A
Serguei Esenin no li va caldre fer seguidisme de l’acmeisme per a que els seus
versos ressonaren amb una vehemència i simplicitat misterioses. Va rebre
l’ajut promocional d’Alexander Blok als seus inicis. Fou, com ell mateix es definia, “el darrer poeta
camperol” o, com la crítica ha establert, “el darrer poeta del llogarret”. A la
vora de la seua obra on exalta els paisatges agrícoles, trobem composicions del
cicle bohemi a Sant Petersburg. Relativament jove va recitar davant la Tsaresa, més tard es va
sentir boltxevic fins el punt que Leon Trotski li va dedicar tendres paraules
emotives quan va consumar el seu suïcidi, a l’edat de 30 anys, en l’Hotel
Anglaterre de la Venècia
del Nord (podriem diferenciar, ben clarament, els poetes suïcides que recerquen
el darrer escenari vital a l’espai efímer dels hotels i els que se’n van enmig
de boscos, ben a prop de la natura). Serguei Esenin va brillar com un astre
fulgurant durant uns quants anys: com diguem al Sud, va escampar la llavor ben
escampada, engendrant vora 3 fills com a fruit de cinc matrimonis successius; sembla
que el material genètic era de primera, atés que els seus dos fills van
excel·lir: Alexander Esenin-Volpin (amb el temps, un prominent matemàtic i
dissident) i Konstantin Esenin (un futbolista ben conegut); va estar casat,
entre altres, amb la universal Isadora Duncan, es va enamorar de poetesses i
actrius. Està clar com l’aigua que fou un gran vividor, però això no li
bastava. Els darrers anys els va passar molt addicte a l’alcohol, s’emborratxava
caòticament i armava greus escàndols als restaurants: probablement, la
nostàlgia per una altra Rússia així com les discordances quotidianes de la seua
eventual condició bisexual l’empenyien a beure a cor què vols. Des del punt de
vista estilístic, fou un geni que va transcendir el marc històric de la seua
estètica contemporània: la seua profunda sinzeritat potser és un regal
celestial. Una volta, quan recitava espontàniament a una estació de tren, va
enardir tant els transeünts que un pelegrí li va donar tots els diners
estalviats que portava a la butxaca per a que Serguei puguera arribar al final
del seu trajecte.
----------------------------------- Imatge: Soterrar de Serguei Esenin, en una fotografia del periòdic; observeu el rostre commogut d'algunes de les dones de la seua vida, els amics no saben quina cara posar: compareixen amb gestos d'estupefacció i d'impotència. Serguei Esenin va deixar escrita aquesta darrera nota de suïcida: "Adéu, amic meu, adéu / tu estàs en el meu cor. / Una separació predestinada / promet un retrobament futur. // Adéu, amic meu / sense encaixar la mà ni la paraula / no t'entristesques i cap melanconia / sobre les celles. // Morir en aquesta vida no és nou / però tampoc és nou viure".
LE BRET: Oh! lay aside that pride of musketeer, Fortune and glory wait you!. . .
CYRANO: Ay, and then?. . . Seek a protector, choose a patron out, And like the crawling ivy round a tree That licks the bark to gain the trunk's support, Climb high by creeping ruse instead of force? No, grammercy! What! I, like all the rest Dedicate verse to bankers?--play buffoon In cringing hope to see, at last, a smile Not disapproving, on a patron's lips? Grammercy, no! What! learn to swallow toads? --With frame aweary climbing stairs?--a skin Grown grimed and horny,--here, about the knees? And, acrobat-like, teach my back to bend?-- No, grammercy! Or,--double-faced and sly-- Run with the hare, while hunting with the hounds; And, oily-tongued, to win the oil of praise, Flatter the great man to his very nose? No, grammercy! Steal soft from lap to lap, --A little great man in a circle small, Or navigate, with madrigals for sails, Blown gently windward by old ladies' sighs? No, grammercy! Bribe kindly editors To spread abroad my verses? Grammercy! Or try to be elected as the pope Of tavern-councils held by imbeciles? No, grammercy! Toil to gain reputation By one small sonnet, 'stead of making many? No, grammercy! Or flatter sorry bunglers? Be terrorized by every prating paper? Say ceaselessly, 'Oh, had I but the chance Of a fair notice in the "Mercury"!' Grammercy, no! Grow pale, fear, calculate? Prefer to make a visit to a rhyme? Seek introductions, draw petitions up? No, grammercy! and no! and no again! But--sing? Dream, laugh, go lightly, solitary, free, With eyes that look straight forward--fearless voice! To cock your beaver just the way you choose,-- For 'yes' or 'no' show fight, or turn a rhyme! --To work without one thought of gain or fame, To realize that journey to the moon! Never to pen a line that has not sprung Straight from the heart within. Embracing then Modesty, say to oneself, 'Good my friend, Be thou content with flowers,--fruit,--nay, leaves, But pluck them from no garden but thine own!' And then, if glory come by chance your way, To pay no tribute unto Caesar, none, But keep the merit all your own! In short, Disdaining tendrils of the parasite, To be content, if neither oak nor elm-- Not to mount high, perchance, but mount alone!
¿Com pot percebre un home civilitzat l’adveniment
de la seua mort? El tema de la mort ha
ocupat a poetes de les més diverses tendències estètiques; avui en dia, dins un
món tan fràgil i tan desestructurat per la postmodernitat i per la
globalització que dilueixen el sentit i devaluen l’Ésser, sembla que, si hi
parlem de la mort, hagem de contribuir a eixamplar l’entropia del
sistema i, en conseqüència, hom prefereix els textos de monòlegs còmics en
tots els gèneres (novel·la, poesia, etc.), encara que impliquen el risc del
conreu de la superficialitat més banal ; però per molt que l’ocultem, la
mort segueix dempeus, esperant-nos com a« una de les més glorioses possibilitats de la persona » (Jordi
Sarsanedas), com una melodia segura que completa i culmina la totalitat de
l’experiència personal.
Per
un altre costat, la dimensió exhaustiva de la lírica literària, que pretén re-ordenar
dins la unitat els fragments més dispersos de l’emoció humana, més aviat o més
tard ensopega amb el peu tranquil i la mà erta d’una idea de mort farcida de
motius fecunds : des del no-res materialista i militantment ateu (cal
molta fe per ser ateu ), fins l’espiritualitat que desenvolupa alguna
forma o altra de religiositat oficial, alternativa o específicament heterodoxa,
passant pel panteisme il·lustrat, sintètic i tolerantista. Hi ha molts
discursos narratius per a gestionar l’evident absència de l’hàlit vital: entre
totes les opcions, potser els poetes mediterranis europeus, estan especialment
habilitats per a reviure perpètuament el mite de la natura que tot ho abasta i
tot ho conté, com a joc de sil·logismes i d’imatges on la mort prospera
cíclicament. Molt probablement eixe és el camí perceptiu i argumental de Iorgos
Seferis en els seus darrers poemes, escrits des d’una veu on l’ego perd entitat
en benefici d’una visió més ampla del conjunt real: eixa mort previsualitzada com un prodigi
continua posseint els mateixos misteris de l’entorn mediambiental.
[ l'article i el recull de poemes continuen a l'interior...]
PER VETLLAR UN SOMNI PRINCIPAL (versió lliure de JCOB)
Jo sóc el permanent, el donador, l'arriscat,
l'alquimista sense dogmes al Monestir del Vent,
la meua única estrella dorm un son profund,
el meu llaüt du el ritme nou de les albes;
dins la mar de l'espera, tu que m'has estimat,
retorna'm els cims blavosos, les ones d'argent,
les orquídies que vivificaven el meu cor rotund
i la clau transparent que obri totes les muralles;
Sóc jo l'Arrel o l'Esqueix?... Demòcrit o Simbeliot?
Per les teues carícies m'he convertit en galiot,
remant a la gruta on neda el teu dolç pensament;
Vaig i vinc vencedor creuant l'Estígia intermitent,
assajant a la lira de Dant -- alternant els mots--
els teus sospirs cristal·lins i els teus gemecs forts.
EL DESDICHADO
(versió
catalana – canònica-- de Marià Villangómez)
Jo sóc el tenebrós, el vidu, l’abatut,
El príncep d’Aquitània a la torre abolida:
La meva sola estrella és morta, el meu llaut
Constel·lat du el Sol negre de la Melanconia.
Dins la nit de la tomba, tu que m’has
consolat,
Retorna’m el Posíl·lip, la mar italiana,
La flor que tant plaïa al meu cor desolat,
I la parra on al pàmpol la rosa s’agermana.
Jo sóc Amor o Febus?... Lusignan o Byron?
Dels besos de la reina tinc roig encara el front:
He somiat on neda la sirena encovada…
I dos cops vencedor he passat l’Aqueront:
Modulant a la lira d’Orfeu, veu alternada,
Els sospirs de la santa i els xiscles de la fada.
EL DESDICHADO
(versió
original de Gerard de Nerval al poemari Les chimères)
Dans la nuit du tombeau, toi qui m'as consolé,
Rends-moi le Pausilippe et la mer d'Italie,
La fleur qui plaisait tant à mon cœur désolé,
Et la treille où le pampre à la rose s'allie.
Suis-je Amour ou Phébus ?... Lusignan ou Biron ?
Mon front est rouge encor du baiser de la reine;
J'ai rêvé dans la grotte où nage la sirène...
Et j'ai deux fois vainqueur traversé l'Achéron :
Modulant tour à tour sur la lyre d'Orphée
Les soupirs de la sainte et les cris de la fée..
El segon dia de viatge la guàrdia va trobar de matinada
Tendes de campanya sobre la coberta de passeig.
Què són aquestes tendes? Qui les ha plantades? D’on vé
aquesta gent?
Cares d’oliva clara, d’ocre fosc,
Alguns inclús afirmen que estaven
pintades com els salvatges.
Mariners amb destrals d’abordatge
els feren fugir ràpid
Però de nit tornaren i n’eren més.
Olor a corder sortí de les
escotilles, fum blanc
Delatava foc de carbó vegetal, por
tot arreu cendra,
Aparegueren dones amb daurades
polseres tornejades,
Amb draps de colors, amb mirallets
de pit,
Xiquets nuets es balancejaren
sobre les baranes,
Baluards i barreres; vells amb
pantalons amples,
Abillats amb grans turbants, seien
en silenci
En grups al voltant de pipes d’aigua,
darrere de l’emissora,
Portaven sables, o més ben dit
punyals argentats
I ganivets corbats. Sobre la
coberta de sol es veien passejar,
Entre els bots, dames amb vels,
Completament de blanc, i senyors
amb gil·laba. De sobte
També se sentien címbals. Què us
sembla?
Sí, címbals! Enmig de l’oceà atlàntic,
No lluny dels bancs de Terranova
sonaven címbals.
L’oficial de comptes no tenia per
a aquestes aparicions
Ni la més mínima explicació. Però
jo, jo,
Cridà Salomon P., el pintor de saló,
jo els conec!
Els reconec! Són nòmades,
Vénen de la meua pintura del saló
de palmeres,
Els quadres s’han desbordat. Bec
massa,
Miren, la meua mà tremola. Però
els nòmades
Em criden: el meu quadre, aquest sóc
jo!- Mai més
Pintaré. No es giren, senyores
I senyors meus. Tinc por dels seus
ganivets.
Llavors es desplegaren per tot el
vaixell. Encengueren
Torxes. Se sentien crits confosos.
Portaven camells, les ombres dels
quals, oscil·lant,
Enfosquiren la brillantor de llautó
de les empunyadures.
De sobte, el matí del catorze d’abril,
Tots havien desaparegut. Sols
deixaren enrere
Una olor a desert i a femta dels
seus animals.
(extret del poemari de Hans Magnus Enzensberger, L'enfonsament del Titànic. Una comèdia, traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual, Edicions Alfons El Magnànim (IVEI): València, 1993)
Versió lliure en valencià, usant
com a referent la traducció espanyola d'Àngel Crespo:
XXXV
Vaig mesurant -- abstret i rerassegat--
els camps més deserts, lentament;
per si haig de fugir la meua vista és diligent:
m'acovarde davant els rastres d'humanitat.
No sé trobar més defensa
ni recer
de les coses clares que s'adona la gent,
perquè al captenir-me tristament
de fora es veu que dins crema el meu Ser:
tant, que constate ja que tossals i rius,
margens i boscos saben l'obscur dimoni
de ma vida, car no hi ha altre testimoni.
Tots els camins em són braus i asprius,
l'Amor arriba per la senda més ardent,
jo amb ell raonant, ell amb mi molt viu.
Versió --mesurada-- en català de Miquel Desclot:
XXXV
Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.
No trobo altra defensa
que els camins
per burlar l’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:
tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.
Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.
Versió original de Francesco Petrarca:
XXXV
Solo e pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi e lenti,
e gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio uman l'arena stampi.
Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d'alegrezza spenti
di fuor si legge com'io dentro avampi;
sì ch'io mi credo ormai che monti e piagge
e fiumi e selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch'è celata altrui.
Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so, ch'Amor non venga sempre
ragionando con meco, ed io co lui.
VALÈNCIA 2006(versió lliure en català de JCOB a partir d'un sonet de Joaquín Sabina)
Apoteosi Barberà, quins aires de suficiència, quin lesbianisme dins l'armari del partit (el Sabater va dosificar la seua absència), quin Papa-sense-fills, quin teòleg avorrit!
Cosmopolitisme de barraca, la permanència de Blasco Trimegist, Berlanga sense hòstia, les bragues que et beneficies... a la beneficència!, redimeix-li, xe!, la seua benedictofòbia;
Cami del cadafal, amb fals passaport, el català és un valencià suau del nord, L(')Estat ens xupla l'artèria, ¿on està Déu?
Quina joventut adoctrinada per l'altre Crist, fallerus totus, quins himnes per als vampirs, avui, a l'alba, prenent rom entre fariseus!
VALENCIA (Sonet original en espanyol del cantautor Joaquín Sabina; per a llegir poemes i
sonets d'ell, clica ací)
Apoteosis
Barberá, Valencia,
tan familiar, Hong Kong, Québec, Segovia
(brilló don Zapatero por su ausencia)
qué papainmóvil, qué novio, qué novia.
Moderna
modernez, la inconsecuencia
de Blasco punto ge Berlanga agobia,
mi fe sin tanga, en la beneficencia,
redime, che, su benedictofobia.
Pie
de cadalso, falso pasaporte,
el catalá es un valenciá del norte,
ménage a trois, ¿de qué parte está dios?
Qué
legionaria juventud de Cristo,
falleros opus, arias de Mefisto,
hoy, por la tarde, a las cuarenta y dos.
François Villon
és el poeta-bandit que desafia les lleis per a sobreviure
com saquejador, en les incerteses vitals de la França del segle XV: es
veu obligat a viure enmig d'aventures marginals entre les que consta
una acusació d'assassinat. ¿És botxí o víctima dins una societat brutal
i inestable? Però abans de convertir-se formalment en delinqüent,
perseguit
àgilment per la Justícia,
François Villon ha aprés els diversos registres dels llenguatge cultes, des de
la juriprudència fins a la teologia passant per la tradició literària. I
ha assimilat i metabolitzat tan bé la cultura de l'època que la seua
obra
poètica, transparent i heterogènia, esdevé un referent que actualitza
la llengua francesa, posant-la al
dia a l'abeurar-se de fonts populars, tot rivalitzant amb altres
escriptors. Amb el pas del temps, la seua veu ha guanyat
incondicionals, dins i fora del seu país, especialment d'ençà que els
romàntics el prenen com a referent d'admiració. Recordem per exemple
que, segons Josep Pla, Villon és un dels cims de la lírica francesa de
tots els temps. [Hi ha més...]
" Si
els amants segueixen les seues relacions, després d'allò que es diuen ve la
correspondència a través de cartes, i en açò de les cartes hi ha meravelles.
Jo
he vist enamorats que s'afanyaven en trencar i esmicolar les cartes, una volta
llegides, o en diluir la tinta dins un aiguabarreig, o en esborrar la seua
escriptura, perquè ¡quants embrutiments no han tingut el seu principi en una
carta! Sobre aquest assumpte he dit als meus poemes:
" Dur
és per a mi esquinçar avui la teua carta.
Però,
en canvi, l'amor no hi ha qui l'esquince
i
millor és que dure l'amor is'esborre la
tinta,
puix allò accessori ha de sacrificar-se davant allò
principal.
¡En quantes cartes està la mort de qui les escriu,
sense que aquest ho sapiguera quan les traçaven els
seus dits ! »
És
convenient que la forma de les cartes tinga la millor gràcia, i la seua
disposició siga la més plaent."
William Wordsworth va ser un poeta escocés que al segle XVIII
s'avançarà en dos segles a l'esclat i difussió del pensament ecologista. Als
seus textos trobem les típiques exaltacions de la natura, pròpies del romanticisme
europeu, i també les denúncies dels impactes mediambientals de la nova
revolució industrial. Per exemple, per a ell el paisatge és un valor tan suprem
que el traçat d'una línia ferroviària a través dels boscos és contemplada com
un sacrilegi. Algunes dècades després de les seues balades proto-ecologistes,
vindrà el socialisme romàntic (titllat d'"utòpic" per Karl Marx) que proposarà
una nova organització social basada en comunitats xicotetes i autogestionades
que estaran en sintonia amb la Natura. Hem de recordar que hi ha uns
antecedents europeus i alternatius, abans de la constitució, al segle XX, del
moviment civil i polític dels verds. [Hi ha més...]
Blogaire avançada: posts enriquits, textos radiants de plasticitat ambivalent, do de generositat documental. La madrilenya més xula de la catalanitat: sociòloga i multilingüe, mestra de resiliència. Sagacitat honesta, consciència sensitiva, esperit resolutiu. Molt bona xiqueta.
Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
"Filosofar és vivificar": blog de teoria i crítica literària molt exigent i ben documentat, destil·la els cànons amb una qualitat alta i amb un coneixement profund dels "maîtres à penser". Síndic de la cultura occidental, ha concedit el premi Dardos, entre altres, a Anotacions Rizomàtiques.
La Comtessa d'Angeville: l'alé vital al sud del Sud, una xica culta i entusiasta que escriu amb molta passió i fa "road-movies" (="mogudes rodades") en els límits de l'abisme valencià
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Recull col·lectiu de les blogosferes de les Comarques Centrals Valencianes. Col·laboracions satíriques i entrevistes sornegueres des de Xàtiva, tot donant-li marxa a l'absurd reversible de la valencianitat.
Poemes, recitats en àudio, cançons líriques, troballes estètiques, dissenys exclusius. Annabel Martínez Zamora, sociòloga i autora de "Los pájaros que crié en tu nombre", és la interpel·lació poètica d'Alacant. Molta qualitat i sinceritat creativa. Blog premiat per la Universitat d'Alacant.
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Anotacions, debats i articles ben documentats de Joan-Carles Martí Casanova, expert en turisme, dinamitzador cultural i intel·lectual independent, des d'Elx-Guardamar: l'extrem sud de la llengua catalana
Blog de lletres catosfèriques de Josep Manel Vidal: "Quant tinc un poc de temps sóc “agitador cultural”. Entre classes i “agitacions” vaig deixant caure paraules, com en un rosari, i puc fer fàcilment el camí de tornada als paradisos perduts"
"Inputs filosòfics per a ments inquietes". Comentaris, articles, reflexions i notícies sobre l'actualitat del pensament. Secció "El llibre que ve". Disseny atractiu. Imprescindible per a estar al dia sobre el que es cou en la filosofia del present i del futur
La web "De Carcaixent" fa un recull exhaustiu dels articles que expliquen la trajectòria vital, la bibliografia i les mostres d'afecte per Joan Pellicer (1947-2007), lluitador i etnobotànic valencià
Espai sobre literatura i natura de Sílvia Tarragó Castrillón, autora dels poemaris "La vida vençuda" i "Raïls escapçats", així com del recull de relats "Ciutats de l'impossible" i la novel·la "La Veu del Roure". Ha estat llibretera durant 14 anys. En aquest blog difon lectures i textos creatius.
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Materials de classe i bloc de comunicació per als alumnes de català del professor i magnífic poeta Salvador Jàfer (Escola Oficial d'Idiomes de València). Lexicografia i recursos lingüístics. Molt útil per a observar l'actualització dels blogs valencians que conreen l'idioma.
Blog de Vicent Boscà, dedicat a avaluar els moviments de la poesia actual en la nostra llengua. "El blog ha estat creat per respondre a les exigències de l’assignatura de Poesia Contemporània del Màster del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana"
Web de Xavier Pons, professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Disponibles molts documents digitals de treballs seus: conflicte intergrupal, influència minoritària i innovació social, consum de drogues, prejudicis, conducta prosocial i altres temes d'interés en el camp de la psicologia social.
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Açò és el bloc de la Colla El Pinyol de Callosa d'en Sarrià (Marina Baixa). Ací tindreu informació sobre les nostres actuacions passades i futures. També trobareu "cosetes" sobre la nostra vila i entorn més pròxim. Des d'ací volem "fer poble i país".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
Resums de precipitacions diàries, resums mensuals i anuals dels estats climatològics, episodis de vent i ràfegues: els principals pobles de les comarques valencianes. Meteobotiga. Meteogrames. Models de predicció. Xarxa d'estacions metereològiques.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
Des del 107,8 FM. Disponible en directe a internet. Programació diversa, informació local, música, magazins, línia radiofònica de qualitat. Molt recomanable: "Café Montcau", coordinat per Joan Borja, divendres entre les 16:00 i les 17:00 hores.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
Cançoneta del folklore sefardí de la ciutat grega de Thessalonika, segle XIX 
