QUINA VA SER LA PRIMERA PERSONA AMB LA QUE VAIG PARLAR CATALÀ? — Els Rastres del Sentit–

Quina va ser la primera persona amb qui vaig parlar català? Ma mare, per suposat, no ens vam trobar casualment per casa, més bé em portava ella d’ací cap allà en bolquers, cunes i carrets, després d’haver-me infantat en un hospital d’Alacant, per a major seguretat. Ma mare em cantava cançons populars valencianes, i l’orella sempre la vaig tindre prou refinada per a la “paraula feta música”. Després, en altres descendents familiars (germana, nebots) he observat com canten cançons les dones de la família: és la forma més ràpida d’aprendre l’idioma en un espectacle afectuós d’amenitat domèstica.

La relació amb ma mare fou especial des d’altres angles infantils. Per un costat, vaig ser agombolat amb notable paciència en la seua sina, probablement amb més paciència i tendresa que la mitjana dels xiquets. Totes les vesprades feia mitjorn als seus braços. Recorde molt bé quan sent un xiquet xicotet el vincle materno-filial era tan total que li vaig preguntar si jo mai em posaria malalt mentre estiguera al seu costat. I ma mare, que col·leccionava una enciclopèdia de salut per fascicles a la papereria-tabaqueria Ca Tasa del carrer Major, em va dir que la immunitat maternal era més bé cosa de l’embaràs:“t’hauràs d’espavilar i cuidar-te, perquè la mamà no podrà ajudar-te sempre”.

Passaven els semestres en harmonia i conversacions, fins i tot vaig aprendre a lletrejar amb guix a una pissarra de joguina; mentre ella cuinava jo m’alfabetitzava a prop seu, entre certes murrieries de simpatia; i un dels dies més dolorosos de la meua vida fou quan ma mare em va abandonar en l’escola pública, tots patiem –aquell únic dia– front a l’enreixat del pati mentre les mares venien a donar-nos entrepans per a esmorzar. Les mares somreien, tractant de restaurar la normalitat, i allà ploràvem afamats i d’enyorança perquè la nostra educació d’aquell dia en avant seria cosa de mestres vocacionals. I és cert que vaig trobar mestres i professors molt memorables i exemplars, és molt probable cap d’elles i ells – professionals de l’empatia servicial—em tractara amb la pietat completa de ma mare. Dels mestres i professors vaig aprendre altres qüestions necessàries i útils, molt compensatòries per a co-evolucionar.

Ma mare i jo sempre hem parlat català – la nostra llengua catalana veïnal d’ací al sud del Sud–, en les diverses fases de la vida. A les edats de la infantesa, la seua paraula viva fou el meu principal “diccionari d’ociosos” (per dir-ho com Joan Fuster), totes les preguntes i respostes es trobaven en el seu convenciment clar. Tal com m’han dit alguns llauradors, ma mare a més d’una dolcesa equilibrada ha sabut mantindre les idees ben brillants i determinades. Com a persona, sempre ha estat informada en lectures voluntàries, locucions de ràdio, cursets diversos per a adults. De ma mare vaig aprendre primigèniament a compensar la solitud existencial amb paradigmes il·lustrats.

De la seua maternitat quasi-jueva, o cripto-jueva, una maternitat ampla i diversa, en el desenvolupament progressiu vam parlar més avant de gairebé tot el que podrien parlar una mare amb el seu fill. Fins i tot vam comprendre’ns entre silencis: si la visitava a l’hospital després d una operació de vesícula, entenia a l’instant quina era la seua opinió sobre tot plegat mentre es despertava de l’anèstesia. Els meus germans també parlaven prou amb ma mare, i l’entenien d’altres maneres, però jo, al ser el d’enmig, vaig rebre la seua benedicció confiada en moltes ocasions, entre diàlegs llarguíssims i inacabables. Als moments favorables o a les fases crítiques de la nostra biografia, ma mare i jo hem parlat, parlàvem i parlem català, el nostre deliciós i entranyable català del sud que compartim amb els nostres coetanis. Els diàlegs han estat extensos, plens de matisos interpretatius, ajustaments d’expectatives, solucions de continuïnitat respecte als temes tractats. Una maternitat dialogant.

Clar que ser “mare de poeta” o, com diria un dels nostres veïns més coneguts, ser mare d’un “proletari del vent” significa ocupar una posició dramàtica exposada a les intèmperies arriscades del futur d’un fill que segueix compromés els valors immaterials de la Veritat i la Bellesa del Món. El model tràgic de la “mare de poeta” ens el va explicar èpicament en termes prou operístics aquell Charles Baudelaire que en tot moment va cantar l’amabilitat de les dignes ancianes que caminaven als carrers de París i restauraven el millor coneixement més sostenible de la civilització. No és gens fàcil ser una “mare de poeta”, però si el poeta ho fóra és perquè prèviament ha estat nodrit per una estructura maternal que conté totes les llavors fructíferes d’eixe rol tan complex i senzill alhora. La “mare de poeta” sap quins són els potencials rendibles del seu fill, cel·lebra aconhortada els seus menuts èxits parcials, el veu fins i tot apropiat en l’excel·lència de la carrera diplomàtica o del mestratge mític: així que sofreix molt al veure com el seu xiquet va de daltabaix en daltabaix com un bohemi vulgar que no pren possessió de les identitats socio-culturals que li haurien de correspondre. I llavors les noves converses materno-filials tracten de regular els cabdals dels significats simbòlics a l’espera de que el fill s’aplique al profit productiu.

En les edats pre-juvenils, passàvem una gran part de l’estiu a les nostres hortes de Mosmai, en el terme municipal de Callosa d’en Sarrià. Allà teníem una bassa de reg en la que preniem el bany (dir-li piscina seria excessiu), una caseta de camp amb terrassa, menjador i dues cambres-dormitoris. Les hortes de llimeres, tarongers, nesprers, carabasses i melons eren regades a manta en séquies que recollien l’aigua d’un canal els dies convinguts pels sequiers. Baixant de la caseta arribava a peu a un dels racons més autèntics, riu avall, de l’Algar, i un poc més al sud està la confluència del riu Guadalest amb l’Algar, terres aquàtiques planes i poc turístiques, però d’un gran valor ecològic. Riu avall se’n va anar el meu germà després d’una discussió familiar: i va tornar amb la troballa esplenderosa d’un racó on hi havia desenes, potser centenars, d’anguiles.

En els afanys exploratius jo imitava el meu germà, i acostumava a quedar-me prou per darrere de les seues marques i fites, la diferència era que ell anava i tornava de les antípodes com un Ulisses d’astúcies de rendiment alt en el curt termini, mentre jo feia més el “flaner” amb mirades distragudes en les panoràmiques generals. Així que a l’hora d’anar a treballar de cambrers, a una edat adolescent, ma mare ens va exhortar que li diguérem a l’amo del restaurant: “entre els dos, en tindrà un de bo”. I la família de propietaris van riure comprensivament, al dir-los-ho, perquè la frase de ma mare era un infal·lible certificat de garantia sobre com les imperfeccions parcials de tots dos germans sumaven complementàriament en les necessitats laborals de l’hosteleria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *