<-- imatge: Màrius Torres, un home humil, auto-irònic, amb una gran consciència quotidiana de la seua petitesa.
Pere Ballart i Jordi Julià (editors), Versions de poesia europea de Màrius Torres, Lleida: Pagès Editors, 2010; conté un estudi exhaustiu dels editors; 271 pàgines en conjunt; llibre regalat des de Barcelona per una amistat que llig Anotacions Rizomàtiques.
Aquesta antologia poètica atresora – almenys-- quatre mèrits: 1) difondre una col·lecció de vora 50 poemes (en bilingüe) d’uns 20 poetes cabdals, pertanyents a 6 llengües del cànon occidental, per a la senzilla lectura plaent o encuriosidora ; 2) explicitar amb precisió filològica els recursos adequats de l’expressió poètica solvent: molt recomanable per a autors novells; 3) mostrar el procés d’aprenentatge evolutiu de Màrius Torres en el domini magistral de l’expressió lírica a través de les traduccions que anava efectuant des del sanatori de Puig d’Olena; 4) servir de testimoni biogràfic de Màrius Torres, al temps que aclareix els seus interessos electius com a autor principal en el marc de la literatura catalana del segle XX.
Tal com expliquen els editors al seu estudi introductori, els poemes van precedits d’unes notes de prop de dues pàgines que expliquen les contribucions estil·lístiques i temàtiques de cada autor seleccionat per Màrius Torres, així com les referències – sentits, lliçons i intencions—del moment de cada traducció particular. En síntesi, sembla que Màrius Torres emprava bastants d’aquestos poemes internacionals per a enriquir la seua correspondència amb la família i l’exili (degut a la censura franquista, havia d’escriure les seues lletres en francés amb Joan Sales), per a commemorar dates d’aniversaris, per a animar – a manera d’interpel·lacions amistoses-- a la seua musa i companya d’infortunis al sanatori, Mercé Figueras – la mítica Mahalta dels seus versos. De les anotacions personals de Màrius Torres, endevinem un home humil, relativista, auto-irònic, amb una gran consciència quotidiana de la seua petitesa i, potser per tot això, destinat a ocupar un paper exemplar.
“Omar Khayyam va nàixer a Naixpur, de Korassam, a mitjans del segle XI de la nostra era, i va morir als 82 anys d’edat en el primer quart de segle següent.La seua vida va estar lligada singularment a la de dos personatges importants i famosos del seu país i època: Hassan El Sabbah i Nizam Al Mulk.
Hassan i Nizam van anar en la seua joventut a Naixpur per a instruir-se en ciència i saviesa, atrets per la fama de Novassak, iman ancià i cèl·lebre. Allí van conéixer a Omar Khayyam, que a la seua ciutat natal estudiava Matemàtiques i Astronomia, tot creant-se entre ells una amistat íntima i lleial. Els tres amics van concloure un pacte solemne:el qui primer triomfara, estaria obligat a ajudar als altres dos.
El qui ho va aconseguir primer fou Nizam, que va entrar com a secretari i visir del soldà Alp Arlan, el Lleó, i de Malek Xah, fill i net, respectivament de Toghrul Beg, fundador de la dinastia dels Seldjúcides. Els seus dos amics van anar a recordar-li el compromís contret en els seus temps joves. Hassan va demanar – i va obtindre—un càrrec en la Cort, però es va ficar en intrigues i embolics i aviat va caure en desgràcia, tot retirant-se despitat a les muntanyes del sud del Caspi, i al front d’un exèrcit de rebels va aterrir amb els seus arravataments els països del voltant: va adquirir una cel·lebritat trista, encara entre els croats cristians, que li van posar el renom d’”El Vell de la Muntanya”.
Omar Khayyam, poco gens ambiciós, es va limitar a sol·licitar una pensió per a retirar-se a Naixpur i poder dedicar-se a les Matemàtiques i l’estudi del curs dels astres. Quan li van ser concedits 1.200 miktals d’or, va viure plàcidament lliurat a les seues recerques matemàtiques i astronòmiques, i al conreu de la poesia. Es va envoltar d’amics, i amb ells es va absorvir en la contemplació estàtica. Diuen els cronistes que el seu plaer més gran era el de conversar i beure amb les seues amistats al clar de la lluna, en la terrassa de sa casa, allargat mollament en divans coberts de tapissos multicolors, acompanyat de cantants, dansarines i intèrprets de llaüt.
25 RUBAIAT
Desperteu-vos, desperteu-vos, dorments!, que l’aurora
Ha llençat ja la pedra a la mar nocturna
Fent fugir els astres, i el Caçador d’Ombres
Ha pres en un feix de llum la Torre Muda.
Posa’t dempeus i oblida aquest efímer món.
Alegra’t, aprofita el goig de cada instant.
Si Natura, dona a la fi, fóra constant,
¿no t’hauria arribat a tu el teu torn?
Et vantes de ser savi, però el passat i el futur
Et turmenten. Entre tots dos volgueres un trosset
De pau. Creu-me: canvia tota eixa gran bogeria
Per un got de vi a on ofegar la teua impotència.
Vi! Tu fas sempre que s’embolique la lògica
Dels setenta dos savis que no paren de discutir.
Ets l’alquimista que transmudes en or
Eixe plom de la nostra existència quotidiana.
Tema musical: "Warzazat", amb el llaüt ben afinat ;-)
Imatge: Illa Maurice, en l'Oceà Índic. Als vint anys, Charles Baudelaire fou “empaquetat” en un viatge impossible a Calcutta, per a que ”es reformara” de la vida bohèmia i aprenguera un “ofici pràctic” com a comerciant d’ultramar, enviat pel marit de sa mare, el general Aupick; almenys va arribar fins a l’Illa Maurice, que li va inspirar el seu famós sonet (“A una dama criolla”), tot exaltant la bellesa d’Emmeline de Carcenac, que el va acollir hospitalàriament en aquells paratges tan agrestes junt al seu marit. L’Illa Maurice en els nostres dies ha estat residència habitual del premi Nòbel Jean-Marie-Gustave Le Clézio, narrador “rizomàtic”, en tant que fou elogiat per Gilles Deleuze.
I
Per a un nen que li agraden els mapes i els gravats,
És l’univers tan ample com ho puga ser el seu desig.
Que és gran, el món, amb llum de llànties,
I que petit sembla en l’àmbit del record!
Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,
El cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,
I anem acompanyats del ritme de l’onada,
Gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:
Els uns, molt venturosos, fugint de la pàtria infame,
D’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,
Karl Marx sobre Heinrich Heine: "El vell gos se'ns va callar que el govern francés li havia donat una pensió" (no obstant, fou la personalitat de la seua època a qui Marx més tendresa va professar)
Màxim Gorki: "Culpe a Heinrich Heine d'haver-me descobert el mal de queixals del cor" (nota d'un suïcidi impostat als 19 anys)
Heinrich Heine a Karl Marx: "Mira, Karl, les dones sempre em porten en andes!" (en referència a les infermeres que el treien invàlid i mig cec de casa per una esclerosi múltiple)
[Hi ha més: clica avall per accedir als poemes traduits...]
Hi ha més a dins, clica avall: versions del poema “El Déu abandona Antoni” de Konstandinos Phileotas Kavafis en grec, anglés, francés, espanyol; més el video (i la lletra) de la cançó “Alexandra Leaving” de Leonard Cohen, inspirada en aquest poema neo-grec.
<<--- "Ronda de nit", quadre coral de Rembrandt: un dels models imatginístics del poeta Aloysius Bertrand.
En la seua correspondència postal amb l’esculptor de prestigi David d’Angers, Aloysius Bertrand (Ceva – Piamont-, 1807- París, 1841) apareix com un poeta fràgil, cult, subtil i educat que té vergonya de rebre als companys de viatge en París, ja que la seua situació socio-econòmica està excessivament empobrida. Per casualitats, d’Angers troba a Bertrand en l’hospital Necker mentre el poeta agonitza de tuberculosi pulmonar als seus prometedors 34 anys d’edat: serà el seu únic acompanyant en el trànsit mortuori i també el seu "marmessor espiritual" que garantirà la publicació exitosa del llibre únic Gaspard de la Nuit, amb un pròleg de l’influent Sainte-Beuve.
Sembla que els elogis que va rebre eren merescuts: Aloysius Bertrand funda el “poema en prosa”, amb una llibertat formal que el decanta a fer una fusió romàntica del fantàstic i de l’històric, reblant el clau dels efectes dels seus relats lírics fins el darrer moment d’autoexigència: esdevé un catalitzador que sintetiza les troballes de Victor Hugo, Chateaubriand i Byron, llegant una nova forma d’expressió per als superrealistes del futur, tot agradant a Charles Baudelaire i encantant a André Breton.
Abans de la seua estada a París, Aloysius Bertrand ha destacat com a impulsor de dos periòdics, Le Provincial i Le patriote de la Côte-d’Or, de vida efímera però imprescindibles per a avaluar la seua obra completa. Prenent com a epicentre iniciàtic la ciutat de Dijon (capital històrica del regne de Borgonya), el poeta va elaborant postals de la nocturnitat somiquejadora en la que destaquen dos fils conductors: repàs de motius notables d’inspiració neo-medieval i visió panoràmica d’heterogenis paisanatges europeus (les parts de Gaspard de la Nuit són: “Escola Flamenca”, “El París antic”, “La nit i els seus prestigis”, “Les cròniques”, “Espanya i Itàlia”, “Silves” i “Pàgines soltes”).
A continuació, transcric en exclusiva per a la blogosfera catalana tres textos simptomàtics d’Aloysius Bertrand: el “Prefaci” de Gaspard de la Nuit, en el que es conté la seua “mínima poètica explícita”, gairebé un anunci in status nascens de la teoria de l’apol·lini i del dionisíac que, dècades després, encunyarà Friedrich Nietzsche, al temps que aposta aleatòriament per l’”imatginisme” pictòric europeu; i dos poemes en prosa: “La Barba en Punta” (d’un autodomini sacsejador) i “Ondina” que, juntament amb altres peces, inspirarà al compositor musical Maurice Ravel: ací la bellesa de la Natura va més enllà de la realitat observada en impressions: el poeta es mulla i pren part de les cadències mediambientals.
<<--- clica damunt, per a visualitzar en lletres més grans
VERSOS DAURATS
“I tant! tot és sensible”
Pitàgoras
Home, franc pensador! Et creus l’únic que pensa
D’aquest món on la vida esclata en tota cosa?
De les forces que tensel teu albir disposa
Mes de tot consell teul’univers se n’absenta,
Respecta en l’animalun esperit que viu:
Cada flor és una ànimaa natura desclosa;
Un misteri d’amoren el metall reposa;
“Tot és sensible” i tot,sobre el teu ser, actiu.
Recela en el mur cec,un esguard que t’espia:
A la matèria i totun verb hi ha vinculat...
No la faces serviren cap usança impia!
Sovint en l’ésser foschi ha un Déu amagat;
I com un ull naixentcobert per les parpelles,
Un esperit pur creixdins la pell de les pedres.
-------------
Amb aquest sonet acaben "Les Chimères": versió en francés i valencià de Francesc Collado per a una edició de la Forest d’Arana. Gérard de Nerval (1808-1855) haurà estat foll fins el grau que ens abellisca determinar en el nostre "diagnòstic espontani" de "ciència psiquiàtrica infusa", guiats probablement per prejudicis de caire socio-econòmic. A ell, les lletres li van permetre viatjar fins a Orient Pròxim i a Nàpols, on una anglesa el va redimir amb el seu amor; també va marcar la pauta de l'expressió melancòlica més excelsa i sonora: si el llegiu una volta, potser en necessitareu més. La seua agenda literària oculta només aspirava a la màxima unitat mística dels paganismes antics. Els versos són addictius perquè era un poeta de debò: es va jugar la vida pel paper imprés, la va perdre i ens va deixar --a canvi-- el fruit agredolç d'una bellesa escrita ben autèntica. Tragèdia de la sensibilitat i condensació lírica de gama alta.
imatge: Fernando Pessoa, de "flaneur" pels carrers de la Baixa
Infança i adolescència a Durban: aprenentatge de l’anglés
Per un atzar biogràfic, Fernando Pessoa passarà la infança i l’adolescència a Durban (República Sudafricana): sa mare Maria Magdalena Pinheiro Nogueira es va quedar vídua i es va casar amb el Cònsul de Portugal en eixa ciutat portuària, a on arriben molts portuguesos, anglesos i indis a fer negocis colonials africans. De les seues llargues estades a Durban, Pessoa aprén molt d’anglés, és matriculat en l’escola primària de les monges irlandeses en West Street: en tres anys fa l’equivalent a cinc cursos. A l’edat d’onze anys entra a la Durban High School, a on estarà tres anys més i serà un dels primers alumnes de la seua promoció. Allí crea l’heterònim d’Alexander Search per a enviar-se cartes a si mateix. Als quinze anys obté el premi Queen Victoria Memorial Prize pel millor assaig en llengua anglesa, entre 899 candidats. Llig clàssics llatins i anglesos, crea els heterònims anglesos Charles Robert Anon i H.M.F. Lecher. Acaba els seus estudis a Sudàfrica obtenint bones notes a la universitat en l’”Intermediate Examination in Arts”.
Treball com a traductor de cartes comercials a Lisboa
En l’any 1905 torna definitivament a Lisboa, a l’edat de 17 anys. Des de l’any 1908 es dedica a la traducció de correspondència comercial: un ofici en el que pot aportar i donar-li un ús pràctic al seu bagatge de cultura anglesa. Al llarg dels anys anirà creant diverses societats, amb socis diferents, per a desenvolupar eixa tasca. Són corrents els canvis de domicili de la seua activitat econòmica, a l’igual que els canvis de domicili de la seua residència personal a Lisboa. S’ha dit que, de major, Fernando Pessoa dedicava habitualment a eixa activitat remunerativa dos dies per setmana. La resta de dies de la setmana eren per a la literatura i les tertúlies, a on acostumava a fluir l’alcohol. No de bades, deixa anotat en una nota biogràfica un poc jactanciosa: “Si després de que jo em muiga algú volguera escriure la meua biografia, no hi ha res més senzill. Té només dues dates: la del meu naixement i la de la meua mort. Entre una i l’altra tots els dies són meus”.
Un premi literari britànic per a casar-se amb Ophélia Queiroz
Fernando Pessoa sap mirar més enllà dels carrers de Lisboa, li arriba premsa periòdica britànica i durant un temps té un somni: guanyar un premi literari del Regne Unit, ben dotat econòmicament, per a casar-se amb Ophélia Queiroz, l’únic amor conegut de Pessoa. Encara que apareixen ressenyes destacades dels seus poemaris en el Times, el premi literari no arriba i Fernando Pessoa no es casarà mai. Qui sap si per això un bon dia, reafirmant-se en la seua tasca poètica, escriu “viure no és necessari, el que és necessari és crear”) al poema Navegar é preciso, parafrasejant el lema de la Lliga Hanseàtica (“navegar és precís, però viure no ho és”). Un bon dia li va enviar a Ophélia un retrat d’ell prenent un got de vi a la taverna, amb el subtítol: “Fernando Pessoa em flagrande delitro”; eixa carta simpàtica, va motivar la represa de la seua amistat especial. Sembla que Ophélia l’anima a que faça passes en la seua projecció internacional, ja que li inventarà l’heterònim Ferdinand Personne. Encara que haja tret poc rendiment en vida, molt probablement els seus poemes anglesos l’ubiquen en una posició d’apreci per als crítics internacionals a l’hora de rebre el conjunt de la seua obra. No de bades, per exemple, Harold Bloom establirà al seu cànon occidental que Fernando Pessoa ha estat el poeta més representatiu del segle XX. La darrera frase que diu als seus amics, mentre es trobava morint-se per una crisi hepàtica, a l’edat de 47 anys la pronuncia en anglés: “I know not what tomorrow will bring...” (“No sé que durà el dia de demà...”).
Els 35 sonets anglesos
Els únics llibres publicats en vida de Fernando Pessoa són Mensagem, Antinous, 35 sonnets, English Poems I, II i III. A excepció del primer, la resta estan en anglés. Tot el llegat literari del “drama em gente” a dins del seu famós bagul, més les publicacions esparses en els periòdics de l’època. L’heteronímia apareix suggerida en una estrofa del sonet VIII: “how many masks wear we, and undermasks, / upon our countenance of soul...”. L’episodi biogràfic de la seua voluntat matrimonial impossible és explicada amb un grau esplèndid de consciència lírica al sonet V: “The coin I’d heap for marrying my Muse / and build our home i’th greater Time-to-be / Becomes dissolved by needs of each day use”. Hi ha evocacions de les expectatives de la seua infança polièdrica al sonet X: “As to a child, I talked my heart asleep / with empty promise of the coming day, / and it slept rather for my words made sleep / than from a thought of what their sense did say”. La seua afició a les societats secretes, el misticisme i la visió espiritual (recordem que Fernando Pessoa farà que el visite a Lisboa un mag molt peculiar: Aleister Crowley http://pt.wikipedia.org/wiki/Aleister_Crowley )apareix per exemple al sonet XVIII: “Indefinite space, which, by co-substance night, / In one black mistery two void mysteries blends; / The stray stars, whose innumerable light / repeats one mistery till conjecture ends”. Hi ha també definicions plàstiques i relativistes sobre les certeses del món, per exemple al sonet XXVI: “The world is woven all of dream and error / and but one sureness in our truth may lie-- / that when we hold to aught our thinking’s mirror / we know it not by knowing it thereby”. En general, es tracta d’uns sonets molt rics, que s’inserten dins la tradició literària anglesa i al mateix temps deixen vore la veu autèntica i plural del mateix Fernando Pessoa, una veu plena de raonaments joganers, perplexitats resoltes amb humanisme afirmatiu i la sinuosa estela clarificadora del Géminis més famós de Portugal.
[Clica en l'arxiu adjunt, per accedir al pdf dels 35 sonets en versió original]
Imatge: retrat de Camôes. Ja de ben jove, en una batalla pels voltants de Ceuta, perd l'ull dret, la major part de la vida serà tort.
Luis Vaz de Camôes (1524-1580) és el poeta nacional de Portugal. A diferència d’altres poetes nacionals com Shakespeare o Ausiàs March, Camôes disposa d’un patrimoni perceptiu especial: els seus llargs anys de vida pel Tercer Món, als inicis de l’expansió imperial portuguesa, li permeten atresorar una experiència de l’Alteritat molt vasta, potser això és un dels principals valors d’”Os Lusíadas”: la "confrontació observacional" dels europeus amb nombrosos pobles africans, indis i d’Indotxina.
Mentre viu de ben jove a Lisboa, com a noble vingut a menys i amb dificultats econòmiques, gaudeix d’afers sentimentals amb dames principals de la Cort, però també es lliura a la disbauxa nocturna, sovinteja les zones rotges dels prostíbuls i protagonitza aldarulls (si voleu accedir a unes descripcions ben documentades d’eixos ambients, res millor que rellegir a l’historiador republicà José Deleito y Piñuela: per exemple, els seus estudis El desenfreno erótico o La mala vida en la España de Felipe IV).
En una d’eixes nits de farra i baralles, Camôes s’enfronta a un noble més important que ell. El rei l’obliga a que marxe en una expedició marítima, per a estalviar la presó. S’inicia el periple orientalista de Camôes durant uns 17 anys. Diuen que el poeta destacarà com a militar valent en els enfrontaments amb tribus autòctones i també és cert que va viure llargs períodes d’inactivitat dedicats a la poesia i a les tertúlies. Es conta la proesa literària que una volta va naufragar un dels seus vaixells a prop del riu Mekong i Camôes va haver de nedar amb el braç en alt per a salvar els manuscrits d’Os Lusíadas.
Aconsegueix un càrrec oficial poc remuneratiu en la llavors naixent ciutat portuguesa de Macau (situada enfront de Hong Kong, avui en dia la ciutat xinesa dels jocs d’atzar, com ho puga ser Las Vegas a USA), Camôes té dificultat per a fer carrera colonial, probablement per la seua independència de criteri. Farà estades a Goa (l’Índia) i, de retorn a Lisboa, viu una llarga temporada com a indigent en la costa de Moçambic, a on segueix perfeccionant els seus manuscrits. Uns amics el descobreixen i li paguen el retorn a Portugal. Es diu que a Lisboa viurà pel barri vell de Mouraria i que a voltes demanarà almoina a les portes de l’Església de Santa Ana. Han anat publicant-se les seues obres, aconsegueix fer-se un nom, es tornarà un mite.
Mentre és viu, la monarquia li paga una pensió irregular de 15.000 reis anuals, més per ser un noble que torna de la lluita colonial que per conrear amb solvència les lletres. Mor als 57 anys, sense haver-se casat ni haver tingut fills, per la mateixa època que Portugal perd la batalla d’Alcaçarquivir front als espanyols, a on desapareixerà el rei Sebastiao (un altre mite nacional, el “sebastianisme”, représ segles després per Fernando Pessoa: durant anys i panys, els portuguesos esperaran que Sebastiao reaparega i ho pose tot al seu lloc d’esplendor).
L’obra poètica de Camôes és molt rica, no sols des de la vessant èpico-imperial, també els seus poemes personals estan radiants de lirisme i en prou ocasions ha sabut conservar el bon humor per a fer comèdies. Enmig del renaixement, als seus versos s’albira el manierisme i un cert avançament del barroc, a través de contrastos dialèctics i jocs del llenguatge. Francament, sorprén molt la modernitat d’aquest gran poeta: en algunes estrofes sembla un blogaire d’avui en dia ;-)
[Hi ha més: clica avall, per llegir els 10 sonets transcrits ací...]
Aquest poema de Catul va ser el primer text que vaig llegir (i traduir) en llatí. Amb el pas dels anys, em van arribar dues edicions dels seus poemes, una comprada i l’altra regalada. Ja sabeu que si voleu fer una bona prova de foc per a saber si l’edició completa està ben traduïda, amb suficient liberalitat moral, vos heu de fixar en el vers “pedicabo ego vos et irrumabo”: hi ha qui ho tradueix de diferents maneres, algunes tan obliqües que es perd el sentit primigeni. Catul va ser un poeta de festa carnal i moralitat sentimental. Lèsbia era el pseudònim amb el que es referia a la seua amant, una dona casada que li va inspirar els seus versos més permanents.
CATVLLI CARMINA XLIX: "Ille mi par esse deo videtur /ille, si fas est, superare divos, / qui sedens adversus identitem te/ spectat et audit / dulce ridentem, misero quod omnis / eripit sensus mihi: nam simul te, / Lesbia, aspexi, nihil est super mi / lingua sed torpet, tenuis sub artus / flamma demanat, sonitu suopte / tintinant aures gemina, teguntur / lumina nocte. / Otium, Catulle, tibi molestum est;/ otio exsultas nimiumque gestis; / otium et reges prius et beatas / perdidit urbes". -------------------------------------------------------------------------------- He seems to me to be equal to a god,/he, if it’s ok, seems to surpass the gods,/ who sitting opposite again and again/sees and hears you ,/ sweetly laughing, misery to me, which stole/the senses from me: for when I look at you,/ Lesbia, nothing of voice is on my mouth.But the tongue slips, under the limbs/ a thin flame spreads, with their own sound/ the ears are ringing, the lights (eyes)/ are covered by twin night./ Leisure, Catullus, bothers you:/ You exalt and desire leisure too much:/ Leisure lost previous kings and/blessed towns".
---------------------------------------------------------------------------------- Aquell em sembla talment un déu / Aquell, si és sagrat dir-ho, sembla que sobrepassa als déus / Assegut enfront de tu / constantment t'observa i t'escolta / com rius dolçament, això em roba, pobre de mi, / tots els meus sentits / ja que tan aviat com et contemple, / Lèsbia, gens de veu resta a la meua boca / la llengua s'entorpeix, una flama feble / flueix per sota dels membres / les oïdes tintinegen amb el seu propi so / els ulls es cobreixen d'una nit doble / L'Oci, Catul, et carrega: / t'exaltes i desitges massa l'oci: / l'oci en un altre temps va perdre a reis / i ciutats ufanoses"
Per als indicis de primavera, molt recomanables les lletres de CARMINA BURANA. Les vaig traduir als 16 anys en rimes valencianes. Aquell patracol de papers manuscrits deu estar en un racó introbable del magatzem (¿o potser li'l vaig regalar a una traductora d'alemany?). Ara em conforme amb aquesta altra versió trilingüe en llatí, català i espanyol -->http://webs.ono.com/jgarciailla/doc/carmina.pdf
Dahlia Ravikovich va nàixer a Ramat Gan (Tel Aviv) en l’any 1.936, filla d’un enginyer jueu ben racionalista i d’una mare que era mestra i prevenia d’un ambient religiós. A l’edat de tres anys, Dahlia sap llegir i escriure, a l’edat de sis anys el seu estimat pare mor en un accident de trànsit: no cessarà d'al·ludir-lo en prou poemes al llarg de la vida; sa mare i ella marxen a viure al kibbutz Geva; l’ambient col·lectivista li sembla sufocant i als tretze anys marxa cap a una de les moltes llars adoptives de Haifa.
Als divuit anys es casa: quan passen tres mesos acaba en divorç, tal com va fer en dos matrimonis que seguirien. Estudia literatura a la Universitat Hebrea de Jerusalem, treballa com a mestra i periodista. Tradueix a WB Yeats, TS Eliot i Edgar Allan Poe. Des de 1.959, adapta Mary Pompins a l’hebreu i escriu llibres per a infants, també publica contes per a adults (incloent “L’equip de futbol de Winnie Mandela” i “Ella ve i se’n va”).
El seu primer poemari “L’amor per una taronja” guanya immediatament l’interés del públic i la crítica. Anima generosament als escriptors novells, s’associa amb poetes que encapçalen l’avantguardisme com Natan Zach, Yehuda Amitai i David Amitan. D’expressió senzilla i farcits de riques connotacions, els seus poemes són portats a les escoles, alguns esdevenen cançons populars. Guanya el Premi Bialik per la seua poesia en 1987, el Premi Literari Israel en 1997 i el Premi del Primer Ministre en 2005. La seua poesia s’ha traduit a 23 idiomes. “Vestit de Foc” (1978) i “La Finestra” (1.989) apareixen en anglés.
Fa campanya pels drets dels palestins, contra els colons messiànics nacionalistes i també critica “la cultura del no-res” dels israelis secularistes. A l’última fase de la seua vida, hom diu que entra en períodes depressius, dorm de dia i està activa per la nit, té romanços (alguns per internet) que extenuen la seua dinàmica sentimental, pateix insolvència i relacions tempestuoses. El 21 d’agost de 2005, a l’edat de 69 anys se la troben morta a sa casa: la premsa no aclareix si per suïcidi o per una aturada cardíaca. Els seus treballs poètics revelen el seu anhel per la llibertat i la justícia.
Clockwork Doll
by Dalia Ravikovitch (from Found in Translation: A Hundred Years of Modern Hebrew PoetryEdited and introduced by Gabriel Levin. (Menard Press, London, 1999)
I was a clockwork doll that night, and I turned left and I turned right and when I fell and broke to bits, they recomposed my wax and wits.
I was a proper doll once more, my manner carefully demure; and yet a doll of another kind— an injured twig that tendrils bind.
And when they asked me to a ball— although my steps were rhythmical, they partnered me with dog and cat.
My hair was gold, my eyes were blue. I wore a dress where flowers grew. Cherries blazed on my straw hat.
MECHANICAL DOLL (versió anglesa de Karen Alkalay-Gut)
And that night I was a mechanical doll
and I turned right and left, to all sides
and I fell on my face and broke to bits,
and they tried to put me together with skillful hands
And then I went back to being a correct doll
and all my manners were studied and compliant.
But by then I was a different kind of doll
like a wounded twig hanging by a tendril.
And then I went to dance at a ball,
but they left me in the company of cats and dogs
even though all my steps were measured and patterned.
And I had golden hair and I had blue eyes
and I had a dress the color of the flowers in the garden
and I had a straw hat decorated with a cherry.
LA NINA MECÀNICA (versió ràpida en català de JCOB)
I eixa nit jo era una nina mecànica,
Girava a la dreta, a l’esquerra, cap a tots els costats,
Vaig caure en la meua cara i em vaig trencar a trossos,
Ells van recomposar la meua cera i enginys,
I vaig tornar a ser una nina ben correcta,
I totes les meues maneres foren estudiades i dòcils.
I encara era una nina d’una altra classe:
Una branqueta ferida, encastada a un penjoll.
I després me’n vaig anar a ballar damunt una pilota,
Però ells em van abandonar en companyia de gats i gossos:
De res valia que les meues passes foren rítmiques i modelades.
Els meus cabells eren daurats, els meus ulls atzurs,
Vaig portar un vestit on creixien les flors.
Les cireres espurnejaven en el meu capell de palla
Imatge: La poeta israeliana Dahlia Ravikovitch (1936-2005)
[Hi ha més: altres poemes seus sobre la barbàrie i un article ben escrit a The Guardian]
SYMPTOMS OF LOVE (versió original de Robert Graves)
Love is a universal migraine,
A bright stain on the vision
Blotting out reason.
Symptoms of true love
Are leanness, jealousy,
Laggard dawns;
Are omens and nightmares -
Listening for a knock,
Waiting for a sign:
For a touch of her fingers
In a darkened room,
For a searching look.
Take courage, lover!
Could you endure such pain
At any hand but hers?
-------------------------------------------------
SÍMPTOMES D'AMOR (versió literal)
L'amor és un maldecap universal, una taca brillant sobre el punt de visió fora de tota racionalitat.
Símptomes d'amor veritable són la debilitat, la gelosia, les albes lentes.
Són els presagis i els malsons, l'estar atent al sorollet d'una porta, l'espera d'un signe.
Pel tacte dels seus dits en una cambra obscura, per una mirada que recerca.
Tingues coratge, amant! ¿Podries aguantar un dolor semblant que no fóra a partir de les mans d'ella?
-----------------------------------------------
SÍMPTOMES D'AMOR (versió lliure de JCOB)
L'Amor és la sinusitis més ideal i productiva, una inflamació lluenta de les ponderacions ben lluny de les rutines trescades.
Símptomes d'un amor considerable són les disbauxes, els contrapunts incessants, l'extenuació del temps.
Són les anticipacions davant l'Imprevisible, el romandre atents a unes passes que avancen, l'espera per un indici que confirme l'ascens,
Per les carícies dels seus dits en la nit immensa, Per una mirada exultant que es commou.
Tingues paciència, amant! Cap trasbals ni cap benefici seran més intensos que aquells que t'unisquen al seu cor.
--------------- Imatge: Robert Graves (1895-1985) al seu escriptori: observa inspirat l'objectiu de la càmera fotogràfica: potser en eixe instant ha solucionat un nou ritme verbal.
---------------
Més versos traduits de Robert Graves a Anotacions Rizomàtiques, clica ací
El marit diu més mentides que un sardiner, sobretot en els assumptes irrellevants i xicotets, però també en les qüestions crucials. Sembla que l'esposa perdona i fa la vista grossa – però no oblida ni deixarà de reclamar més avant-- davant tantes mentides, sempre que afavorisquen l'amor, sí, l’Amor tangible i domèstic!: es tracta de sumar, tot tolerant un mal menor. Els grans mestres del pensament – la majoria: mascles, heus ací una mostra de fal·logocentrisme -- també han d’afrontar-se al dilema de la certesa contrastada, l’íntima veritat completa dels detalls elucidadors que arriben a col·locar la biografia i el manual – o l’obra-- en una posició contradictòria, ben friccional; hi ha una història universal de l’engalipament, com n’hi havia una història universal de la infàmia: potser l’essència de la cultura occidental -- en totes les seues vessants i nivells-- es substenta sobre l’art de la hipocresia instrumental: dir-se el batec a mitges per a que els vincles prosperen.
Quan la gent corrent es va alfabetitzar formalment – és a dir, a finals del segle XIX— les teories de la sospita es van rellançar agafant un nou impuls: psicoanàlisi, marxisme, etc. Es pretenia accedir fins i tot a l’inconscient col·lectiu! ¿Quina seria l’altra veritat oculta que dispara i sosté les alienacions, les expropiacions, les colonitzacions? ¿Quina seria la zona ombrienca – la zona parcial d’ofuscació magnificada-- que cal il·luminar en un procés d’alliberament i autodeterminació interpersonal?
Avui en dia, el ball tèrbol del caos inunda gairebé tots els espais fora de la domesticació d’escala xicoteta – aquella innocent domesticació responsable que havia de practicar el Principet de Saint Exupery respecte a les flors estimades--: en eixos espais d’intempèrie pública ja no es diuen mentides per a nugar-se de manera més aproximativa, ara ja es menteix massivament – o s’afirma ben parcialment, com vulgueu-- per a “desmuntar a Harry”, per a donar-li marxa a l'espiral d'encanallament col·lectiu i per neutralitzar al diferent que escapa --- només en algun moment verbal passatger-- de la jerarquia que sotmet a tothom, en la virtud o el vici d’un doble principi maquiavèl·lic i hobbesià – “poder dels nostres contra els Altres” i “som llops per als nostres iguals”--. Tot això, traslladat a l`àmbit de les intimitats post-neuròtiques de les separacions massives, ha de prendre nous noms: la revisió minuciosa dels sentiments viscuts, la reassignació desmillorada de les emocions prístines i originals, l’oblit sistemàtic de que els camps de blat en l’estiu eren del mateix color que els cabells daurats de l’aimia.
Vaig preguntar a una lingüista francesa per una poeta global d’avui en dia i la seua resposta em va dur a la canadenca Ann Carson: he trobat el poemari La Bellesa del Marit, el venien a El Corte Inglés d'Alacant traduït al castellà, era doncs una manera de descobrir la Mediterrània. El marit és bell en la puixança provisional del matrimoni, sí, però ves alerta: potser t’emponarà amb mentides per a mantenir el seu status de preponderància integrada! Potser algun dia tantes mentides obliterades – pàgines secundàries que es passaven imperceptiblement per arribar al cor dels capítols més substanciosos-- es convertiran en el memorial de greuges – palmaris i inajornables-- sobre el que cal edificar la casa absent d’una altra separació, una entre tantes.
----------------------------------------------------------------------------- —John Keats, Otho the Great: A Tragedy in Five Acts, I.3.114 ad 114
All myth is an enriched pattern,
a two-faced proposition,
allowing its operator to say one thing and mean another, to lead a double life.
Hence the notion found early in ancient thought that all poets are liars.
And from the true lies of poetry trickled out a question.
What really connects words and things?
Not much, decided my husband
and proceeded to use language
in the way that Homer says the gods do.
All human words are known to the gods but have for them entirely other meanings alongside our meanings.
They flip the switch at will.
My husband lied about everything.
Money, meetings, mistresses,
the birthplace of his parents,
the store where he bought shirts, the spelling of his own name.
He lied when it was not necessary to lie.
He lied when it wasn't even convenient.
He lied when he knew they knew he was lying.
He lied when it broke their hearts.
My heart. Her heart. I often wonder what happened to her.
The first one.
There is something pure-edged and burning about the first infidelity in a marriage.
Taxis back and forth.
Tears.
Cracks in the wall where it gets hit.
Lights on late at night.
I cannot live without her.
Her, this word that explodes.
Lights still on in the morning.
----------------------------- imatge: retrat de la boda de Göring, amb Hitler en primera fila; ens va explicar Josep Vicent Marqués amb la seua veu viva que "prou mascles porten dins de si mateixos un xicotet dictador: si no imposen la seua norma patriarcal en l'esfera macrosocial, es conformen en l'àmbit privat per a fer valdre les seues imposicions i el seu monopoli de la veritat"
-¿No has vist mai per Barcelona a Palau i Fabre? Li vaig escriure un poema d'homenatge... -Sí, un cop, ens vam trobar al metro de casualitat... -Quina sort, estar tan a prop d’un savi de la paraula, en un encontre tan fortuït... -Palau i Fabre estava més sord que una tàpia... -No parles així dels mestres, és l’escriptor més veterà de la nostra llengua, es mereix un respecte per part nostra... -Estava molt sord, t’ho juro, li vaig dir unes frases i no m’entenia de cap manera... -Hi ha genis i intel·lectuals que tendeixen a la sordesa com Beethoven: no poden -- o no saben-- escoltar, però segueixen sembrant la seua llavor ¿Quantes classes de sordesa hi haurà? Potser nosaltres acabarem pitjor quan arribem a una certa edat. Toquem fusta!
SENSACIÓ (Versions de Josep Palau i Fabre sobre un poema d’Arthur Rimbaud)
I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus, picotejat pels blats, sollant l'herba menuda. Somniós, sentiré la frescor sota els peus, deixaré el lliure vent banyar ma testa nua. No pensaré en res, no parlaré per res, mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya. I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després, feliç, per la Natura -com amb una companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus, esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca. Sentiré palpitar la terra sota els peus som si una dona nua s'oferís a ma destra. Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res, l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya. I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès -tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.
III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire amb les cames ferides per espases de blat. Sentiré sota els peus aquell ventre apagat que les bèsties flairen amb un desig minaire. I emmudit -el cap nu- irremeiablement, em donaré amb furor al gran desig de l'aire, i em deixaré bressar com una lleu sement que fecunda una flor -altiva o solitària.
IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire, fecundat per llavors que prodigava el vent, aniré, sense nord, com una rel dansaire, per la muntanya amunt, cercant el meu ponent. Vegetal -o animal- i sens bri de raó, confós amb la natura ardent i solitària, seré el pol.len que duu el vent de la tardor, quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària. V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix, conqueriré l'altura que el sol llaura. Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix, l'antiga terra encara trepitja Minotaure.
Si la font ni la flor no troben la paraula, la pedra la dirà com el meu front. En el desig del vent se'n va la vella faula. El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon. ------------------------------------------------------------------------------------ Més info:
Arthur Rimbaud, Il·luminacions- Una temporada a l'infern, versió, introducció i notes de Josep Palau i Fabre, edició bilingüe, Madrid-Barcelona: Folio-Proa, 2000, tapes dures.
Vitalitat dels ecos musicals comunitaris, afroamericanisme de "baix cap a dalt", esperit solidari amb els que no tenen res, hedonisme realista, experimentació avantguardista, coneixement de la tradició literària, espontaneïtat en l'art de dir. Tot això i més són les coordenades on es mou la poesia dúctil de Nicolás Guillén (Camagüey, 1902- 1989 ). Va participar en el mític Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València en l'any 1937. Ens va regalar una llarga vida consagrada a la paraula.
MULATA Ya yo me enteré, mulata, mulata, ya sé que dise que yo tengo la narise como nudo de cobbata.
Y fíjate bien que tú no ere tan adelantá, poqque tu boca e bien grande, y tu pasa, colorá Tanto tren con tu cueppo, tanto tren; tanto tren con tu boca, tanto tren; tanto tren con tu sojo, tanto tren.
Si tú supiera, mulata, la veddá; ¡que yo con mi negra tengo, y no te quiero pa na! SI TU SUPIERA
¡Ay negra si tu supiera! Anoche te bi pasá y no quise que me biera. A é tú le hará como a mí, que cuando no tube plata te corrite de bachata, sin acoddadte de mí.
Sóngoro cosongo, songo bé; sóngoro cosongo de mamey; sóngoro, la negra baila bien; sóngoro de uno sóngoro de tre. Aé, bengan a be; aé, bamo pa be, bengan, sóngoro cosongo, sóngoro cosongo de mamey. "Sigue el son" ...Y este es Luis, el caramelero; y este es Carlos, el isleño, y aquel negro se llama Pedro Martínez, y aquel otro, Norberto Soto, y aquella negra de más allá, Petra Sardá.
Todos viven en un cuarto seguramente porque sale más barato. ¡Qué gente, qué gente tan consecuente!
TODOS A CORO –Con lo que un turista traga nada más que en aguardiente, cualquiera un cuarto se paga!
SIGUE EL SON ...Y la que tose, señores, sobre esa cama, se llama Juana: tuberculosis en tercer grado, de un constipado muy mal cuidado. La muy idiota pasaba el día sin un bocado. ¡Qué bobería! ¡Tanta comida que se ha botado! TODOS A CORO
–Con lo que un yanqui ha gastado no más que en comprar botellas, se hubiera Juana curado!
TERMINA EL SOL –Turistas, quédense aquí, que voy a hacerlos gozar; turistas, quédense aquí, que voy a hacerlos gozar, cantándoles sones, sones, que no se pueden bailar.
Imatge: Al centre, Nicolás Guillén, rodanxó i bon vivant, somiador i incisiu, amb tota la patxorra i tot el coratge d'un gran poeta caribeny.
CHE FECE... IL GRAN RIFIUTO (Konstandinos Phileotas Kavafis)
A cadascú li arriba el dia De pronunciar el Gran Sí O el Gran No. Qui en va disposat Manifesta Sí i al dir-ho Progressa en el camí de l’estima i de la seguretat. El qui rebutja no se’n penedeix.
Si novament l’interrogaren Diria No una altra volta. Però eixe No – legítim—l’arruïna per sempre.
“Per la Bellesa vaig morir”. Tot just la tomba m’acollia, n’entrava un, mort per la Veritat, a la cambra veïna.
“Tu, per què has mort?”,
em preguntà en veu baixa. Li contestava: “He mort per la Beutat”. “Jo per la Veritat: són una sola cosa -- va dir-me-- Som germans!”
I així com uns parents que en ser de nit es troben, de l’una a l’altra cambra vam parlar, fins que la molsa ens arribava als llavis i els noms ens esborrà.
Emily Dickinson (traducció de Marià Manent) ----------------------------------------------------
L'ALBATROS (de Charles Baudelaire) Els mariners acostumen, a voltes, a distraure's donant caça als albatros, grans aus de mar, que segueixen -- indolents companys de viatge-- al vaixell que travessa els abismes amargs.
Només els llencen sobre el fustam d'humides taules, eixos reis del cel, avergonyits i babaus, resten amb pena profunda arrastrant les ales, les seues grans ales blanques a rems semblants.
Heus ací el viatger alat, ¡el més inútil i afeblit! Ell, abans tan bell, ¡el més lleig i grotesc! ¡amb la pipa crema el seu bec un sàdic mariner! ¡fent el coix com un planejador invàlid, l'altre l'escarneix!
El Poeta és igual que aquest amo de les altituds, que habita les turmentes i se'n riu dels arquers
.Exiliat a la terra, cridòria i bulles el van disolvent, les seues ales de gegant li trenquen el pas astut.
------------------------------------------------------------ Imatge: una colla d'albatros en mans dels mariners.
Ezra Weston Loomis Pound naix en Idaho en octubre de 1885 i des de la primera joventut pega a fugir cap a Europa per desenvolupar una gran carrera com a poeta. Ajuda a d’altres artistes, finança les seues misèries i els facilita que publiquen, aconsella entre altres a James Joyce i Thomas S. Eliot: la Terra Gastada queda definitivament perfilada després de que ell la corregisca i li elimine alguns paràgrafs (és “la cessària” de l’obra màxima d’Eliot). Tal com va escriure Hemingway, Ezra Pound feia el següent amb els seus amics artistes: “els defensa quan els ataquen, els estaca dins les revistes i els trau de la presó. Els fa prèstecs de diners. Els ven els seus quadres. Els arregla concerts. Escriu articles sobre ells. Els presenta a dones riques. Els busca editors per als seus llibres. Passa tota la nit amb ells quan diuen que s’estan morint i assisteix als seus testaments. Els paga de bestreta l’hospital i els dissuadeix del suïcidi”.
Les idees polítiques el portaran a un apassionament perillós: després de tractar de vendre-li --sense èxit-- a la República Espanyola la idea d’un banc de crèdit social, “contra la usura i els usurers” (una de les seues línies de pensament que quedarà excel·lent plasmada al Cant XLV), acaba acollit pel règim feixista de Mussolini: farà locucions lliures molt fortes contra USA des de Ràdio Roma. Quan Itàlia perd la guerra, Ezra Pound és capturat com un trofeu i és ficat com una alimanya dins una gàbia estreta de punxes metàl·liques, un tribunal el condemna a pena de mort per traïció, els seus amics del món acadèmic i dels mitjans literaris aconsegueixen que se’l declare oficialment boig per a que conserve la vida durant un bon grapat d’anys a un manicomi, on ha d’estar-se en una cel·la de 2 metres quadrats, hermèticament tancada. Més avant, se li permeten, en algunes hores d'alguns dies, que passege pel jardí i reba als amics. En 1.958 les autoritats permeten que Ezra Pound torne a sa casa “per a ser cuidat per la seua esposa”. Aprofita l’eixida per a escapolir-se a Venècia. Diu als periodistes que en els Estats Units no es pot viure "perquè tot el país era un asil de bojos". Morirà en 1.972.
Va fundar el moviment de l’imaginisme poètic, té una gran vocació per la importància de la cultura xinesa i als seus poemes s’hi reflecteix una gran memòria selectiva de la civilització universal. La seua principal obra són els Cants (“The Cantos”, en versió original), traduïda al català per Francesc Parcerisas (podeu consultar una ressenya ací ). Ernesto Cardenal ha suggerit que d’ací mil anys potser la gent es preguntarà qui era eixe Stalin o aquella senyora Roosevelt de qui Pound parla als seus cants, de la mateixa manera com avui ens preguntem qui era la Constanza o el Frederic Barbarroja que esmenta Dant Alighieri a la Commedia.
La nostra Victòria em diu que a cada moment històric només hi ha un o dos poetes, la resta són impostors: Ezra Pound és un dels veritables, s’ho va jugar tot per la paraula i la seua vida ens demostra com la màxima rebel·lió subjectiva és castigada cruelment pels Estats. La vida d’Ezra Pound és un sacrifici ininterromput en el que, a pesar de les penalitats, les tortures, els rebaixaments i les destitucions morals, acaba triomfant l’entusiasme creador de la seua individualitat. Fou un home que va creure ferventment en l’amistat cordial i va posar el cap en la guillotina de la seua època per a guanyar la immortalitat de la paraula escrita. Tal com consta als seus informes psiquiàtrics, Ezra Pound sempre va insistir en que "les seues radiofusions no van ser una traïció, sinó que totes les activitats radials obeïen a la missió imposada per ell mateix de "salvar la Constitució"".
LA GOLFA
Vinga, compadim als que estan millor que nosaltres,
Vinga, amiga, recordem
Que els rics tenen cambrers i no amics
I nosaltres tenim amics en comptes de cambrers.
Vinga, compadim als casats i als no-casats.
L’aurora entra amb passets menuts
Com una daurada Paulova.
I jo estic a la vora del meu desig.
I la vida no té res millor.
Que aquesta hora de diàfana frescor
L’hora de despertar-nos junts.
ARIDES
El tímid Arides
Va contraure matrimoni amb una lletja,
Indiferent i corglaçat va pensar en fer això
Com podria haver fet una altra cosa qualsevol.
Diguent-se a si mateix: “Jo per a mi no servisc;
Ella, si em desitja, que em prenga”
Va marxar cap a la seua ruïna.
L’ORDRE SOCIAL
Aquest funcionari de govern,
L’esposa del qual el passa un grapat d’anys,
Té uns modes tan acariciadors
Quan li dóna la mà a les xicones.
CANT XXXII (fragment)
... el mateix a un bordell, que a un estable o a
una sala de palau,
Lluís Setze era idiota
El Rei d’Espanya era idiota, el Rei de Nàpols idiota
Despatxaven dos correus per setmana per a dir-se l’un
a l’altre, a mil milles de distància,
allò que havien matat... El Rei de Sardenya
era, com tot Borbó, idiota, la
Reina portuguesa era Bragança i per tant imbècil
de naixement,
El successor de Frederic de Prússia, un pur porc
de cos i d’ànima, Gustau i Josep d’Àustria
eren com vosté sap realment bojos, i Jordi 3er. tenia
una jupetí de força...
no en quedava cap sinó la vella Caterina, pepenada
molt tard...
pel que estem en la pràctica constant de canviar
el caràcter i les inclinacions dels animals que
criem per als
nostres fins...
a la manera del lleó…
Els caníbals d’Europa s’estan menjant una altra volta
els uns als d’altres
quando si posa
TOCS
Tot banc de descompte és pura corrupció (LXXI)
*
Mai en el seu propi país per a elevar l’estàndard de vida
Sempre en l’exterior per a guany dels usurers (LXXIV)
*
I la venda de canons porta més venda de canons
No s’atipa el mercat de canons
No hi ha saturació (LXXIV)
*
Un règim que descansa en el robatori a gran escala (LXXIV)
*
Tot banc de descompte és pura iniquitat
Robar al públic per lucre individual (LXXIV)
*
I si el robatori és el primer principi del govern (LXXVI)
*
Ai d’aquells que dominen amb exèrcits
I la llei única dels quals és el seu poder (LXXVI)
*
Res compta tret de la qualitat de l’afecte (LXXVII)
*
No
Hi ha
Guerres
Justes (LXXVIII)
*
“Menja pa, xiquet”
Això era a una era, i el pa d’Espanya
Era fet de blat en eixa era (LXXX)
*
I quan el mal govern prevalia, com sageta
De boirina pujava del pantà (LXXX)
*
Allò que estimes de veritat, això és la teua herència veritable (LXXXI)
Imatge: Ezra Pound a una edat provecta, observeu la determinació de la seua expressió, la natura humana és molt flexible per a superar qualsevol entrebanc, a eixa edat el seu rostre s'ha forjat en les asprors de la lluita i sembla que al mateix temps reserva una primigènia frescor per a seguir construint una opinió pròpia a través de l'èpica de la imaginació.
L’inquiet Sebastià Alzamora, en aquest article d’opinió al Diari Avui, signa una pau provisional amb els poetes de tots els temps, posa en suspensió el seu hàbil i tenaç instint polemista, deixa dins l’”armari de les eines de castigar” la part més agressiva de la doctrina corporativa i mercadotècnica de la imparabilitat, insufla el seu cor de generositat elemental i esbossa mots comunicatius d’elogi tranquil sobre els poetes que han inspirat a la nostra Maria del Mar Bonet en el seu recent treball musical Terra Secreta.
Per l’article modèlic de Sebastià, ens adonem que Maria del Mar posa la seua veu deliciosa, elegant i crepuscularment tendra (justament amb tots els matisos de la tendresa tardoral de la puixant fruita madura que més dolça sap a l’espirit) per a escampar als quatre vents, entre altres, un poema de Robert Graves. Es tracta d’”El País Secret”, inclòs al recull Símptomes d’Amor, una ja vella referència bibliogràfica que m’ha acompanyat en diverses etapes de la vida, almenys des dels 17 anys. D’aquest llibre la composició que més em va impactar i més m’ha transcendit fou “El Sortós Cobertor”.
Aneu alerta amb els anglo-saxons “expatriats” com Robert Graves, Paul Bowles i tutti quanti: van fugir de l’estret puritanisme dels seus origens per a recalar en paratges més assolellats on la sensualitat es manifesta amb una brillantor radiant sense massa engrunes de culpa: al principi, el canvi els degué semblar exòtic, després prendria la forma necessària d’un oxigen purificador. Així, doncs, avui tinc el plaer de digitalitzar dos dels meus poemes preferits. Gaudiu-los i respireu-los en la intimitat de la lectura .
EL PAÍS SECRET
Tota dona de vera reialesa posseix
Un país secret més real per a ella
Que aquest pàl·lid món extern:
A mitjanit, quan la casa és silent
Ella deixa de banda agulla o llibre
I visita allò invisible.
Tancant els ulls ella improvisa
Una porta amb cinc barrots entre alts bedolls,
Saltant per damunt, pren possessió.
Llavors corre o vola, o cavalca un corser
(Un cavall correrà a saludar-la)
I viatja on ella vol;
Pot fer créixer l’herba, fer florir lliris
De poncella a flor mentre ella els mira,
Deixar menjar peixos a la seva mà;
Ha edificat pobles, plantat arbredes
I buidat valls perquè els torrents corrin
Frescos fins la tancada badia.
Mai no m'he atrevit a preguntar a mon amor
Quin és el govern del seu reialme
O la seva geografia,
Ni l'he seguida entre aquells bedolls,
Cavalcant amb una cama la porta
Espiant dins la boira.
Però ella m'ha promès, per quan jo mori,
Una cabana dins el seu palau privat
En una plana clariana del bosc
On les gencianes creixen amb les clavellines
I on a vegades ens podem trobar.
EL SORTÓS COBERTOR
Una díficil cosa per als vers enamorats
És jeure muts, sense abraç ni besada,
Sense un murmuri o un ofegat sospir,
Cadascú assolellat en la glòria de l’altre.
No menyspreem els llavis ni els braços
Com repetida afirmació de constància,
O bé el mot com necessària comunicació
Quan els cors inquiets temptegen dins la fosca;
Fins els amants que han après aquest darrer refinament—
Jeure separats, fins dormint i somiant junts
Immòbils sota el seu sortós cobertor—
Coronen l’amor amb garlandes de murtra.
---------------------------
Extret de Robert Graves, Símptomes d’amor, València : Gregal Llibres, 1986, traduït de l’anglés per Josep Maria Palau i Camps (aquest llibre va merèixer el premi de l’Anglo-Catalan Society als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Ginebra l’any 1972).
------------------
Imatge: Un altre país secret, el paratge natural del naixement del riu Algar, en el municipi de Callosa d'en Sarrià: vista del Toll de la Presa, entre el Toll dels Baladres i el Toll de la Figuera.
Blogaire avançada: posts enriquits, textos radiants de plasticitat ambivalent, do de generositat documental. La madrilenya més xula de la catalanitat: sociòloga i multilingüe, mestra de resiliència. Sagacitat honesta, consciència sensitiva, esperit resolutiu. Molt bona xiqueta.
Equànim i objectiu, farcit de suggerències raonables i de constatacions depurades. Autor de diversos blocs literaris molt ben escrits: Aforismes, Anoharra, Diccionari Catalús, Haikus, Rimbaud, Talleret d'Art, ... Tot un mestre
Articles sobre l'actualitat per Josep Selva. Un estil modèlicament personal: prosa de factura lleugera amb moltes connexions neuronals per a que les idees volegen per damunt el previsible
"Filosofar és vivificar": blog de teoria i crítica literària molt exigent i ben documentat, destil·la els cànons amb una qualitat alta i amb un coneixement profund dels "maîtres à penser". Síndic de la cultura occidental, ha concedit el premi Dardos, entre altres, a Anotacions Rizomàtiques.
La Comtessa d'Angeville: l'alé vital al sud del Sud, una xica culta i entusiasta que escriu amb molta passió i fa "road-movies" (="mogudes rodades") en els límits de l'abisme valencià
Blog de Llorenç Carreres dedicat sobretot a la literatura. "Som allò que llegim i tenim el que dam" (Ponç Pons). Magnífiques troballes culturals, articles molt interessants, múltiple erudició tot terreny per a gaudir millor del plaer dels llibres
Recull col·lectiu de les blogosferes de les Comarques Centrals Valencianes. Col·laboracions satíriques i entrevistes sornegueres des de Xàtiva, tot donant-li marxa a l'absurd reversible de la valencianitat.
Poemes, recitats en àudio, cançons líriques, troballes estètiques, dissenys exclusius. Annabel Martínez Zamora, sociòloga i autora de "Los pájaros que crié en tu nombre", és la interpel·lació poètica d'Alacant. Molta qualitat i sinceritat creativa. Blog premiat per la Universitat d'Alacant.
Toni Ibañez: iniciatives enèrgiques i propostes obertes, dietari molt actualitzat d'un filòsof i escriptor guardonat amb premis importants. Creador del concepte de "catosfera" i d'un diccionari de "blogologia"
Anotacions, debats i articles ben documentats de Joan-Carles Martí Casanova, expert en turisme, dinamitzador cultural i intel·lectual independent, des d'Elx-Guardamar: l'extrem sud de la llengua catalana
Blog de lletres catosfèriques de Josep Manel Vidal: "Quant tinc un poc de temps sóc “agitador cultural”. Entre classes i “agitacions” vaig deixant caure paraules, com en un rosari, i puc fer fàcilment el camí de tornada als paradisos perduts"
"Inputs filosòfics per a ments inquietes". Comentaris, articles, reflexions i notícies sobre l'actualitat del pensament. Secció "El llibre que ve". Disseny atractiu. Imprescindible per a estar al dia sobre el que es cou en la filosofia del present i del futur
La web "De Carcaixent" fa un recull exhaustiu dels articles que expliquen la trajectòria vital, la bibliografia i les mostres d'afecte per Joan Pellicer (1947-2007), lluitador i etnobotànic valencià
Espai sobre literatura i natura de Sílvia Tarragó Castrillón, autora dels poemaris "La vida vençuda" i "Raïls escapçats", així com del recull de relats "Ciutats de l'impossible" i la novel·la "La Veu del Roure". Ha estat llibretera durant 14 anys. En aquest blog difon lectures i textos creatius.
Notes personals d'Emili Morant Llorca, des d'Almoines (la Safor): discurs autobiogràfic sincer i ben concatenat, amb "esprit de finesse" i "esprit de geómetrie"
L'escriptora mallorquina Xesca Ensenyat fa vibrar la llengua catalana amb un patrimoni lèxic excepcional i un doll d'enunciació líquida ben revitalitzat
L'home de teatre de més llarga trajectòria al PV. Dramaturg valencià. Criteri independent i innovació temàtica. Les seues obres magistrals segueixen explicant la contemporaneïtat més recent.
La sociòloga i actriu amb més "vis còmica" de les comarques del Sud: monòlegs, fotos, vídeos, espectacles, radionovela "La dona de l'alcalde". Fent país amb rialles intel·ligents
Apunts diaris enginyosos sobre la vida quotidiana, les lectures i els pensaments d'una xica de la Safor. Espontaneïtat i do de la improvisació, realisme biogràfic i honestedat creativa
Materials de classe i bloc de comunicació per als alumnes de català del professor i magnífic poeta Salvador Jàfer (Escola Oficial d'Idiomes de València). Lexicografia i recursos lingüístics. Molt útil per a observar l'actualització dels blogs valencians que conreen l'idioma.
Blog de Vicent Boscà, dedicat a avaluar els moviments de la poesia actual en la nostra llengua. "El blog ha estat creat per respondre a les exigències de l’assignatura de Poesia Contemporània del Màster del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana"
Web de Xavier Pons, professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Disponibles molts documents digitals de treballs seus: conflicte intergrupal, influència minoritària i innovació social, consum de drogues, prejudicis, conducta prosocial i altres temes d'interés en el camp de la psicologia social.
Memòria personal i instantània d'una noia que ja té una edat. Sinceritat i consciència multiplicades per mil: el dietari en català portat al grau 10 de l'empatia
Un magnífic escriptor valencià de Xàtiva exercint l'esperit crític per a dir les coses clares -- negre sobre blanc--. L'anàlisi intel·ligent i lúcida, el contrapunt informatiu
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrits a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
Bloc amb notícies de les comarques centrals valencianes, articles d'opinió, fotografies, ressenyes de viatges, creació literària... realitzat per Ximo Corts
Amb una majoria absoluta del PP. Alcaldesa Honorífica: la Mare de Déu de les Injúries, "patrona" de la localitat. Regidors nacionalistes en l'oposició: Vicent Llobell i Cèsar Ferrando.
L'Associació d'Allotjaments Rurals de la Muntanya d'Alacant fa una magnífica oferta en cases de lloguer per a turisme d'interior als emblemàtics pobles del nord de la província d'Alacant
Lectures, articles, reflexions i assajos d'Enric Balaguer, veí del poblet de Gines: "haver crescut a la Vall de Guadalest és una experiència transcendental".
Açò és el bloc de la Colla El Pinyol de Callosa d'en Sarrià (Marina Baixa). Ací tindreu informació sobre les nostres actuacions passades i futures. També trobareu "cosetes" sobre la nostra vila i entorn més pròxim. Des d'ací volem "fer poble i país".
Des de la Vila Joiosa, l'activisme i el coneixement de la Natura de la Marina Baixa: batalles legals per restaurar els drets del medi ambient i iniciatives de divulgació ecològica.
Resums de precipitacions diàries, resums mensuals i anuals dels estats climatològics, episodis de vent i ràfegues: els principals pobles de les comarques valencianes. Meteobotiga. Meteogrames. Models de predicció. Xarxa d'estacions metereològiques.
"La Veu del Bloc Nacionalista Valencià de Callosa d'en Sarrià", una web múltiple de política municipal en la que participen diverses persones amb les seues opinions i projectes: la intel·ligència col·lectiva en xarxa!
Article d'anàlisi dels origens de la repoblació mallorquina a la comarca de la Marina. Divulgat per Antoni Mas i Forners i amb la participació del filòleg Joan-Lluís Monjo, natural de Tàrbena.
Des del 107,8 FM. Disponible en directe a internet. Programació diversa, informació local, música, magazins, línia radiofònica de qualitat. Molt recomanable: "Café Montcau", coordinat per Joan Borja, divendres entre les 16:00 i les 17:00 hores.
El veritable parc temàtic natural de Callosa d'en Sarrià: fonts, cascades i tolls per a prendre el bany dins un paisatge verdíssim de geologia kàrstica
