Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
L’ANOMENADA ÉS FONT DE RIQUESA, per Ibn Khaldun (Els Rastres del Sentit
Imatge: peça de vidre — segle XIV (Museu Calouste Gulbenkian– Lisboa)
L’ANOMENADA ÉS FONT DE RIQUESA
Ens adonem regularment que, en totes les professions i tots els gèneres de vida, el qui gaudeix de reputació i d’influència accedeix a major riquesa que aquell que està mancat d’aquests avantatges. La causa d’això és que l’home poderós (sahib-al-djah, és a dir, que disfruta de reputació) sempre està voltat de persones que li ofereixen els seus treballs al seu servei, afalagant-lo així amb la fi de guanyar el seu favor i obtindre la seua protecció. Tals persones l’ajuden (amb el producte) dels seus treballs en tots els seus quefers, tant en el necessari com en el complementari. El valor de tots eixos treballs es tradueix, per tant, en una adquisició d’aquest, perquè allò que es subministra normalment mitjançant una retribució ho assoleix gratuïtament. La suma dels valors (que d’ell rep) arriba a fer-se molt considerable: per una banda recull el valor dels productes que han rebut, i, per l’altra banda, compta amb el d’altres productes que la necessitat li puguera exigir. De tal manera, estalvia tot això i disposa de grans beneficis. La influència de la que gaudeix aquest home poderós li permet tenir molts negocis, que, d’aquesta forma, el porten aviat a l’opulència i acreixeran de dia en dia les seues riqueses. Des d’aquest punt de vista, l’exercici d’un alt comandament és considerat com a un dels mitjans de guanyar la subsistència. El qui posseeix diners, però li manca tota influència (sobre el govern o sobre el públic) no pot assolir l’opulència sinó en proporció al seu capital i les seues pròpies activitats. Així fan la majoria dels comerciants; per això vegem que els hòmens influents d’aquesta classe són els qui posseeixen les més grans fortunes. Una prova en suport del que acabem d’exposar es mostra en les fortunes assolides per alguns legistes i hòmens devots. Tan aviat com es fan una reputació de religiositat i han infòs en el poble la creença que Déu s’encarrega de recompensa-lo, veuen als altres hòmens afanyar-se a socórrer-los en les seues necessitats temporals i treballar per a assegurar-los el benestar. A partir d’allà, ràpidament assoleixen l’opulència i es troben en possessió de grans riqueses, sense haver fet cap esforç per a adquirir-les. Tot el que posseeixen prevé del valor dels productes del treball, productes que s’obtenen de la generositat del públic. Això és un fet del qual hem vist nombrosos exemples, tant a les ciutats com al camp, ja que la gent lluita en el comerç i l’agricultura per a apropar-se en ajuda d’eixos individus, mentre ells romanen tranquils en les seues llars, observant l’increment dels seus guanys i la multiplicació dels seus cabdals; tot això s’efectua, sense que els proficients patisquen el més mínim. Les persones que no s’han adonat del secret d’eixes grans fortunes i les causes que les han produit s’impressionen d’admiració. “Deu agracia, sense taxa, a qui li plau”.
Cançó: “Makhtoub” de Hedi Jouini
[Hi ha més: clica avall…]
COMUNAMENT LES GENTS QUE SABEN HUMILIAR-SE I FER LA ROSCA SÓN LES QUE ASSOLEIXEN L’ÈXIT EN EL MÓN I FAN FORTUNA. EL SERVILISME I L’ADUL·LACIÓ HAN DE COMPTAR-SE ENTRE ELS MITJANS D’ENCIMBELLAMENT
Havíem dit anteriorment que, per als humans, el guany és en realitat el valor dels productes del seu treball. Si un individu quedara inactiu i s’abstinguera completament de treballar, no gunayaria absolutament res. Si treballara, les seues utilitats seran en relació a la seua aplicació, a l’eminència de l’art que exerceix i la necessitat que es tinga dels productes de la seua indústria. Hem dit, en el capítol precedent, que l’anomenada és una font de riqueses; doncs l’home influent les recull sota la forma de diners o productes del treball que altres hòmens li ofereixen amb la fi d’obtindre la seua protecció o de procurar alguns favors. Els productes i el diner regalats d’eixa manera són en realitat oferiments a canvi de certs avantatges que eixes persones esperen aconseguir per la influència del seu protector i que consisteixen en diversos projectes, uns útils i altres nocius. Els esmentats productes es tornen guanys per a l’home influent, i el seu valor, convertit en diners, fa una suma molt considerable, que enriqueix a qui els rep en poc temps.
A més, l’anomenada i la influència són repartits entre els hòmens en una gradació regular. Augmenten al passar de classe en classe fins la dels sobirans, damunt dels quals no hi ha cap autoritat superior. El rang més ínfim és el de les persones que no tenen cap poder, ni per al bé ni per al mal. Entre eixos dos límits, es troba una multitud de rangs establerts dins de l’interés dels hòmens per la saviesa de Déu, que ha volgut regularitzar els seus mitjans de subsistència, facilitar-los l’aconseguiment del benestar i assegurar la persistència de l’espècie.
En efecte, l’existència i la conservació de l’espècie humana no podria estar assegurada més que per la cooperació dil·ligent dels hòmens uns amb d’altres per al seu avantatge recíproc. Es sap d’una manera certa que un individu únic no podria sostindre la seua existència d’un mode cabal, i, si s’admet, d’alguna forma determinada, que els hòmens han pogut viure solitaris, casos molt rars, caldrà reconéixer també que la seua existència així no estava assegurada. A més, els hòmens no voldran mai ajudar-se mútuament a menys que es vegen obligats a això. Refusen fer-ho, perquè ignoren ordinàriament el que és benèfic per a l’espècie humana, i perquè Déu els ha concedit el lliure arbitri, així que les seues accions no procedeixen d’un impuls natural, sinó de la consideració i de la reflexió. S’abstenen per tant de cooperar amb els seus semblants, i això fa necessària la intervenció d’algú que els conduisca a efectuar-la. Eixa persona ha d’emprar la força precisament contra els seus congèneres, per a aconseguir l’efecte de motivar a actuar pel bé de la comunitat i per al compliment de la voluntat de l’Ésser suprem, la saviesa del qual ha disposat la conservació de l’espècie humana. La idea que acabem d’esmentar es troba en la sentència següent, emanada del mateix Altíssim: “I exaltem a uns sobre altres per a que es servisquen mútuament, però, la misericòrdia del teu Senyor és superior a quant atresoren” (Corà, sura XLIII, vers. 32.)
Així doncs és evident que el terme “djah” designa la facultat que l’home obté de dominar sobre em els seus subordinats, de fer-los procedir d’acord amb allò que ell autoritza i allò que prohibeix, i d’emprar per a ells la constricció i la força, a fi d’apartar-los del que els seria perjudicial i d’obligar-los a obrar per al seu propi benefici. Tal poder ha d’exercir-se de manera equitativa i d’acord amb els preceptes, siga de la llei divina, siga de la llei de l’Estat; però un es serveix d’això a més dins dels seus propis interessos. Ha estat especialment establert, per la Providència divina, per a ser emprat de la manera indicada en primer lloc; la seua altra utilització no és més que un accident que es presenta, a l’igual que el mal que s’introdueix en les lleis establertes per la voluntat de Déu. En efecte, l’existència d’un gran bé no pot tenir lloc sense haver un poc de mal, la qual cosa obeeix a la matèria ( de la que el bé es forma). El bé no està perdut per això: existeix realment, tot i el petit mal que en ell conté. Heus ací el sentit de la introducció de la injustícia entre els hòmens. Que el lector entenga això bé.
Ara, cal saber que en les societats de les ciutats i de les comarques, les gents de cada classe exerceixen l’autoritat sobre les de classes inferiors, i que cada individu d’una classe subordinada procura obtindre de la classe immediatament superior a la seua una porció d’autoritat major que la que ell ja posseeix. El qui així l’obté exercirà de seguida sobre els seus subordinats una influència major que l’anterior i determinada, respecte a la seua força, per l’autoritat que acaba d’assolir. A més a més, el poder del que tractem és repartit entre totes les persones que treballen per guanyar la subsistència. És divers en amplitud i estretor, segons la categoria o la classe que ocupe en la societat el que l’exerceix. Quan més ampli és, major benefici assoliria el possessor; de l’oposat resultaria igual proporció. El qui està mancat d’ascendent, encara tenint diners, la seua riquesa no excedirà de la proporció de les seues activitats, de la inversió del seu capital i de les gestions i viatges que fera amb la fi d’augmentar la seua fortuna. Ta és el cas de la major part de negociants, dels agricultors i dels artesans. Pel que respecta a aquests, al no posseir cap mena d’influència, i al limitar-se a les utilitats dels seus oficis, no arriben ràpidament a la fortuna; al contrari, cauen, generalment en la indigència i la penositat. Perceben, com a molt, una espurna fugaç del gaudi de la vida, i estan en constant lluita per a allunyar de si mateixos la imminència de la pobresa.
Al reconéixer l’exactitud d’eixe principi i al comprendre que l’autoritat es reparteix entre diversos i que porta aparellats els bens de la fortuna, convindrem en que és un gran servei retut a un individu al concedir-li una porció d’eixa autoritat, i que l’home a qui és deu tal favor és un benefactor de primera categoria. L’atorga a un subordinat; la confereix del seu poder ple i de l’eminència de la seua grandesa; en conseqüència la persona que procura una gràcia d’eixe caire ha de mostrar-se humil i adul·lador, tal com ho fan els sol·licitants que s’adrecen als hòmens poderosos i als sobirans; en cas contrari, difícilment obtindria el que desitja. Per això hem dit que el servil·lisme i la llagoteria compten entre els mitjans que valen per a assolir un grau d’autoritat que permet lucrar-se i fer fortuna. Hem dit així mateix que la majoria de les gents riques han arribat a la fortuna d’eixe mode.
Heus ací perquè vegem que quasi tots els hòmens de caràcter altiu i orgullós no aconsegueixen la consideració que anhelen, i que, trobant-se reduits a viure del fruit dels seus treballs, conclouen gradualment en la pobresa i la indigència. Eixa altivesa i eixe orgull són dels caràcters censurables, que es formen de l’alt concepte que l’individu té de si mateix i de la convicció que el públic no podria prescindir de les seues ciències ni de l’art que ell exerceix. Així com el savi versat en les ciències, l’escriptor hàbil en la seua professió, el poeta que fa bells versos i tot destre en el seu art es figuren que tot el món té necessitat dels seus talents: d’aquí els naix l’altivesa i l’orgull per al públic.
Igual esdevé amb les persones de bon llinatge, aquelles per exemple que compten entre els seus avantpassats un rei, un savi il·lustre o un home que ha assolit la perfecció en la posició que ocupava. Suggestionats pel que han vist o escoltat dir referent al rang dels seus avis tenien en l’Estat, creuen tindre dret als mateixos honors, en la seua qualitat de parents i hereus d’aquells grans hòmens. D’aquest mode, s’aferren en el present, a una cosa del passat i que ja no existeix; perquè la brillantor personal no es transmet com a una herència. Podem encara incloure en aquesta categoria alguns hòmens que han mostrat prou habilitat, experiència i previsió en el maneig d’assumptes; es creuen de tal mode perfectes en la seua professió que s’imaginen indispensables.
És així que vegem als individus de totes eixes classes tan unflats d’orgull que no es dignen a baixar la testa davant un personatge influent, ni llagotejar a un home de rang més elevat que el seu. Menyspreen els altres, perquè es creuen de mèrits superiors; i, si han d’adreçar-se al sobirà, ho prenen com a una ignonímia, una degradació i un acte d’insensatesa, les mostres de respecte que haurien de presentar-li en testimoni. Es figuren que tot el món està obligat a mostrar-los les deferències dignes de l’alt mèrit que ells s’atribueixen, i guardarien rancúnia al qui faltara, en el mínim punt, al respecte del que es creuen creditors. De quan en quan experimenten penes vives causades per eixa falta de consideracions, i romanen en una gran perplexitat, turmentats com estan, per l’ansietat de fer acceptar les seues pretensions, i alterats per la mala voluntat del públic, el qual els portar a avorrir la gent, en tant que l’espècie humana estiga dominada per l’autodeificació. Així és difícil que es trobe algú entre ells que consentisca en reconéixer el mèrit i la superioritat de qualsevol altre, a menys d’estar motivat a això per alguna forma de constrenyiment i de domini, o per la influència d’una autoritat superior. Ara totes eixes idees de força i de superioritat estan compreses en terme “djah”. Quan un home d’eixe caràcter està mancat de tot “djah” (influència), cosa de la qual sent profundament la necessitat, tal com ho acabem d’advertir, s’atrau l’abominació de les gents de les gents pel seu orgull i no aconsegueix ninguna porció de la seua benevolència. Tampoc podria obtindre la consideració de la que haguera pogut gaudir sota la protecció de les persones que ocupen una categoria més elevada que la seua; d’eixa forma s’absté de conrear el seu favor i de sovintejar-les en les seues cases; per tant els seus mitjans de vida sofreixen les conseqüències i viu en un estat de penositat proper a la misèria. En quant a la riquesa, mai l’aconsegueix. D’aquí el concepte generalitzat: “el savi consumat és privat del favor de la fortuna, els seus dons intel·lectuals es prenen en compte de la riquesa, i eixa és la porció d’opulència que la Providència li ha destinat”. Això concorda amb la idea (expressada per aquest proverbi): “L’estat per al qual una persona ha estat creada se li fa tolerable.” “Déu és el sobirà dispensador; no hi ha més senyor que Ell.”
La disposició d’esperit que acabem d’assenyalar condueix a voltes a transtorns en les categories de la societat: eleva a les grans dignitats a molts individus pertanyents a classes inferiors i fa descendir a molts altres que pertanyen a classes superiors. En efecte, quan els imperis han assolit el seu grau més alt de potència i de dominació, i que l’autoritat suprema es troba en mans de la família que ha fundat la dinastia, representada per un rei o soldà, els altres (personatges de l’Estat), com que no tenen ninguna esperança d’arribar al poder, s’incorporen a les classes subordinades, i es converteixen, per dir-ho així, en servidors del sobirà. Amb la durada de l’imperi i l’augment del seu poder, les persones afegides al servei del soldà, els individus que s’han apropata ell per un afecte espontani, i tots als qui el príncep afavoreix a causa de l’habilitat que han desenvolupat en la direcció dels negocis que li interessen, es troben col·locats en pla d’igualtat. Per això vegem molta gent de les classes inferiors lluitar amb ardor per fer-se grats al sobirà i captar la seua benevolència, desenvolupant amb abnegació sencera les comissions que se’ls encarrega. Per a assolir el seu objecte, li mostren una profunda submissió i no cessen de llagotejar-lo, i no únicament a ell, sinó als oficials de la seua casa i al membres de la seua família. Una volta hagen ficat el cap entre els cortesans i ja inclosos en la nòmina dels servidors del príncep, no tarden en adquirir una gran fortuna. Mentre, els descendents de les seues famílies que havien tingut que vèncer tantes dificultats per a fundar l’imperi i establir l’ordre en les províncies, es deixen seduir pel record de les fetes senyalades dels seus avis; unflats de presumpcions i ufans de la fama dels seus pares, es llencen en la carrera de la insolència i obliden el respecte degut al sobirà. Comportament que indisposa a aquest contra ells; els allunya de la seua presència i mostra inclinació per aquells protegits, gents que no es jacten d’un passat il·lustre, ni es permeten amb ell cap familiaritat, cap falta de mirament, i que han determinat per norma la constant i profunda submissió a la seua autoritat, afalagar les seues tendències i servir-lo incondicionalment en tots els seus projectes. D’eixe mode arriben a exercir una gran influència i a ocupar una posició alta en l’Estat. Totes les consideracions i tots els pensaments es giren llavors envers ells, degut al favor assenyalat que gaudeixen per part del sobirà i l’estimació elevada amb que els distingeix. En tant, aquells membres de la família reial, sempre altius, sempre arrogants del seu llinatge, només van adquirint més i més el descontentament del soldà i la seua aversió, impulsant-lo, per la seua conducta, a preferir a eixos protegits seus. Així continuen les coses fins la caiguda de la dinastia. El mateix fet es produeix naturalment en tots els imperis, i és així com els protegits i els lliberts del sobirà assoleixen ordinàriament l’èxit i la fortuna. “Déu executa tot el que li plau” (Corà, sura LXXXV, vers. 16)
extret dels capítols V i VI, Llibre cinqué (“Sobre els mitjans de proporcionar-se la subsistència; sobre l’adquisició, les arts i tot el que en això es relaciona”),
Prolegòmens a la Història Universal (títol original: Al Muqaddimah) del pensador social medieval Ibn Khaldun (més info ací: http://en.wikipedia.org/wiki/Ibn_Khaldun ), traducció ràpida de jcob a partir d’Ibn Jaldún, Introducción a la historia universal, Fondo de Cultura Económica: México, 1997 (1977); estudi preliminar, revisió i apèndixos d’Elías Trabulse; 1165 pàgines; nota: podeu consultar a diverses webs d’internet la traducció completa a l’anglés d’Erwin Rosenthal;Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!