Extret de R.C. LEWONTIN, S. ROSE i L.J. KAMIN, Not in our genes. Biology, ideology and human nature (New York: Pantheon Books, 1984); traducció espanyola d’Enrique Torner, com a No está en los genes. Crítica del racismo biológico, Barcelona: Crítica-Grijalbo Mondadori, 1996; 357 pàgines.
A principis dels anys 70 el rumor que una onada de dissidència política havia irromput en la intelligentsia soviètica, principalment entre els científics, va arribar fins les oïdes atentes dels periodistes occidentals. Els dissidents plantejaven qüestions diferents, tals com el seu desig de gojar de més llibertat per a viatjar i contactar amb científics estrangers, la seua preocupació respecte a la política soviètica interior i exterior i al que més endavant s’anomenaria el problema dels “drets humans”. La resposta de l’Estat soviètic front a aquests desafiaments s’assemblava només en darrera instància a una repressió de tipus polític o administratiu. En la majoria dels casos es perseguia a dissidents individuals, se’ls sotmetia a una investigació psiquiàtrica que comportava un diagnòstic de pertorbació mental – normalment esquizofrènia–, i finalment se’ls recloïa en hospitals psiquiàtrics1. Un exemple paradigmàtic és el del bioquímic Zhores Medvedev, autor de diversos llibres que debaten les febleses de la ciència soviètica, el sistema de censura i el cas Lysenko. En 1970 Medvedev fou sotmés, contra la seua voluntat, a un examen psiquiàtric i hospitalitzat per sofrir una “esquizofrènia sense símptomes” (Medvedev destacaria més tard, en el seu llibre A Question of Madness2, que entre els símptomes d’eixa esquizofrènia estava el seu “interés simultani per la ciència i la societat”). Durant la seua estada en l’hospital el van amenaçar d’administrar-li drogues psicotròpiques, i només la pressió de dins i fora de la Unió Soviètica i l’enèrgica intervenció del seu germà Roi van aconseguir traure’l de l’hospital al pas de poques setmanes per a portar-lo a un exili forçós en Anglaterra.
Científics i periodistes de tot Occident van criticar durament aquest ús polític de la psiquiatria. Es va pressionar a la World Psychiatric Association (WPA) per a que censurara la psiquiatria soviètica i boicotejara les trobades professionals organitzades per ells3. En 1977 la WPA va decidir finalment prendre part en l’assumpte, el que va provocar la retirada de la Unió Soviètica de l’organització. Seria interessant analitzar la desgana palmària per part de la WPA a l’hora d’adoptar una postura, tot i que en el cas Medvedev i en altres casos semblants el paper de la psiquiatria havia estat evidentment el de medicalitzar una qüestió política per a despolititzar-la. És important observar que els dissidents soviètics no eren castigats pròpiament per les seues idees, encara que ells ho cregueren així; en realitat, l’Estat procurava “invalidar” una protesta política i social declarant als manifestants “invàlids”, malalts, necessitats de cura i protecció per a curar les seues ments pertorbades del miratge de que hi havia algun defecte en l’Estat soviètic. Però podríem argumentar que els metges forenses i els psiquiatres la missió dels quals consisteix en diagnosticar la malaltia dels dissidents soviètics compleixen amb el seu treball d’un mode prou paregut al dels seus col·legues occidentals. Potser la diferència més important resideix en que mentre la majoria dels candidats a l’hospitalització psiquiàtrica en Occident prevenen de la classe obrera, són dones o pertanyen a una minoria ètnica que no posseix cap mitjà per a proclamar els seus problemes al món, la intelligentsia soviètica que ha estat hospitalitzada no està desarticulada ni desposseïda.
Aquesta semblança essencial potser explica, en part, la reticència de la WPA a manifestar-se políticament sobre els drets humans amb la Unió Soviètica. No existeixen veritables diferència en el procedir d’Occident i el de la Unió Soviètica. Els règims clínics i els tractaments medicamentosos dels hospitals russos són molt semblants als occidentals. L’”amenaça” de ser tractats amb tranquilitzants o de que se’ls aplique una camisa de força de clorpromacina, temors molt freqüents entre els dissidents soviètics, forma part, com demostrarem més endavant, de l’experiència quotidiana dels interns en hospitals i presons occidentals. Els psiquiatres de països diferents coincideixen substancialment en els símptomes que han de ser considerats diagnòstics d’esquizofrènia; i potser siga significatiu que els criteris sobre l’esquizofrènia més extesos en qualsevol dels països estudiats previnguen dels Estats Units i de la Unió Soviètica4. Si condenem aleshores els psiquiatres russos com a agents voluntaris o passius de l’opressió política, ¿com poden els seus col·legues occidentals lliurar-se d’acusacions semblants?
¿Què hauríem de fer nosaltres, per exemple, davant de la utilització de diagnòstics psiquiàtrics per al tractament dels jóvens delinqüents de color de Gran Bretanya?5 ¿I com actuem davant les revel·lacions de que a finals dels anys setanta hi havia nombroses dones que encara seguien tancades en els hospitals britànics als que havien ingressat en els anys trenta per haver comés la “bogeria” de tindre fills il·legítims?6 La clàusula 65 del British Mental Health Act obliga a recloure qualsevol pacient en un hospital de seguretat per a tota la seua vida, a menys que el ministre de l’Interior permeta l’alliberament o trasllat del pacient. En 1980, en Moss Side, un hospital de seguretat de Manchester, hi havia un home de 21 anys reclòs per a tota la vida; la seua “malaltia” (crim?) consistia en que, tres anys enrere, havia estat arrestat robant una quantitat ínfima de diners, reaccionant a continuació amb un accés d’ira que el portaria a trencar un pitxer i un cendrer en casa dels seus pares.7
Que no hi haja cap tipus de malentés. La nostra intenció no és “justificar” els actes de la Unió Soviètica, que són igual de bàrbars que els de qualsevol Estat que es sent amenaçat i que s’oposen diametralment als objectius alliberadors del socialisme i del comunisme. El que observem en l’Estat soviètic és, en qualsevol cas, el reflexe de la ideologia medicalitzada del determinisme biològic en els estats capitalistes avançats d’Occident. Des d’eixa perspectiva podrem apreciar la nostra pròpia situació amb més claretat.
En la darrera dècada hem pogut comprovar la insistència creixent dels arguments deterministes biològics en atribuir a disfuncions cerebrals dels individus tots els problemes socials, des de la violència del carrer, passant per la pobra educació en les escoles, fins els sentiments de manca de sentit de la vida que pateix la majoria d’ames de casa de mitjana edat. La primera defensa de l’statu quo sempre és la ideologia. La gent no qüestionarà l’ordre social si considera que, a pesar de les seues desigualtats, és inevitable i just. D’aquesta manera, com hem vist en el context del text del test de Quoficient Intel·lectual, les idees, les ideologies, es converteixen en una força material. La psiquiatria soviètica, en el seu afany declarat de “corregir” els pensaments inadequats dels ciutadans soviètics, actua com a agent de control ideològic.
1 S. Block i P. Reddaway, Russia’s Political Hospitals: Abuse of Psychiatry in the Soviet Union, Gollancz, Londres, 1977.
2 Z.A. Medvedev i R.A. Medvedev, A Question of Madness, MacMillan, Londres, 1971 (hi ha traducció castellana: Locos a la fuerza, Destino, Barcelona, 1973)
3 World Psychiatric Association, Declaration of Hawaii, British Medical Journal, 2/6096 (1977), pp. 1.204-1.205.
4 J.K. Wing “Social and Familial Factors in the Causation and Treatment of Schizofrenia”, en Biochemistry and Mental Disorder, ed. per L.L. Iversen i S. Rose, Biochemical Society, Londres, 1973.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!