DE SEGUIR APOSTANT!

Si a les caixes aneu perdent els calers,
Gastant tot el que ja no estalvieu,
Alegreu-vos que encara balafieu
Els darrers zeros dels vostres diners,

 
Tireu de targeta, sense aturall gasteu,
Aneu a ca’l sastre, mudeu d’etiqueta,
Al restaurant del marisc assegueu,
No priveu de res a la vostra xiqueta,

Sovintegeu els aeroports i els hotels,
Gasteu en bondats i en alguna malifeta,
Feu brillar la darrera llum dels estels,

 
Abans de tenir la butxaca escuradeta,
Demostreu-vos que sou ben sobirans,
Viviu quinze dies com els homens grans!

    Un divendres de juny vora les 10:30 estàvem esmorzant en un bar de la Plaça Triangular. L’amic advocat em contava: “ara amb la crisi, la gent té moltes ganes de pledejar als tribunals, estem en una bona època!”. Ens vam acomiadar i vaig baixar al wàter del bar. Vaig observar graffitis desbasculats en la porta a favor del PP i contra el PSOE (contra els 400 euros de Zapatero). Quan vaig pujar a dalt i anava a eixir per la porta, l’ambient havia canviat. Ja no era un matí confiat en el cor d’una oci-urbs lacònica.

    Hi havia gent que  corria per les voreres, es formaven aglomeracions de gent inquietada, la tensió nerviosa ho havia transformat tot, tothom es mirava i es comunicava amb un plus inusual d’ansietat exterior: un camió cisterna s’havia enganxat en el pont i li brollava un doll sorollós de gas líquid. Eren les 10:50 i vaig avançar envers l’Avinguda Mediterrània per agafar un bus urbà en el carrer Lepant. Vaig vore entrar desenes de policies municipals amb les sirenes a tota pastilla: estaven en el seu element primordial, prenent possessió de les multituds, ara els tocava treballar de valent controlant un perill imminent. Alguns ulls se n’eixien de les òrbites: l’aire es podia tallar amb un ganivet però la gentada  es concentrava expectativa admirant la fascinació d’un horror probable.

    Vaig posar-me a esperar el bus, un amic em va telefonar i estàvem parlant exclusivament del nacionalisme assambleari molt animats. Vaig penjar la trucada i una dona que estava observant en la parada em va dir: “¿Tu no tienes miedo?”. “No,  jo no conec la por” ( la por en petites dosis sí que em commou, però quan és a l’engròs ni m’immute). Ella va abocar el cabasset dels seus temors: aquell dia la por era un forma de comunicar-se. Estaven desallotjant com a 2000 persones dels edificis del centre – incloent hotels i treballadors de l’ajuntament nou en l’avinguda de l’Aigüera--. Va arribar el meu bus urbà i vaig enfilar cap al poble de l’Alfàs del Pi.

     Quan vaig tornar a passar al centre de Benidorm, per visitar  a un amic ja quasi a l’hora de dinar, vora el pont, encara hi havia els equips mòbils d’Antena 3 i Canal 9: els vaig fotografiar mentre ells donaven el “parte” als seus telenotícies instrumentals amb les darreres engrunes d’alarmisme emotiu. La sociologia de la por diu en algun paràgraf que el Poder tira mà de la innoculació del temor mediàtic en la massa per tal de tenir-la quieta. Dos setmanes després es va tornar a enganxar un altre camió en el mateix pont, aquesta volta sense tant de perill holocàustic: com bé va dir un comentador en les notícies, eixe risc fóra senzill de resoldre amb una simple obra en la base del pont, per ampliar la seua altura i  evitar futurs trasbalsaments.

Més info: notícia periodística en el diari INFORMACIÓN (amb imatges), clica ací.

-          Aquest – em va dir mentre entràvem—és el bar on es deixen veure molts escriptors. I també gent de teatre.

Tots em van disgustar immediatament, allí asseguts actuant com a éssers intel·ligents i superiors. Tractant d’anul·lar-se entre ells. La pitjor cosa per a un escriptor és conéixer un altre escriptor, i pitjor encara més que això, conéixer molts escriptors. Com a mosques en la mateixa trampa.

-          Anem a agafar una taula – vaig dir jo. I allà estava, un escriptor de 65 dolars la setmana assegut en una sala amb altres escriptors, escriptors de mil dolars la setmana. Lydia, vaig pensar, estic prosperant. Te’n penediràs. Algun dia entraré en restaurants de luxe i seré reconegut. Tindran reservada una taula especial per a mi en el fons, a la vora de la cuina.

Ens van portar les nostres begudes i Dee Dee em va mirar.

-          Ets bo amb la llengua. Mai ningú me l’havia menjada tan bé.

-          Lydia em va ensenyar. Després jo he afegit alguns tocs propis.

Un jove de pell obscura es va alçar i s’apropà fins la nostra taula. Dee Dee ens va presentar. El xic era de Nova York, escrivia per al Village Voice i altres revistes de Nova York. Dee Dee i ell es van lliurar durant una estona al típic pilotilleig de noms i llavors ell va preguntar.

-          ¿Què fa el teu marit?

-          Tinc un gimnàs – vaig dir--. Boxadors. Quatre bons xicons mexicans. I un xaval negre, un veritable ballarí. ¿Quant peses tu?

-          78 kilos. ¿Vas ser boxador? La teua cara sembla haver rebut bones pallisses.

-          N’he rebut unes quantes. Podem ficar-te en els 70 kilos. Necessite un pes lleuger sudaca.

-          ¿Com has sabut que jo era sudamericà?

-          Estàs sostenint la cigarreta amb la mà esquerra. Passa’t pel gimnàs de Main Street. El dilluns de matí. Començarem a entrenar-te. Les cigarretes fora. ¡Pots anar tirant eixa burilla!

-          Escolta, tio, jo sóc escriptor. Use una màquina d’escriure. ¿No has llegit mai res meu?

-          Jo només llig la pàgina de successos... assassinats, violacions, baralles, estafes, accidents i la columneta d’Ann Landers.

-          Dee Dee – va dir ell--, tinc una entrevista amb Rod Stewart d’ací trenta minuts. He d’anar-me’n --- Se’n va anar.

Dee Dee va demanar un altre parell de copes.

-          ¿Per què no et pots comportar decentment amb les persones? – em va preguntar.

-          Per por—vaig dir jo.


Imatge: L'autor d'aquest text, Charles Bukowski, en companyia d'una de les seues muses, posant davant la càmera mentre prenen cervesa i fumen: la seua mirada està com asserenada per tants litres d'alcohol. Els leit-motivs de les seues obres són les apostes de les carreres de cavalls, la compra i consum de cervesa, la sexualitat en estat de fluidesa natural, l'alé brillant de la gent anònima.

Tobies Grimaltos proposava a la concurrència un problema lògic (vegeu ací )

Faré tres assercions de les quals, com a molt, una serà vertadera, però podreu saber qui ha encertat. Aquestes són les tres assercions:

Primera: Jo sóc el mestre Ben Pensat, el que dic és vertader i la resposta correcta l’ha donada Constantí.

Segona: O ha encertat Baruch o ha encertat Constantí.

Tercera: O el que dic és fals o la resposta correcta és la d’Anselm o la de Baruch.

Aquesta va ser la meua resposta:

LÒGICA INTERIOR I LÒGICA CONTEXTUAL

Si acceptem l'anàlisi, potser la lògica interior de les assercions ens porta a una mena de col.lapse racional: un argumentari eventualment impossible, però si fem cas a la lògica contextual en la que ocorre el fenomen verbal, aleshores -- bata qui bata-- podem albirar una certesa relativa: "el mestre Ben Pensat sempre voldrà acaparar el dret exclusiu de definir en darrera instància el joc del problema".

Hi ha una lògica interna que ens mou a càlculs merament instrumentals i hi ha una lògica contextual que ens mostra el plànol complet de les assercions, encara que siga amb menys precisió; entenc que el "col·lapse racional", a pesar de la seua manca d'operativitat ràpida, serveix per a imaginar altres alternatives dispars, és com el node rizomàtic d'una bifurcació en la que el compatible i l'incompatible tensen -- cara a cara-- l'arc del futur per a poder dir coses noves i aprofitables.

Un exemple probable de lògica contextual: un nou peó de l'obra li pregunta a un altre company del tall, per a saber si ha de tindre en consideració les seues suggerències d'ordres: "¿Tu quien eres? Mejor dicho: ¿tu qué eres aquí?"; aleshores, l'altre obrer no dirà només el seu nom i prou, tindrà que pronunciar-se sobre si és un altre peó ras, l'oficial o el capataç; almenys, preguntar "qui és qui" pot tindre una funció interior i una funció contextual, una apel·lació a la identitat multiforme o una ubicació en l'escala jeràrquica de representació; si non e vero, e ben trobato.

De tot açò en podríem traure un aforisme interrogatiu: "¿els que manen pensen en mantres absoluts i implícits, mentre els que obeeixen pensen en extensissims manuals per fascicles?" (vegeu per exemple, amb quina facilitat els membres conscients de condicions menystingudes han de reconstruir a tothora el seu discurs embestit i txapigat per a ultrapassar el llindar de dominació hegemònica).

I, per últim, un cita que he recollit del blog  La Terra d'Enlloc del nostre poeta valencià Salvador Jàfer:
"com que la raó destrueix, els poetes necessiten crear" (Wallace Stevens)


Moltes gràcies a tots per la vostra presència discreta.

"Preferisc un bon lector abans que mil passa-fulles" ("Ell", Manuel Baixauli)
                                          

Un espectacle cinematogràfic sobre la dimensió tràgica del País Valencià

Misteri estructurador i l’horrible centripetat: acció interior i idea del doble meliorista.

La ultratomba com a espai de sociabilitat amable: un altre cementeri habitable per a explorar el sentit de la vida

La Re-Khali-ficació física i ambiental. Memòria corporal i domèstica extirpada pel desenvolupisme d’un “urbanisme sense consens”. Grossos i prims en la narrativa de Nikolai Gogol. Arquitectura derruida per imperatiu econòmic

Crítica ideològica desbascul·lada: la meitat del drama col·lectiu dels valencians. El dèficit cultural a l'hora d'analitzar el discurs bipartidista de l'espanyolisme rampant

L’ambivalència davant de Josep Palàcios i un Joan Fuster estranyament absent: ¿qui és l’autor del dietari esmentat? La futilitat del prestigi literari i els quaderns perduts

La creativitat narrativa de Manuel Baixauli sondejant el present des dels límits de la psicopatologia

La incorporació de la discapacitat mental al discurs narratiu contemporani. ¿Talgo com a metàfora de l’alienació valenciana?

L’exacerbació de l’individualisme front als lligams d’adscripció: l’atzarosa llibertat precària davant dels previsibles vincles benestants

La família com a àmbit d’unitat de les disgregacions socials.

Autoironia sobre la capacitat lectora de les societats avançades: pantalles “versus” prestatges

El model bíblic com a llibre de llibres. Canon literari modern de "L'home manuscrit"

El personatge intermig: l'arquitecte, un burgés bohemi

L’experiència viatgera global i el localisme pobletà: noves dinàmiques entre l’universal i el local. El Sud exòtic / El Nord civilitzat /  La sana atmosfera rural / Imatges de la decadència urbana / Carmina suecana

Una novel·la cíclica i autoreflexiva que es guanya una lectora salvífica i obliga a reiniciar

[No hi ha més...]

     La primera volta que el vaig vore en presència fou al paratge natural d’Algar, en ple agost, venia a fer turisme d’interior flanquejat per dues dones, jo estava com a cambrer de la terrassa d’un bar-restaurant per on és necessari passar per accedir a les cascades. Era l’any 1.992, la seua projecció mediàtica era ben gran llavors, ell participava en tertúlies televisives, jo estudiava i el tenia per un gran mestre en la distància de la lectura àvida. Em va sorprendre el seu sobrepés,  una companya de partit em va dir que Josep Vicent patia certa dolència que el feia entrar i eixir de l’hospital. Ell mateix ho explicava desimboltament en els seus articles d’opinió al periòdic Levante-EMV. Uns quants mesos després em vaig regalar una estada en un curset amb l’objectiu fonamental d’assistir a una xerrada de Josep Vicent Marqués. Li tocava parlar de feminisme i rols de gènere, prèviament m’havia adonat de la seua capacitat tot terreny per a tractar temes diversos. La meua sorpresa fou trobar-me en una aula atapeïda de femelles, on ell i jo érem els únics representants del gènere viril. Josep Vicent Marqués estava radiant, explicava i escenificava un bon humor molt comunicatiu. Ell fou qui va sostindre que “la ironia és una forma de coneixement”. A una tendra edat em van recomanar el seu País perplex (un concepte que va fer fortuna: l’adjectiu encara ressona a l’hora d’entendre el País Valencià), vaig xalar amb els seus Amors impossibles, destil·la amenitat al seu Curs per a varons sensibles i masclistes recuperables, també va publicar altres papers on recuperava la història del valencianisme i de l’ecologisme. Ara ha marxat i està fent vacances, els seus textos segueixen ben vius per a estimular la lucidesa i la imaginació sociològica que tant necessitem per a continuar sent “persones lliures en un país habitable”.

Notícia d'actualitat a Vilaweb: S'ha mort el sociòleg Josep Vicent Marqués

    Davant de l’obsessió general per la bellesa – un ideal de bellesa sovint filtrat i esbiaixat pels desitjos materials estereotipats de cada gènere oposat, una bellesa superficial i simètrica substentada per gestos aparents sense un treball complet de l’ànima--, potser hem oblidat parlar de la lletjor com qui s’oblidara parlar de la cara oculta de la lluna o de l’enorme massa de gel deforme d’un iceberg que resta sota la superfície de la mar. ¿Què és la lletjor? ¿Quantes classes de lletjor hi ha? ¿Quin tipus d’escenes provoquen major repugnància? ¿És reversible la lletjor: se la pot redimir o reserva alguna dosi d’encant? ¿Quina ha estat l’evolució temporal en la representació artística i literària de la lletjor? Preguntes bàsiques com aquestes vehiculen la intenció heterodoxa del gran llibre Història de la Lletjor, a càrrec d’Umberto Eco, editat per Lumen.

Si el fullegem a l’inrevés, tal com els hebreus es miren els llibres, trobem els següents capítols (a més d'algunes mostres de textos transcrites ací):

[...]
 

 
     Hi ha una pel·lícula de l'era franquista on eixia el jove actor Fernando Fernán Gomez (sí, aquell que deia als periodistes: "váyase a la mierda, a la m-i-e-r-d-a!"). Aquest "actor d'Estat" apareixia en l'escena d'un xalet d'Altea, es fixava en un grapat de "nyespros" que hi havia damunt la taula i afirmava ostentòriament, amb la seua veu viril i histriònica: "SON NISPEROS! SON NÍSPEROS! QUE BUENOS LOS NÍSPEROS! ME ENCANTAN LOS NÍSPEROS!". Segur que després d'aquesta breu intervenció mediàtica al personal li havia quedat alguna cosa clara: el llenguatge cinematogràfic a voltes resulta tan palmari que t'hi pots adormir a la butaca i no perds el conjunt de la pel·lícula!

      Per a complir amb la meua quota de callosinisme promocional, vos deixe anotat que n'hi ha de diverses varietats històriques: nadal, polop,  dama; aixi com varietats més actuals: algerins, golden, pelutxe, etc; fins i tot s'ha tractat de fer varietats més especials en un camp científic d'experimentació. Els restaurants de la zona n'han desenvolupat la vessant culinària amb moltes receptes de cuina (¿quan s'animaran les nostres televisions democràtiques en donar-li més canxa al sud de sud?). Cureu-vos en salut i consulteu aquesta web: http://www.nispero.net , feta des del paradís del nyespro ibèric.

Imatge: Nyespros de Callosa d'en Sarrià, collits artesanalment en cistelles pels propietaris i jornalers nou-vinguts (abans de la maduració de la fruita, s'han tirat a terra les flors sobrants per a que es feren més llustrosos), triats i encaixats delicadament als magatzems privats segons els diferents cal·libres per dones autòctones i forasteres, abans de ser pesats  a les cooperatives, des d'on són transportats a les llotges nacionals i internacionals. 

CINC VIES D’IMPLEMENTACIÓ D’UN DIETARI D’IDEES VISCUDES.

TROBALLES, IMPRESSIONS I PROPOSTES

(esborrany d'esquema per a una comunicació)
 

1.- ¿Què és un dietari catosfèric? Una aproximació inicial

2.- Vies d’implementació del dietari catosfèric.

                2.1.- L’ordre del dia periodístic.

                               2.1.1. - Construcció cíclica de les notícies “de dalt a baix”.

                               2.1.2.- El blogger  mitjà com a darrera baula informativa.

                               2.1.3.- L’edició de notícies pròpies: la nota de premsa literaturitzada.

                2.2.- Eixos grupals de conceptualització.

                               2.2.1.- Plataformes ideològiques i mitjans de comunicació: clausures i maniobrabilitat.

                               2.2.2.- Dissensos previsibles i inesperats: el valor del punt de vista alternatiu.

                2.3.- Des de l’especialització fins a l’enfocament hol·lístic.

                               2.3.2.- El dietari acotat: circumscripció espacio-temporal  i leit-motivs.

                               2.3.3.- El dietari torrencial:  més enllà de l’humanisme, les poligrafies caleidoscòpiques d'una multiplicitat de temes.

                2.4.- El registre de l’experiència quotidiana.

                               2.4.1.- Modes d’emmascarar i documentar la vida en la pissarra digital: recreació naturalista, sobre-ideació i erudició aleatòria.

                               2.4.2.- L’horitzó de la sinceritat: la conversa infinita.

                2.5.- L’autoexaminació individualista.

                               2.5.1.- Paranys de l’egocentrisme: oscil·lacions emotives  i els estereotipaments recurtats.

                               2.5.2.- Oportunitats del dietari intern: el foc de la solitud creadora com a eco de la sociabilitat.

3.- Envers una conclusió pragmàtica: el dietari catosfèric com a trampolí de l’Ésser col·lectiu.

                3.1.- Recapitulació i conclusions.

                3.2.- ¿Per  a què serveix un dietari catosfèric?

ADDENDA: Entre la catastròsfera i la catarsi-esfera: una valoració i propostes

[No hi ha més: text en progrés...]

                '

(Text per al catàleg de l'exposició "És Terra", en la Casa Municipal de Cultura de Callosa d'en Sarrià, pròxima inauguració)

     La terra denota: terrossos d’arena coagulada pels cicles de la climatologia, poligrafies edàfiques d’estructures aleatòries de pedres i argiles, l’extensió semi-fràgil de l’humus nodrint la coberta vegetal, el substent fangós amb una bioquímica especial que reprodueix a cada instant la vida verda d’herbes i arbres, la base tel·lúrica que sosté la vastitud humida del nostre paisatge més primordial.

     Però la terra també connota: l’expectativa anual de les collites a les explotacions agrícoles sota el signe del risc i d’una relativa incertesa, la necessitat civilitzacional i econòmica de la reproducció de l’ofici de llaurador, els detalls etnogràfics intrínsecament autèntics davant els reptes a voltes perniciosos de la globalització, la identitat rural compacta que arriba al seu grau màxim de maduresa i comença a clivellar-se com una magrana en el cor de l’estiu, el dilema emotivament sagnant entre la substitució accelerada dels usos milenaris de la terra i la confrontació amb la desacceleració i la crisi de l’alternativa.

[Hi ha més: clica avall per continuar...]

     Penseu-ho bé: les obres literàries més addictives i innovadores -- les que marquen un abans i un després-- escenifiquen la seua acció principalment en l’àmbit exterior de la família, del treball i de l’educació. Les relacions de parentiu les vivim tan sovint que no ens desperten massa interés a l’hora de recrear-nos en la lectura: el mateix ocorre amb la feina (habitualment, per la majoria dels mortals, una feina no vocacional) o amb l’educació (la formació no deixa de ser un pre-itinerari, un camí anterior a la Vida en majúscules).

     Però alerta: als marges d’eixos sub-sistemes de "normalitat" convivencial, els personatges d’un relat han d’afrontar-se a l’Imprevist, a la sorpresa encuriosidora, a l’edificació dramàtica del Ser partint des d’un punt zero informatiu: en els límits llunyans de la realitat quotidiana, cada personatge ha de traure alguna forma de caràcter amb la màxima llibertat, ha d’usar recursos per primera volta, ha de fer valdre i posar en producció la seua personalitat, ha de teixir un nou mode de sociabilitat reminiscent -- una sociabilitat nova, humitejada per l'aquàtica reminiscència de la memòria i les experiències passades.

    Em sembla que eixa és la clau de l’èxit de  L’home manuscrit de Manuel Baixauli. Però també és la clau de l’èxit de l’Odissea d’Homer i de l’Ulisses de James Joyce, de la Divina Comèdia de Dant Alighieri, del Quixot de Cervantes, En la carretera de Jack Kerouac i de tants altres exemples llargs d’enumerar. Podeu anotar-ne uns quants més a partir de les vostres lectures personals: vos adonareu que bé han funcionat en l’imaginari col·lectiu.

     [Hi ha més: l'article continua...]

         M’assome al balcó del meu humil pis i ensume l’aroma de la nit rural que m’arriba entre els dos blocs d’edificis que emmarquen un corredor cap a la Natura, perfectament enquadrat des del meu balcó on ara repose. Per aquest intent de carrer, puc veure de dia bancals, tossals, serres i dos cims imponents: Ponoig i Puig Campana. Em declare afortunat per aquest esdeveniment paisatgístic. Durant les nits d’estiu, eixe buirac de medi ambient propicia que m’arriben més nítids els raucs de les granotes mentre s’emparellen i copulen amb afany a una bassa relativament gran -- la bassa de l'Aixarà-- que abasteix d’aigua els camps del voltant, notablement productius amb llimeres, tarongers i sobretot nesprers. El rauqueram de les granotes és una simfonia animal, insistent i procaç, on es barreja el desig amb l’imperatiu de la reproducció. Tot està en ordre dins el caos.

Imatge: Serra de Ponoig -- altrament coneguda com a "Lleó adormit"-- des del balcó de ma casa.

Hi ha un impuls poètic que mou els poetes a buscar  el consens sentimental amb el lector, a la vora de l'impuls identitari de la  pròpia afirmació personal: el primer és generós, el segon saludablement egoista. Quan prima el primer impuls en detriment del segon, tenim la poesia social, compromesa o popular; quan prima el segon a costa del primer, tenim la poesia superrealista, també l'hermètica i enigmàtica. Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés eren grans poetes del consens, per això van arribar a tanta gent: l'orientació comunicativa determina els públics potencials, la voluntat expressiva treballa les possibilitats incessants de l’idioma;  J.V. Foix, pel seu compte, era un gran poeta de l’autoafirmació potent, amb el seu superrealisme destil·lat amb clarividència.
 

El pròxim dilluns s’homenatjarà al poeta i metge alacantí Emili Rodríguez Bernabeu en la Universitat d’Alacant (per a més info, clica ací): he entés mentre llegia les seues obres primerenques i dels anys 80 (en especial els poemaris Viatge al teu nom i Teoria del Somni) que la veu d’Emili creixia,  madurava i s’expandia com un acte d’autoafirmació lingüística, personal i solvent, en un entorn d’alarmants retrocessos i notables avanços en l’ús social (vegeu per exemple l’estudi de Brauli Montoya, Alacant: la llengua interrompuda). Com diu un dels seus versos més remarcables, a través d’una alta fe agermanadora: “Blanca llum de l’espera infinita al llac de la inquietud”.

El que resta de tu

Jo no sé quin indici,

ni quina antiga onada,

ni quin nom,

ni quan em vas sobtar.

Sé que els dies m'allunyen

i el món no s'ha vestit de noces.

Com farem perdurar

aquesta catalanitat translúcida

que vaig trobar entre vosaltres?

El que resta de tu

és només un record

i unes paraules.

Sé que és només un pòsit.

Sé que la gent venia

d'arreu del món al port,

i que tot canviava.

Algú podrà demà

retrobar una idea?

Refer una paraula?

Alacant, 25 de març de 2004

(Consells al llaurador)

Laberint dels carrers i de la gent:

l'automòbil, el fum, l'anonimat.

Acostat i veuràs la soledat,

i com els homes viuen el moment.

Aprendràs a mirar calladament

el que fan els qui tens al teu costat

i, si no vols morir tot ignorat,

faràs la força amb ells completament.

Acostuma't als bons desconeguts

i a l'egoisme productiu de tots.

Posa forrellat a la teua llar.

No estimes mai més els homes vençuts.

Puja sobre els grans i els altres si pots.

Oblida ara – ja – que és bo l'estimar.

LA MORT DE LA PARAULA

La mar s'ha eixamplat al davant nostre

i s'ha immobilitzat tota la llum

amb la paraula.

Altres dies, quan corries de sobte per la platja,

era l'altra il.lusió,

la més alta.

Véns amb la vida que te pesa

sota l'ungla esmolada

del temps

que ens ha llançat.

La mar blanca

del record més antic,

de la paraula

que el seny ens ha portat.

Vora la mar hi ha

un pols amarg de plenitud,

un pols amarg de vida blava

que ens fa evidents,

que ens fa veure l'objecte...

Quina vela,

quin vaixell s'aproparà demà,

quina terra pel lluny,

quina vida?

No vas capint. Solament vius

pel pols incommovible,

per la trista paraula que s'escapa.

El silenci

t'ha coronat de quietud.

Només un èxtasi,

només un sentit:

el fons.

per Joan-Carles Ortega i Berenguer

   ÍNDEX