<--Judith Butler, filòsofa post-estructuralista que ocupa la càtedra Maxine Elliot de Literatura Comparada, Retòrica i Estudis de la Dona de la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Més info: http://en.wikipedia.org/wiki/Judith_Butler
Judit Butler, “Deshacer el género” (títol original: “Undoing Gender”, New York: Routledge, 2004), Barcelona: Paidós, 2006; traducció a l’espanyol de Patricia Soley-Bertran; 392 pàgines.
Posats a aprendre de les alternatives del feminisme, res millor que tastar els assajos seriosos i flexibles de Judit Butler com “El gènere en disputa” o “Cossos que importen”. Potser la diferència dins de la teoria feminista (i dins de qualsevol teoria) rau en el fet sobretot de que a l’escala perifèrica – en el moment final de la “gestió de proximitat”—el discurs es mou sota el signe urgent de la necessitat peremptòria i un poc simplificadora, mentre a l’escala central-global el discurs es capbussa en el signes reflexius d’una major llibertat d’elecció i d’anàlisi més oberta, posant boca per amunt totes les cartes racionals i paradoxals de la panoràmica social, sempre sense deixar de banda els supòsits o principis elementals que uneixen els seus conceptes distintius – mínims-- a la praxi quotidiana.
A la col·lecció d’estudis reunits sota el títol “Desfer el gènere”, Judit Butler assumeix un compromís empàtic, des de la seua posició com a activista del drets de la dona, del lesbianisme i del moviment GLBT, per a ponderar els avanços coetanis en matèria del nou parentesc, la psicoanàlisi, el transgènere, la violència social i la tasca de transformació social. Ja des de les primeres pàgines sorprén i es torna admirable el mètode clarificador de Judit Butler, ben armat d’herència filosòfica alemanya, per a construir un discurs sostenible sobre les identitats de gènere i el magma de la sexualitat, encara que potser millor caldria dir que l’autora el que fa és contribuir a netejar higiènicament els discursos públics habituals – a voltes contradictoris, atenalladors, plagats de malentesos, sostinguts per actituds fermes que reposen en hipòtesis insuficientment comprovades--.
Transcric a continuació un tast de llargues citacions de “Desfer el gènere”, en exclusiva per a la catosfera:
imatge: "Jove decadent (després del ball)", per Ramon Casas (1866-1932)
“Vanament vaig cercar, en la mar sense fons dels plaers, així com en els abismes del coneixement, un lloc en el qual posar l'àncora. Vaig sentir la força quasi resistible amb la que un plaer obri la porta a l'altre; vaig experimentar eixa mena d'exaltació incerta que el plaer et pot provocar; a l'igual que vaig viure el tedi, el desgarrament profund que el segueix. Vaig assaborir els fruits del coneixement i, no poc sovint, vaig gaudir alhora del goig de tastar llur dolçor. Però no acostumava a durar eixe plaer més que l'instant mateix del coneixement, ni acostumava a deixar en mi una petja pregona. Es diria que, més que beure a les fonts de la saviesa, haguera caigut dins d'elles”
Soren Kierkegaard, Gilleleie, 1 d'agost de 1835
“Existeixen sensacions que són somnis, que ocupen com a boira tota l'extensió de l'esperit, que no deixen clarament ser. Com si no haguérem dormit, sobreviu en nosaltres un no-sé-què de somni, i hi ha una torpor del sol del dia escalfant la superfície estancada dels sentits. És una borratxera de ser no-res, i la voluntat és un poal buidat en el jardí per un moviment indolent del peu al passar”
Fernando Pessoa, Llibre del Desassossec
“¡Què no és capaç de fer la gent per avorriment! Estudien per avorriment, preguen per avorriment, estimen, es casen i procreen per avorriment i, finalment, moren d'avorriment!”
Georg Büchner, Leonci i Lena
“El tedi és la invasió del temps en el teu sistema de valors. Posa la teua existència en perspectiva i el resultat net és precisament el coneixement i la humiltat. Del primer deriva, prenguem nota, el segon. Quan més aprens de la teua rellevància, tant més humil i condescendent per als teus semblants, per a les busques de pols que pul·lulen a la llum del sol o les que, immòbils, adverteixes ja posades sobre la taula”
Joseph Brodsky
"D'eixe mode em vaig dir que les persones estaven devorades pel tedi. Certament, cal reflexionar un poc per a veure-ho amb claretat, ja que no és una cosa que es detecte immediatament. És com una espècie de pols. Un va i ve sense apercebre's d'ell, el respirem, el mengem, el bevem, però és tan fi i lleu que ni tan sols fa soroll entre els queixals. Tanmateix, tan aviat com ens aturem un segon, es posa damunt nosaltres cobrint-nos el rostre, les mans. Per a llevar-nos de damunt tal pluja de cendra, hem d'estar en agitació constant. D'ací que el món sencer estiga tan agitat"
Georges Bernanos, Diari d'un retor rural
citacions reportades per Lars Svendsen, Filosofía del tedio, Barcelona: Tusquets, 2006; traducció a l'espanyol de Carmen Montes Cano; 253 pàgines
<-- imatge: dibuixet del "cetaci leviathanesc" ;-)
He passat un bon grapat de dies aprenent de les lletres de Herman Melville (1819-1891), d’una de les seues biografies extenses més recents i d’alguns del seus relats que no han envellit gens – en el plànol de les idees i de l’ètica social. En els anys anteriors em vaig fer amb una traducció catalana de Moby Dick, adquirida en temps de millor bonança pressupostària a la llibreria “Ulisses” de Benidorm, al temps que l’anava contrastant amb una edició anglesa. La història de la balena blanca i del capità Ahab ha estat molt popularitzada al llarg del segle XX: han sigut tantes les versions simplificades per a tots els públics (fins i tot els públics infantil i juvenil) que potser hi haja qui s’oblide que eixa novel·la tan coneguda fou també un exercici oceànic de “risc complet” en la carrera per la creació d’un imaginari nou per als Estats Units que s’havien desempallegat de la tutel·la política britànica: ¿com es reinventen les coordenades de la cultura d’un país recent independitzat des de fa poques dècades?
Tot el que posseïm ens ho han regalat: els somriures dels llavis satisfets i la complicitat de l’empatia radiant, la deferència acollidora i els records actius. La memòria personal que recerca l’espurna d’autenticitat entre les paraules artístiques o perdudes, enllà del Temps sostingut que teixeix els “vincles noumènics” d’aquesta època postkantiana. La màxima “puntualitat estructural” possible per a recrear la Vida en majúscules quan el do de l’oportunitat tria la bella senda de l’amistat farcida d’afinitats profundes. El silencis reparadors, admonitoris o equànims que també poden sonar subtilment com una campana de vidre fràgil per a que evitem els riscos de qualsevol moment efímer d’alarma latent. Les passes tranquiles al “corredor mediterrani” que se’ns apropen com una renovada promesa quotidiana d’hàbits oxigenants en la nostra “casa de l’ànima”. Els plànols i mapes d’escala 1=1 a través dels quals hem acceptat les particularitats admirables de cada illa de la humanitat que ens anava omplint d’aigua dolça i saludable els tinells d’aquest vaixell reflotat que fa via pels arxipèlags de l’existència. Els cants dels ocells que piulen misteris matinals en una llengua de llibertat afirmativa i d’autoestima incorruptible: “tot ho tinc! tot ho tinc! el goig i l’instint! el goig i l’instint!”, mentre les aus del semi-paradís accessible els responen amb la lletania harmònica, conscient i esperonadora: “tot ho tens! tot ho tens! el niu i els vents! el niu i els vents!”. Les ocasions del reconeixement mutu que ens permeten pujar uns quants graons en l’ampla escala de la dignitat meritòria i de la supervivència plausible. La curiositat cultural que ens motiva fecundament a fer l’entra-i-surt ben orientat pels laberints bibliogràfics del Llibre Infinit del Món. El nutritiu tros de pa salat de farina sense llevat que anima la nostra taula cripto-jueva amb aliments suficients i plats suculents, cuinats reflexivament amb tendresa i enginy després d’haver obtés una puntuació favorable en la diplomatura mitjana de gastronomia per a solts: “dimoni, tu sí que saps portar el catering!”. Aquesta forma esponjosa de treballisme polifacètic des del qual assumim nous reptes cada setmana a través d’un veritable esperit funcional de servei. La voluntat poètica de trobar en cada imatge i en cada actitud els fils invisibles de la Unitat perceptiva de l'humanisme resolutiu. Així doncs, com és natural, en comprovar que sóc algú que no té necessitat d’altres presents entre la llarga gama de productes necessaris --i accessoris-- dels mercats qualitatius i materials, llavors la Reina Màgica quan em va visitar ahir, senzillament em va regalar una abraçada cordial, va prodigar uns mots ponderatius, aristocràtics, tranquils, exactes, entranyables, i se n’ha tornat al Petit Orient ;-)
Imatge: el fum és una mercaderia que s'intenta vendre i comprar... amb pèsims resultats per a tots.
“Stepan Arkadievitx rebia i llegia un periòdic liberal no extremista, sinó defensor dels criteris compartits per la majoria. I encara que la ciència, l’art i la política no guardaven per a ell un interés especial, sostenia fermament en tots els temes els criteris que la majoria i el seu periòdic defensaven, i només els modificava quan també ho feia la majoria, o en termes més estrictes, no els modificava, sinó que ells canviaven de manera imperceptible pel seu compte dins d’ell.
Stepan Arkadievitx no havia escollit les seues opinions polítiques o els seus criteris: eixes opinions polítiques o criteris li havien arribat per sí sols, tal com ell no triava la forma dels seus barrets o els seus abrics, sinó que simplement portava els que s’estilaven. I per a ell, que vivia en una certa societat – degut a la necessitat sovint desenvolupada en anys de discreció, d’algun grau d’activitat mental—tenir opinions era tan indispensable com posseir un barret. Si existien raons que el mogueren a preferir el punt de vista liberal al conservador, que també era defensat per molts del seu cercle, aquelles raons no sorgien de que el liberalisme li semblara més racional, sinó del fet que de que estava més en consonància amb la seua forma de vida… I així el liberalisme s’havia convertit en un hàbit d’Stepan Arkadievitx, i li agradava el seu periòdic, tal com li agradava el seu cigar després de sopar, per la boira lleu que difonia en la seua mentalitat”
Extret de Lev Tolstoi, Anna Karenina, citat per David Riesman, “La muchedumbre solitaria” (títol original: “The Lonely Crowd”), publicat per Editorial Paidós, Buenos Aires, 1971, en traducció castellana de Noemí Rosemblat, 375 pàgines.
Tolstoi explica ací, en termes narratius, la “rutinització” de la ideologia, que és un poc diferent de la “banalització” de les creences polítiques. Tot l’arc cromàtic de les ideologies partitocràtiques – des de les verdes, fins les marrons; des de les roges fins les blaves, passant per les grogues, les liles i d’altres—experimenta diversos processos d’elaboració i difussió:
1) sorgiment i discussió racional en "fòrums" minoritaris;
2) rutinització adaptativa i habitual des dels “mass media”;
3) banalització simplista i reductora del seu sentits complexos i plurals en les converses d’intendència operativa.
-Joan Fuster s’educa a la Universitat de València com a llicenciat en dret que no exercirà com a advocat i viu sovint al poble de Sueca (Ribera Baixa-País Valencià).
-Joe Gould s’educa la Universitat de Harvard com a filòleg i viu molt sovint als carrers del centre de Nova York
Treballs durant la joventut:
-Joan Fuster escriu en castellà a periòdics permesos pel franquisme: evoluciona des del postfalangisme fins al valencianisme progressista.
-Joseph Gould escriu en anglés al New York Reporter, on explica els seus treballs etnogràfics de camp amb els indis txipewa de Dakota i esbossa el seu gran projecte de literatura oral.
Llocs principals d’interacció social:
-Joan Fuster exerceix el seu mestratge sobretot des de sa casa (una casa immensa, amb una gran biblioteca privada), a on el visiten molts intel·lectuals, artistes, curiosos, tocats de l’ala i polítics valencians. No té carnet de conduir: el porten xòfers admirats.
-Joe Gould va de bar en bar (és alcohòlic), anima festes privades i “happenings progressistes” com una curiositat humana tolerada, més que com una lluminària o una autoritat humanística. Tampoc té carnet de conduir: usa solitari el metro i el bus amb cèntims escassos.
Moment històric d’expansió intel·lectual (floruit):
-Joan Fuster: anys 60 del segle XX.
-Joe Gould: anys 50 del segle XX.
Recursos econòmics:
-Joan Fuster és sobretot “rendista” i "hereu" (amb el renyó cobert) i li paguen moltes col·laboracions als periòdics.
-Joe Gould és “homeless” i erudit pidolaire (només demana estranyament els escassos dòlars exactes que necessita en cada moment): el típic subjecte d’atenció dels serveis socials que sobreviu entre els favors anònims de la intempèrie urbana.
Obres principals:
-Joan Fuster escriu una poesia mediterrània postexistencialista, despega com a assagista d’idees amb “El descrèdit de la realitat”, construeix “Nosaltres, els valencians”, s’explaia en nombrosos dietaris i llença un “Diccionari per a ociosos”, el seu llibre cult més traduït a d’altres llengües. Com va dir-nos Vicent Salvador en la Nucia: “encara que els seus argumentaris puga semblar que caduquen davant els avanços filosòfics europeus, almenys de Fuster restarà i serà admirable el seu estil literari”.
-Joe Gould promet una única obra magna i ciclòpia: “Història oral del nostre temps”, bastida en principi a partir d’allò que escolta fragmentàriament a la gent dels carrers, tot incorporant incisives interpretacions; d’eixa obra només es conserven retalls esparsos,estava suposadament amagada en kilos de paper a una vella granja enrunada de l’extrarradi que és destruïda –sorprenentment-- per l’especulació urbanística.
La seua frase més coneguda:
-Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” (absolutisme progressista: fracassa ;-(
-Joe Gould: “A l’hivern sóc budista, i a l’estiu nudista!” (hedonisme verbal: molt de moda fins i tot avui en dia ;-)
Obsessions irreductibles:
-Joan Fuster: l’escepticisme laberíntic i hiperconscient. S’ho pren tot massa seriosament, per molt que empre el sarcasme per a relativitzar.
-Joe Gould: la família de la que no va gaudir en condicions de normalitat a la seua infança. No disposava d’un background afectiu des del qual edificar-se com a personalitat clara i ben determinada, per dir-ho alla maniera de Pierre Bourdieu.
Caricatura de la seua imatge personal:
-Joan Fuster és com un corb amb les celles estirades per damunt les ulleres: així el cremen en efígie de cartró-pedra a les falles franquistes de València.
-Joe Gould era conegut com a “professor gavina” i li té una retirada a una mena de Karl Marx postmodern, destarotat i desorientat, ultraindividualista i afirmatiu; el seu film ens l’explica amb les dosis exactes de ridiculesa i gràcia.
Testimonis que els evoquen:
-La majoria d’intel·lectuals pro-acadèmics de la llengua catalana del segle XX coneixen les obres de Joan Fuster.Feiad’ideòleg i estratega del dinamitzador i emprenedor Eliseu Climent, factòtum d’Acció Cultural del País Valencià.
-Joe Gould és “descobert” per un periodista del New York Times Review of Books, en un reportatge que pega la campanada, després escriu la seua vida en un biografia exhaustiva que serà transvassada al guió d’una pel·lícula entranyable.
Com envelleixen:
-Joan Fuster fent vida de fadrinot una mica descurat (vestia tot el dia en pijama i batí, fins i tot quan el fotografiaven en les escasses entrevistes de la “ceba”),resta actiu entre els llibres de sa casa, silenciat pels “media” bipartidistes.
-Joe Gouldingressant com a pacient crònic i emmudit d’una residència de salut mental, a on ja no pot fer la vida de “daltabaix dinàmic” d’abans.
La seua frase sinzera d’home gran:
-Joan Fuster: “els senadors només em serveixen per a aconseguirllibres rars, difícils de trobar: me’ls porten en caixes”
-Joe Gould:“Potser jo volia una mica d’apreci i notorietat… i vos vaig entabanar a tots”.
En què s’assemblaven?
-Joan Fuster fou un intel·lectual ben principal d’una zona perifèrica.
-Joe Gould era un intel·lectual prou secundari d’una zona central.
La secundarietat agermanava els propòsits, els moda operandi, els resultats i els treballs de tots dos en el marc d’un cànon occidental de l’assaig: en el cas de Joan Fuster, per sentir-se obligat a ser un “divulgador”, un comentarista de l’actualitat periodística, un “aplicador” de teories que ja havien complit el seu cicle en les metròpolis; en el cas de Joe Gould, per no poder afirmar-se amb més dignitat, per haver perdut el tren de la promoció professional, per no encaixar en un ambient més fecund des del qual implementar el seu programa original.
Quina van ser les herències culturals que van deixar?
-Les obres de Joan Fuster segueixen sent vàlides per a aclarir els contextos històrics d’una epopeia exemplar de redreçament modernitzador i il·lustrat, construït des del País Valencià ambafany consistent per a crear una visió del món, multi-temàtica i ben interrelacionada.
- El testimoni vital de Joe Gould ens posa davant els ulls la fragilitat intrínseca de l’activitat indagatòria, així com els riscos peremptoris en l’ofici de viure dels escriptors innovadors. La memòria oral de la gent corrent, el seu tema preferit, casualment avui en dia forneix molts estudis i es resol amb una metodologia qualitativa que està en ascens: vegeu per exemple la introducció clàssica de Ken Plummer al mètode humanístic o el quadernet del CIS de Jesús de Miguel, número 17, titulat “Auto/biografías”. Sobre el bloqueig d’escriptor de Joe Gould enmig del soroll del trànsit en un entorn urbà, consulteu aquest article ---> http://en.wikipedia.org/wiki/Writer's_block
Extret de Predrag Matvejevic, Breviario mediterráneo (títol original en croata: “Mediteranski brevijar”), Barcelona: Anagrama, 1991, traduit per Milijov Telecán i Magdalena Romera; 248 pàgines.
“Les illes, per exemple, poden classificar-se de moltes maneres: segons la distància que les separa de la terra ferma, segons el canal (a voltes tota una mar) i la possibilitat de travessar-lo a rem (ací és on millor es nota en quina mesura la mar efectivament uneix o separa). Es distingeixen per l’aspecte o la impressió que provoquen: unes sembla que suren o s’enfonsen, altres es diria que estan ancorades o petrificades. Unes no són més que restes de terra ferma, informes i inacabades; altres es van separar a temps i van arribar a ser independents, més o menys autosuficients. Mentre algunes es mostren completament caòtiques i disperses, altres ofereixen una disposició tan perfecta que sembla que en elles podria establir-se un ordre ideal (les utopies illenques tenen una tradició molt antiga). A les illes se les atribueixen trets i estats d’ànim humà: també són solitàries, silencioses, assedegades, abandonades, desconegudes, maleïdes, a voltes afortunades o benaurades (els autors de l’antiguitat estaven convençuts de que les “illes afortunades” o les “illes dels benaurats” existien, i escrivien sobre elles). No s’agrupen només per la seua semblança, sinó també per les seues relacions internes.
Tenim dos models que ens ofereix la vella divisió grega: Espòrades i Cíclades, en el mar Egeu (aquestes distribucions van servir probablement de model a algunes congregacions monàstiques: als cenobites, per exemple). Estan disposades així també les illes Balears amb les disseminades Pitiüses, les de l’Adriàtic amb l’arxipèlag de Kornati, el xicotet arxipèlag Elafític, prop de Dubrovnik, les illes de Hyères, entre el golf de Lleó i la Costa Blava, Kerkennah, al sud de Tunis, les illes Lipari, en la mar Tirrena i la de Ligúria. (Algunes illes antigues – Malta, amb la seua ordre cavalleresca, Sicília, amb el seu passat gloriós, potser Córsega – no admeten generalitzacions d’aquest gènere). Els que més oblidats estan, més que qualsevol altra forma de karst, són els esculls, sobre tot els mancats d’aigua potable: si no s’incorporen a un arxipèlag conegut, perden la seua identitat en la jerarquia de la costa, queden per a sempre apòstates, cèlibes, anacoretes. Les roques que sobresurten en els llindars de les illes han provocat contes d’horror i d’espectres: en la Mediterrània es creu en els contes, potser més que en altres zones.
Se li ha dedicat atenció escassa a l’amistat per considerar-la una relació essencialment afectiva i no institucionalitzada. Això ha portat a aïllar-la dels processos socials i “tipus d’acció” considerats significatius. L’ideal occidental de l’amistat romàntica s’eleva a constant universal i, com l’amor, no sembla tenir més raó ni més història que l’individu.
Tanmateix, algunes síntesis sociològiques, unides a les aportacions fonamentals de l’”antropologia social”, fan veure que l’amistat és una relació dinàmica, social i culturalment modelada, que es distingeix d’altres relacions personals pel seu caràcter eminentment voluntari i igualitari. Fora d’eixes poques invariants relatives, que necessàriament han de situar-se en el context concret de cada societat, els continguts, formes i “funcions” de l’amistat semblen súmmament mudables en el temps i l’espai.
La tipologia que distingeix entre amistat “ritual” i informal no inclou suficientment la gran variació de “models” existents en la vida real. Perquè en cada societat , els patrons i continguts de l’amistat i les oportunitats de fer amics es troben conformats per un conjunt de factors estructurals (“parentiu”, “gènere”, “cicle de vida” i “estratificació social”) sobre els quals l’individu només exerceix un control relatiu. El seu impacte conjunt genera les constriccions i permissivitats exercides per la “cultura” i l’”estructura social”, al temps que configura l’espai social on es mouen les persones.
Alhora, mitjançant les realitzacions concretes dels individus, l’amistat genera “conseqüències no intencionades” que incideixen de manera efectiva en l’estructura social. D’eixa manera, l’amistat com a “ideologia” i la pràctica de la relació amical poden arribar a mediatitzar, transtocar o subvertir els principis formals que suposadament regeixen el sistema social.
[Text breu escrit per Josepa Cucó Giner, extret de Salvador Giner i altres, Diccionario de Sociología, Madrid: Alianza Editorial, 1998, 895 pàgines, traducció ràpida de jcob; bibliografia d’acompanyament de l’article: Allan, G., Friendship: Developing a Sociological Perspective, Hertfordshire, Harvester Wheatsheaf, 1989; Cucó Giner, J., La amistad. Perspectiva antropológica, Barcelona: Icaria-ICA, 1995]
I de regal, unes reflexions brillants i esplèndides de Jacques Derrida al voltant de la frase “Benvolguts amics, no hi ha cap amic!”, extretes de la seua obra magna Polítiques de l’amistat.
Per gentilesa (i paciència) d'Eduard Ramírez Comeig, coordinador de Caràcters núm. 56 --revista degana de les lletres valencianes-- tinc el plaer de regalar-vos ací dos articles escannejats en documents adjunts, en principi reunits consecutivament per a plantejar un debat, tot i que podem entendre que els dos apunts impresos desenvolupen temes diferents i complementaris:
“Noves glòries a Espanya” del nostre company Vicent Flor: comentari de Jordi Muñoz sota el títol “Anticatalanisme i identitat al País Valencià”.
“La temptació independentista” d'Alvar Thomas, Jordi Manent i Marc Arza: comentari de Joan-Carles Ortega i Berenguer sota el títol “Recentrant el punt de vista convergent (amb implicacions per al País Valencià)”
Fa justament un any, Callosa d’en Sarrià va perdre a un dels seus veïns més exemplars i simpàtics, un veí que representava en els seus gestos una síntesi idònia entre ètica pública sostenible i humanisme cordial: Salvador Llopis, conegut pel renom de “Bunyol”, acoblava el seu compromís polític – clar i ben informat, conseqüent en un alt grau—amb una actitud de fons ben empàtica i amistosa.
Durant prou anys va estar militant en l’esquerra més autèntica i ja en l’any 1995, quan la Unitat del Poble Valencià es va reconstituir (i ampliar) al nostre poble, ell va tindre el gest generós de saludar-nos amb el regal connivent de dos gravats pictòrics que han estat ornant els nostres successius locals, en els diversos canvis d’ubicació que ha tingut al llarg dels anys. Fins i tot alguns dels seus adversaris, han destacat l’”art de la paraula viva” que tenia Salvador: era un home que sabia conversar amb gràcia, animar el debat i esbossar rialles espontànies de complicitat amb els companys de viatge sense que li afectara mai cap derrota electoral.
Recorde molt bé quan xarràvem relaxats a l’entrada de la Casa Municipal de Cultura i Salvador ens contava la seua etapa biogràfica de més jove en els moviments veïnals de Barcelona, que en gran part van ser cooptats i desactivats pel PSOE. Ai, Salvador, no has viscut prou per a vore com instal·laven una càmera de video-vigilància en aquell mostrador del hall de la Casa de Cultura, a on sempre les paraules dels amics han fluït ben lliures.
Discapacitada, sí: i també molt viva i hàbil, diligent i atenta, bona coneixedora de la pràctica, de la terminologia i de les regles de les seues tasques – un treball tècnic de grup A, escenificat amb empatia servicial--: ¿caldria haver-ho dit? ¿per què ens fixem en l'element potencialment mòrbid de l'Alteritat? ¿tan presumptuosos som que ens creiem invulnerables o excel·lents en un grau màxim? ¿tan boniatos som que necessitem a voltes trobar el punt feble de qui tenim davant per a compensar la "pèrdua inconscient" del nostre “ego cec”?
Em trau amablement dos volums de George Steiner per a prèstec en sala: en un disfrute com un xiquet amb les seues lectures ben documentades i ben enfilades sobre Dostoievski i la novel·la russa (per a riure en solitud, en l'interludi de la presència jeràrquica o igualitària, res millor que els russos, incloent Nikolai Gogol o els contes aurorals i iridiscents de Nabokov), en l'altre m'adone que "els llibres que no escrivim" potser són els més crucials en termes biogràfics (les pàgines absents són sovint senyals de la contradicció constant de qualsevol "Lebenswelt": ¿quines eren les proses gais de Joan Fuster? ;-).
George Steiner discurseja gràcilment sobre l'enveja a propòsit d'un escriptor italià que va competir amb Dant i va acabar cremat per la Inquisició: important per a copsar quines veus s’han elevat a canon (el cànon de Konan, el Bàrbar!) i quines altres han estat combatudes i triturades en el solatge de la història; també esmenta la seua teoria sobre les relacions mestre-deixeble; més o menys, hi ha tres possibilitats, si no recorde malament: a) el mestre instrumentalitza al deixeble fins el llindar de la fagocitació d'usar i tirar (el primer acapara i el segon, canvia d’ofici); b) el mestre s'enroca com un mesquí i el deixeble s'endinsa en l'espiral de l'(auto)destrucció mútua i lamentable (tots dos queden com camot: l’art es torna el solar de cendres d’una disputa perniciosa); c) el deixeble despega i condescendeix amb les rutines trescades del mestre (tots dos guanyen, es toleren i creixen). Aquestes tres possibilitats, per suposat, cal matisar-les amb els efectes posteriors dels mentors, dels col·laborants i del flux de la vida coral. Res ocorre mai d’un mode absolut.
Els rols també són reversibles diacrònicament, en funció de les oportunitats creades per iniciativa pròpia o aprofitant conjuntures incidentals, si hoc est fas dictu. ¿Qui parlava d’una "paideia" complaent – “amor i provocació als qui volen aprendre”, va dir José Luis Sampedro a pocs metres de distància d’aquest que escoltava-- o de la ferma arquitectura de la humanitat (compàs i cartabó per deliniar l’aspiració edificant)? ¿Per què correm el risc de convertir-nos gairebé tots -- dins l’estadi de la competició negatòria-- en espills deformats per l'interés parcial, per l'abús de l'anecdotari carpetovetònic de la tafaneria desenfocada o per la dislocació caricaturesca en la lluita per recursos escassos? ¿A on està eixe Port Blanch, en el que intercanviarem generosament el millor de nosaltres amb la Desconeguda Puntual? Potser a no massa passes d’ací, en direcció al passeig marítim... Mazel Tov! Pulcra pau de la comprensió espontània!
Per avui ja he llegit i reflexionat prou. M’acomiade de la bibliotecària discapacitada (¿no seria millor dir-li “bibliotecària recapacitada”, si la comparem amb alguns estaquirots “normals” del gremi funcionarial?): adéu simpàtic amb cortesia urbana i deferència sensible (un càlid i vivíssim temor encuriosit d’humiliar al feble que es pot prendre per complicitat dúctil): els seus ulls brillen per algun secret particular que es tempra en l’ofici quotidià. Som tan iguals i tan diferents en cadascun dels nostres afers.
I, de regal, un neo-refrany superreal i retrorural: "Qui estiga lliure de polpa, / que tire la primera verda!" ;-)
ADDENDA:
1.- Bibliografia comentada sobre sociologia de la discapacitat.
2.- La instrumentalització de "baix perfil" que fan els "media bipartidistes" sobre els discapacitats.
3.- Consigna política: que la Crisi no “deslaboralitze” ni empobrisca --més encara-- a la població alter-capacitada!
La Inquisició (també) era molt "raonable" i aspirava a convèncer a nivell discursiu. Nomes cal llegir el magnífic estudi El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg (traduit a la nostra llengua per Publicacions de la Universitat de València) per adonar-se dels mètodes racionals i dels abundants procediments formals que emprava la màxima institució repressora de l'Antic Règim. D'això en podríem dir "racionalitat instrumental", posada al servei d'una causa brutal.
La Inquisició, a més, estava formada per gent molt "treballadora" dins d'una estructura laboral exhaustiva: en una conferència sobre heràldica i onomàstica, algú va mostrar que els millors arxius històrics per a documentar els cognoms de qualsevol branca familiar eren, sense dubte, els de la Inquisició Espanyola: s'examinava, s'observava i es registrava tota mena de detalls vitals.
Habitualment actuava per a garantir l'homogeneïtat de la fe catòl-lica, jutjant certes "desviacions" com el protestantisme (visioneu per exemple la pel·lícula sobre "Luter", dirigida per Eric Till), el judaïsme, l'heretgia o les opinions noves; també practicava la censura de llibres i la lliure circulació de punts de vista que no estigueren conformes amb els dictats de la jerarquia dominant (més o menys, com ha passat des de fa mesos amb el tancament dels repetidors del canal televisiu TV3 al País Valencià).
Des de 1478 fins a 1834, la Inquisició va dur a terme les seues activitats de "promoció cultural" de la “uniformitat excloent” més salvatge: no és cap casualitat que l'últim cas històric de la Inquisició Espanyola haja sigut l'ajusticiament d'un mestre a València (apareix documentat a fons en la novel·la "Inquisitio" d'Alfred Bosch).
La Inquisició es va fer lamentablement famosa per les seues tècniques de tortura per a obtindre certes "confessions forçades", però també va desenvolupar el terror de manera mes personalitzada i va avançar en la tortura psicològica, tal com queda explicat en un conte molt conegut d'Auguste Villiers de l’Isle-Adam, titulat “La Tortura per l’Esperança”: fàcil de trobar en diverses antologies de relats breus de terror.
imatge: bust de la cantant Pauline Viardot a Baden-Baden, amor "de tota la vida" de l'escriptor Ivan Turguénev
"Necessitava a cadascun dels seus admiradors. Belovzórov (el militar), a qui a voltes anomenava “la meua fera”, s’haguera llançat de bon grat damunt d’una foguera per ella. Com que no confiava massa en les seues habilitats i altres qualitats mentals, li proposava matrimoni amb insistència, insinuant que els altres no passaven de paraules. Maidànov (el poeta) responia a les cordes líriques de la seua ànima: home bastant fred com quasi tots els qui escriuen, insistia en persuadir-la – i potser en persuadir-se ell també—de que l’adorava; l’exaltava en poemes inacabables i li’ls declamava amb entusiasme postís i sincer alhora. Ella li tenia simpatia i es burlava un poc d’ell. No li donava massa crèdit i, després d’escoltar les seues expansions pròlixes, l’obligava a recitar alguna cosa de Pushkin, per a depurar l’aire, segons deia. Lushin, el metge, mordaç i cínic de paraules, la coneixia millor que tots i l’estimava més que ningú, encara que parlara malament d’ella, tant en la seua absència com quan estava davant. Zinaida l’estimava, encara que no li consentia cap llicència i en ocasions li feia sentir una satisfacció especial, malintencionada, que també a ell el tenia en les seues mans. “Sóc una coqueta, no tinc cor, sóc histrònica habitualment – li va dir un dia en la meua presència--. Done’m una mà que vaig a clavar-li una agulla. Sentirà rubor davant d’eixe jove, li doldrà... Puix, a pesar de tot, tinga la bondat de riure, senyor moralista”. Lushin es va posar roig, va girar la cara, es va mossegar els llavis, però va acabar per avançar una mà. Zinaida li va punxar i ell va començar efectivament a riure-se’n. També ella reia, clavant més l’agulla i mirant-lo als ulls, que ell tractava inútilment d’amagar-li.
El que menys comprenia eren les relacions existents entre Zinaida i el comte. Malevski era ben plantat, hàbil i intel·ligent, però jo intuïa en ell, a pesar dels meus setze anys, quelcom d’equívoc i fals, i em sorprenia que Zinaida no ho advertira. O potser advertira eixa doblesa però no li molestava. Una educació mal enfocada, unes amistats i uns costums estranys, la presència constant de la mare, la pobresa i el desordre regnants en la casa... tot això, començant per la llibertat de què gotjava i la consciència de la seua superioritat sobre tots els qui l’envoltaven, havia generat en ella una deixadesa i una tolerància semidesdenyoses. Es donava el cas de que, passara el que passara, tant si venia Vonifati (el criat de Zinaida) a dir que s’havia acabat el sucre, si eixia a lluir alguna xarradeta desagradable o es barallaven els convidats, ella es limitava a sacsar els seus rínxols diguent: “Bovades!”. I es quedava més ampla que llarga.
En canvi a mi em bollia la sang quan Malevski s’apropava a ella contonejant-se com una rabosa astuta. Es recolzava amb elegància en la seua cadira i començava a parlar-li a l’oïda amb un somriuret fatu i adulador. Amb els braços creuats, Zinaida el mirava fixament, somreia i sacsava el cap".
I el cinqué home: la veu del narrador, un jove que també participa en els jocs d'aproximació, emmirallat i molt observador...
Semblava que estàvem retornant als moments de 1992 o 1973 (la crisi d'aquells anys potser fou afrontada amb decisions macro-econòmiques i ultralocals que funcionaven millor que ara; la crisi energètica ha estat una constant amb certs punts àlgids: en rebrem notícies i més anàlisis d'experts en el futur), els optimistes desacomplexats voldrien un 1968 (en els aspectes culturals i de renovació generacional, els nostres joves viuen immersos enmig de l'anomenat “col·lapse de la meritocràcia”, per això molts d'ells segueixen indagant i encuriosint-se per teories i troballes creatives molt entusiastes), el risc fóra retrobar-nos en 1952 o 1947 (el retrocés socio-polític i moral hi és latent com a una possibilitat més i disposa de valedors ben situats), per als de consciència senzilla el nostre temps d'ara està com en la bifurcació de 1936 o 1929 (els records de la II República i la Guerra Civil espanyola són tot un gènere en l'àmbit del recull de testimonis orals i també de la ficció novel·lesca i audiovisual: argument fecund del pol esquerrà del bipartidisme dins del guió estatal), en alguns detalls seguim anclats i vivint de les rendes de 1870 o 1842 (el segle XIX ens ha configurat com érem i com som en els moments bons i potser un poc nostàlgics de l'industrialisme, els mitjans de transport com el tren i el periodisme plural com a plataforma del debat públic), quina pena si es re-editara 1714 (ací està el risc nacional de la catalanitat, amb mesures com l'òfec financer de l'administració autonòmica, la reducció del protagonisme de les caixes d'estalvis en el suport als empresaris xicotets arrelats al territori, a més de tota la legislació que no fomenta degudament el reconeixement de la nostra identitat sociolingüística), certa gent ja viu com en l'any 1212 i amb un to emotiu de l'any 1000 (les zones de frontera pateixen major conflictivitat, el milenarisme és una possibilitat que ja va avançar els estudiosos del neo-medievalisme com un futur pròxim: observeu per exemple les sectes urbanes disperses com simplifiquen la realitat complexa del món i de la vida d'avui en termes apocal·líptics), també s'ha parlat que si el present calia comparar-lo al segle III d. C. (per tot allò de la crisi i caiguda de l'Imperi Romà, una hipòtesi que ja es troba sondejada des de fa moltes dècades per nombrosos assagistes, per exemple La decadència d'Occident d'Spengler), encara que prous rememoren els primers anys des de l'any 0 (celebrar el Nadal, el naixement de Jesús a Betlem, tot el cicle anual de la vida del profeta jueu més senzillament proselitista també és una forma de memòria històrica), a estones el nostre destí trobe explicació en el segle V abans de Crist (¿qui sap si el nostre destí com a europeus educats siga fer el paper de “matisadors civilitzats” dins una globalització xinesa, igual com aquells grecs dels temps antics es van convertir en preceptors docents dels pragmàtics romans que van prendre possessió de la Mediterrània?), siga com siga ja deia l'historiador Fernand Braudel que hi ha molts ritmes temporals i sentits plurals inscrits dins de cada present: aprofitem doncs el 'kairós' (el temps de l'oportunitat grega) que ens pertoca, insertem les nostres contribucions d'activitat dins des del tapís dens de les conjuntures de la 'histoire evenementielle' i considerem-nos afortunats de viure un canvi molt interessant de 'longue durée' amb aquesta Era d'Aquari que està naixent.
L'ombra dels garrofers és ampla i densa, un poc humida, molt tranquila... i més segura que l’ombra del xiprer, que de tan prima pot causar marejos dissonants sota el sol excessiu; asseguts a la vora d’un bon garrofer ens sentim tan relaxats, tan ben bressats per la sensualitat del moment de lleugera pausa lumínica que podem arribar a oblidar qüestions tan poc urgents com la ubicació al mapa i l’itinerari del territori que estem redescobrint una volta més: ja tirarem avant per qualsevol drecera menuda, fins i tot txapigant una mica els bancals, un erm o mitjà boscada de pinar: un bon passejador es desvia de l’asfalt i tots els camins del camp enllacen uns amb altres.
En desnivells notables passem del secà al regadiu, que s'alternen en franges als capricis de l'altitud i l'orografia: les séquies que es nodreixen dels tolls i pous dels rius Algar i Guadalest no arriben dalt dels tossals coronats de masses forestals, el paisatge dóna la impressió de semi-paradís per la seua varietat, frondositat i bon aprofitament de regadius. Regles de trànsit no en seguim, però sí principis intuïtius: aquestos paratges estan envoltats d’altes serres pels cantons i creuats per dos cursos fluvials que conflueixen en el límit del terme municipal d’Altea, és el mínim que cal tenir en compte. El googlemaps – núvols i desenfocaments-- no vos informarà a colp visual de satèl·lit de tot el que espereu, perquè el meu poble – reserva de valencianitat-- sembla estar “tacat i marcat”: veniu-veniu i vos contaré una grapallada de secrets! ;-)
imatge: panoràmica del poble de Castell de Castells
El recent estiu hem fet acte de presència a la “Nit Poètica” de Castell de Castells, com a convidat especial i introduït pel regidor de cultura d'eixa localitat de l'interior de la Marina, Joan Verdú.
Vam començar amb la visita a una expo de fotografies sobre prodigis naturals dels voltants, després una sopadeta amb alguns matrimonis de la comarca i les xiques del grup de danses de Pedreguer.
La “Nit Poètica” començava a les 23:30 del dia 25 de juliol, en l'emblemàtic lloc de la Font de la Bóta, sota uns emparrats de raïm i la càlida llum acollidora dels ciris. Hi ha havia molts veïns i visitants en el lloc en el transcurs de les festes de Sant Jaume i Santa Anna.
Primer van recitar poemes diversos voluntaris concertats: xiquets, joves i no tan joves, amb molta gràcia declamatòria i bon encert en la tria dels versos. També va assistir l'Alcaldesa del poble, Maria Rosa Pérez, que va tindre unes paraules molt emotives, crucials i importants en clau biogràfica i de poble.
Durant la meua intervenció, més extensa en el temps, vaig escampar algunes reflexions sobre el fet poètic en la contemporaneïtat, agraïments a les autoritats i participants, una breu introducció a les 6 antologies o llibres grupals on he participat, com per exemple “La Catosfera Literària”, uns comentaris sobre com compose habitualment els poemaris, la lectura intensa – i comentada-- dels poemes inicials de “Nits” (Premi Ciutat d'Igualada: Viena Edicions) i “Rizoma. Llibre de les Evanescències” (Premi 9 d'Octubre de Literatura en Valencià de l'Ajuntament de la Nucia: Brosquil Edicions), més l'aportació d'unes mostres més recents de sonets lliures i seqüències estructurades de textos monosíl·labs amb rimes interiors, coses aquestes que van encuriosir als assistents.
Joan Verdú va fer entrega d'un obsequi sobre l'art macro-esquemàtic de les pintures rupestres del terme municipal de Castell de Castells. La “Nit Poètica” va continuar amb el repartiment i bon tast de la tradicional “coca dolça”, mistela, meló d'Alger, entre somriures i amables converses de satisfacció. Enguany ha sigut la cinquena edició de la "Nit Poètica" de Castell de Castells.
"Vull imaginar sota quins riscos nous el despotisme pot produir-se en el món: veig una multitud innombrable d’hòmens semblants i iguals, que giravolten sense descans sobre ells mateixos, per a procurar-se plaers petits i vulgars, amb els que omplin la seua ànima. Casdascun d’ells, mantingut a part, és com un estrany al destí de tots els altres: els seus fills i els seus amics formen, per a ell, tota l’espècie humana; en el que es refereix als seus conciutadans, està al seu costat, però no els veu; els toca i no els sent; no existeix més que en si mateix i per a ell sol, i, si li queda encara una família, almenys es pot dir que ja no té pàtria.
Per damunt d’ells hi ha un poder immens i tutelar, que només s’encarrega d’assegurar el seu benestar i vetllar per la seua sort. És un poder absolut, detallat, regular, previsor i suau. S’assemblaria al poder patern si, com ell, tinguera com a objecte preparar als hòmens per a l’edat viril; però no persegueix, al contrari, més que mantindre’ls irrevocablement en la infança; li agrada que els ciutadans es divertisquen, amb tal que no pensen en més que en divertir-se. Treballa a gust per la seua felicitat; però vol ser el seu únic agent i el seu únic àrbrite; proveeix de seguretat, preveu i assegura les seues necessitats, facilita els seus plaers, condueix els seus principals assumptes, dirigeix la indústria, regula les seues successions, divideix les seues herències. ¿no pot suprimir-li per complet el transtorn de pensar, i el treball de viure?"
Hi ha més: clica avall per a accedir al capítol 37 de La Democràcia en Amèrica d'Alexis de Tocqueville, sota el títol "L'espècie de despotisme que les nacions democràtiques han de témer"
Molt recomanable per als qui somien desperts en l'Arcàdia rural: la novel·la “Els Camperols” d'Honoré de Balzac (1799-1850), un autor ben apreciat en el seu dia per Karl Marx: no fou per a menys, ja que Balzac a més d'explicar les accions d'un mode molt proteïnic, feia “auditories extenses” de les situacions econòmiques que mouen els personatges, un detall aquest prou absent de la novel·lística coetània que, en alguns dels seus perfils industrials, tendeix a l'absurd i el parcial.
A “Els Camperols” troben retratada mitja comarca de Borgonya en el moment en que s'està tramant un complot d'odi i malvolença contra un ric hisendat, un nouvingut de París que és “massa generós” en les seues inversions i vol canviar l'”ordre de les coses”: se li posen tots en contra, des de les famílies de jornalers depauperats fins els cacics que, des d'antic, han controlat amb avarícia els fils de l'escenari local. Etern i impagable, el personatge de l'oncle Fourchon, arquetipus de llaurador astut, loquaç i improvisador.
Sorprenent que, en dues ocasions, s'esmente al text dels diàlegs de la novel·la que als camperols de Borgonya els encantava el vi d'Alacant! (una fama de dècades abans que esdevinguera el problema europeu de la filoxera en 1863 i 1878).
imatge: el quadre de '"L'Àngelus" de Millet representa la precarietat estructural del camp.
Blogaire avançada: posts enriquits, textos radiants de plasticitat ambivalent, do de generositat documental. La madrilenya més xula de la catalanitat: sociòloga i multilingüe, mestra de resiliència. Sagacitat honesta, consciència sensitiva, esperit resolutiu. Molt bona xiqueta.
Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
"Filosofar és vivificar": blog de teoria i crítica literària molt exigent i ben documentat, destil·la els cànons amb una qualitat alta i amb un coneixement profund dels "maîtres à penser". Síndic de la cultura occidental, ha concedit el premi Dardos, entre altres, a Anotacions Rizomàtiques.
La Comtessa d'Angeville: l'alé vital al sud del Sud, una xica culta i entusiasta que escriu amb molta passió i fa "road-movies" (="mogudes rodades") en els límits de l'abisme valencià
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Recull col·lectiu de les blogosferes de les Comarques Centrals Valencianes. Col·laboracions satíriques i entrevistes sornegueres des de Xàtiva, tot donant-li marxa a l'absurd reversible de la valencianitat.
Poemes, recitats en àudio, cançons líriques, troballes estètiques, dissenys exclusius. Annabel Martínez Zamora, sociòloga i autora de "Los pájaros que crié en tu nombre", és la interpel·lació poètica d'Alacant. Molta qualitat i sinceritat creativa. Blog premiat per la Universitat d'Alacant.
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Anotacions, debats i articles ben documentats de Joan-Carles Martí Casanova, expert en turisme, dinamitzador cultural i intel·lectual independent, des d'Elx-Guardamar: l'extrem sud de la llengua catalana
Blog de lletres catosfèriques de Josep Manel Vidal: "Quant tinc un poc de temps sóc “agitador cultural”. Entre classes i “agitacions” vaig deixant caure paraules, com en un rosari, i puc fer fàcilment el camí de tornada als paradisos perduts"
"Inputs filosòfics per a ments inquietes". Comentaris, articles, reflexions i notícies sobre l'actualitat del pensament. Secció "El llibre que ve". Disseny atractiu. Imprescindible per a estar al dia sobre el que es cou en la filosofia del present i del futur
La web "De Carcaixent" fa un recull exhaustiu dels articles que expliquen la trajectòria vital, la bibliografia i les mostres d'afecte per Joan Pellicer (1947-2007), lluitador i etnobotànic valencià
Espai sobre literatura i natura de Sílvia Tarragó Castrillón, autora dels poemaris "La vida vençuda" i "Raïls escapçats", així com del recull de relats "Ciutats de l'impossible" i la novel·la "La Veu del Roure". Ha estat llibretera durant 14 anys. En aquest blog difon lectures i textos creatius.
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Materials de classe i bloc de comunicació per als alumnes de català del professor i magnífic poeta Salvador Jàfer (Escola Oficial d'Idiomes de València). Lexicografia i recursos lingüístics. Molt útil per a observar l'actualització dels blogs valencians que conreen l'idioma.
Blog de Vicent Boscà, dedicat a avaluar els moviments de la poesia actual en la nostra llengua. "El blog ha estat creat per respondre a les exigències de l’assignatura de Poesia Contemporània del Màster del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana"
Web de Xavier Pons, professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Disponibles molts documents digitals de treballs seus: conflicte intergrupal, influència minoritària i innovació social, consum de drogues, prejudicis, conducta prosocial i altres temes d'interés en el camp de la psicologia social.
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Açò és el bloc de la Colla El Pinyol de Callosa d'en Sarrià (Marina Baixa). Ací tindreu informació sobre les nostres actuacions passades i futures. També trobareu "cosetes" sobre la nostra vila i entorn més pròxim. Des d'ací volem "fer poble i país".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
Resums de precipitacions diàries, resums mensuals i anuals dels estats climatològics, episodis de vent i ràfegues: els principals pobles de les comarques valencianes. Meteobotiga. Meteogrames. Models de predicció. Xarxa d'estacions metereològiques.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
Des del 107,8 FM. Disponible en directe a internet. Programació diversa, informació local, música, magazins, línia radiofònica de qualitat. Molt recomanable: "Café Montcau", coordinat per Joan Borja, divendres entre les 16:00 i les 17:00 hores.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
