Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

20 d'agost de 2012
0 comentaris

DES DE L’ERM DEL DIR BRAU — seqüència de monosíl·labs–

Panoràmica d’Ait Benhaddou: http://en.wikipedia.org/wiki/A%C3%AFt_Benhaddou          
 

    Al Gran Erm del Dir Brau hi ha un pas de pont, curt i ras, que va just al cor del “hui vull”: són brots tous de fruits verds als horts per on cau el riu més alt en llargs fils de veus, solcs de fang per als peus sants del “sí és”, per molt del que ve en jou dolç de clams de Sol, el tel de la pols que tem mil renys, els naps i les flors de més baix, la llum del gest clar, el forn de qui ho viu prou bo, i, més a dalt, el Cel que val, tan blau i tan net, tan tot i tan meu; ser doncs en grup fa molt de goig, sí, el vi blanc del doll en juny, el joc que no té res -o poc menys- de brut, els verbs com fars als plats ben plens on –un poc més tard– gens de fam ens duu cap mal, la creu que no veus mentre rius al llac; heus deu o vint gots sens sal, i ve la nit, el res tens de la nit al cau, un mant fosc et trau fum al seny : ¿qui sap ser sol? ¿qui vol “nar” cinc o nou jorns al breu pla del fons d’un pou de gel? ¿per què dius que fa fred al llit buit quan cau un llamp més bé lluny? oh: ¿més ens val qui fuig dels “djinns” de foc foll i se’n va cap als “jains” d’un món calm i quiet? ¿i és cert tal com es diu, tal com es veu? ¿som tu i jo, i ell, i tots, uns fills de Baal? Al cau, caus i són molts traus al cos i al cor, cent fraus, mil cracks de tims i de flams, plers grans i durs dins cants de mar, tot al fons, tot es mou, mes tu saps bé qui ets? tu saps qui sóc jo? i què vols? què vals? i què valc? i què vull? oh, ja no ens cal ni un bes, cap toc, els ulls es fan cecs, quin tremp més lleig, quins trucs de neu, de colp en sec el nou mur com a dol, el gran erm del dir rou, els vents al camp del Ser on plou un poc trist el No ferm dels dos (o dels tres! o dels cinc!) fa trencs des dels rocs d’urc d’un cim greu, i la font de la vall, el prat de fongs i de xops que són bells en si, el mas vell on viu el gat del zel que dorm en pau, els anys menys fers, el Sol creix sens tu ni mi, el riu –ai!- el riu riu als fangs d’ahir, i hi ha més ponts per dur sons en Fa a llocs menys crus, res mor (o sí: oh, circ! “show must go on!”): més viu qui és fort en dir un bon “Sí” al temps fluid, més viu qui té el to prest per al goig que dol, més viu qui fa del fem dels porcs i dels cucs -que som tots- un llaç d’or pur! I per fi, al Gran Erm del Dir Brau naix més bo –en grams, en calc i en bru suau– el mot-gest del que som.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!