Anotacions rizomàtiques

ELS “ADULTERIS” EN LA NOVEL·LÍSTICA EUROPEA DEL SEGLE XIX I EL DESCONCERT ÍNTIM A TRAVÉS DELS “MÈDIA” DE LA NOSTRA ÈPOCA

 

Hem conegut, en els nostres anys més juvenils, la filmografia comercial de l’Espanya canyí que va traure títols com No desearás al vecino del quinto (en al·lusió potser zigzaguejant al manament bíblic: “no desitjaràs a la muller del proïsme”) . Aquell començament frustrat de transició democràtica va brillar sobretot pel “destape” i la transgressió intermatrimonial com a eina productiva en la comunicació de masses per a donar la sensació en les audiències que hi havia arribat una certa onada de llibertat sexual (i eròtica) a la península ibèrica: així, es postulava per exemple un gran trencament –impostat?– amb els anys foscos de repressió franquista. Clar que el nostre Raimon cantava que “vos enganyaran amostrant-vos dos culs” i “una partida de pilota” (referint-se també a la instrumentalització política del futbol amb finalitats estratègiques i periodístiques), però qui més qui menys, en diversos graus de participació en els cantons entusiàstics dels imaginaris pro-sistèmics, ha anat deixant-se  enganyar una miqueta, a canvi d’algun mínim plus d’oxigen entàlpic.  Es tractava de  pel·lícules comercials que afavorien una moral sexual més alliberada, amb escenes de guions toixos o de tempres precipitats, on hi havia un escàs ús de la paraula embellida o raonada, i sobretot es feia èmfasi en l’atrezzo luxuriós i la corporalitat desimbolta (parafrasejant aquell aforisme: “tens un cos, aprofita’l, aprofita-te’n”). Així s’estimulava la lubricitat en les parelles recents i establertes, de curta i de llarga durada, més la prevenció autodisciplinada i eminentment saludable que el context digne d’eixe alliberament de fluidesa líquida estava en el consentiment mutu a les relacions interpersonals particulars (per exemple, trobades de vacances) que concorrien amb voluntarismes evanescents i descomprovats, sense compromís testat per l’inadequat coneixement o directament fora de les regles del matrimonialisme, però implicaven un gran exercici de generositat mútua i grans esperances prou voltes curtcircuitades, degut a factors separants que no es superaven en l’impuls de l’enllaç.

 

Els media han potenciat una vàlvul·la de desofegament massiu: la ficció audiovisual que representa –i afavoreix subliminalment– el comportament extramatrimonial, prematrimonial, paramatrimonial o postmatrimonial, en el revers d’unes intencions més o menys sinzeres de recerca de parella, però no a través d’actituds  prou determinades ni sel·lectives ni disciplinades, mitjançant les quals semblava que no importava aconseguir del tot “la boda” ni la convivència informal definitiva: el crucial era – en termes generals– participar en el “procés” d’anar provant i assajant, modulant-se i  gaudir pel camí en converses i aproximacions d’entreteniment carismàtic fins trobar l’ajustament idoni. I d’eixa forma un muntó d’hòmens i dones que estan a soles  entre setmana –pels motius més diversos–, o han exercit conscientment de “livings a part togheter”, han estat visionant – mentre sopaven i sonava el telèfon d’aquella única amistat especial: ¿seria simple “infatuació” de quincalla prescindible o l’acoblament daurat amb l’ànima bessona?—eixes telesèries completíssimes i exhaustives com Sexe a Nova Iork o, en la variant típicament catalana de TV3, més explícita i categòrica en el títol : Infidels. Les dues telesèries han contribuït amb una llarga casuística contemporània, tots els casos i “various positions” són analitzats en capítols temàtics, i així els manàgers de la indústria de la representació sòcio-cultural han estat il·lustrant-nos sobre com i per què el mercat dels “solts” està tan desencaixat i fluctuatori,  de mode que  les ofertes no acaben de quadrar amb les demandes. Però mentrestant tots els qui pertanyen a eixe target group immens – i en vies d’augment, per la via dels divorcis i la precarietat laboral juvenil d’una crisi que, a més de macro-econòmica i de valors ètics, és una crisi de confiança– van passant-ho bé en certs moments regulars o excepcionals, alhora que viuen pràcticament al dia — a la setmana o al semestre–.  I, a més,  es genera – en la filmografia de consum nocturn– un gran feed-back de psico-anàlisi global que ajuda a conciliar la Son i el Somni, després d’afinar la percepció sensible tant per a estalviar els dissimulats esculls tramposos – resolubles o descartables–  com per a donar-li marxa a la utopia pràctica de que “cal seguir intentant-ho”. Entre fet i fet, un poema de consciència activa: cada volta que el sabotatge emocional fa acte de presència, cada volta que amenaça la incompatibilitat de dos projectes de vides massa diferents (per efecte natural de la dispersió dels estils de vida en el món d’avui), cada volta que es deteriora aquella meravella fascinant de l’estrena primigènia, plena d’expectatives divergents, la colla d’amigues de Sexe en Nova Iork esmorzen juntes i comparteixen una sessió d’auto-teràpia irònica i desacomplexada (sense intermediaris aliens), fan bugada dels seus desconcerts íntims, formulen tàctiques materialistes per  a reflotar els seus vincles deteriorats amb l’Altre o acaparen forces renovades per al pròxim desencontre.

 

Així va la cosa avui en dia i, per sota de la seua dimensió crítica d’orgue mal parat, cal veure uns aspectes positius, que sumen acoloridament en el reconeixement bàsic de drets humans elementals: la més ampla independència voluntària de les dones per a opinar i decidir millor al voltant dels seus destins, encara que, com afirmava Josep Vicent Marqués (ecologista i feminista meritori), els destins siguen massa sovint “destins provisionals”, però almenys hi ha intervingut una major reflexió i performativitat en termes equànimement igualitaris. I encara que els resultats deixen molt que desitjar, perquè “res  fa igual”, almenys els processos que porten als desencontres insatisfactoris es basen en itineraris biogràfics i tries ocasionals relativament més lliures. ¿Com era la vida sentimental en el segle XIX? Moltes dones de classe mitjana tenien ben poques oportunitats d’exercir un ofici de vocació pròpia o un treball extra-domèstic  que requerira una formació educativa prèvia i es desenvolupara amb suficients garanties d’èxit rendible (per bé que al tercer món i a l’antic règim europeu, com avui en dia, les dones sempre han treballat més que els hòmens de mode subaltern i malpagat), es veien pràcticament obligades per la pressió ambiental dels seus medis a acceptar prometatges i casaments amb “homes de profit”: eixa era la solució més comuna per a participar de la societat sense ser mal vistes ni sofrir l’estigma castigador de “fadrinotes”, i, així, formar famílies. Encara que hi haguera un cert marge de consentiment per a atraure, escollir o acceptar els “homens de profit” en particular, prou voltes els pretendents concorrien en els tractes amb serioses mancances de caire subjectiu o objectiu, incapaços de convertir la llar en un espai de felicitat, tot i que sigueren bons proveïdors de recursos.

 

Tant a la novel·la  Pilar Prim de Narcís Oller com a  L’ambició d’Aleix d’Enric Valor, totes dues pròpies de les zones de parla catalana, se’ns expliquen vides de dones que s’han casat per necessitat amb marits que són molt rics, molt vells i molt egoistes: l’excessiva diferència d’edat pot suposar un handicap insalvable en totes dues ficcions sobre l’adulteri en terres nostres, ara bé, el que implica una font de malestar insofrible, i amb el que es rebla el clau de la motivació per a experimentar l’afectuositat fora del “matrimoni d’interés” és l’egocentrisme de tots dos marits opulents i desatents, gelosos i acaparadors. És a dir, tant Pilar Prim com dona Pauleta resten plenament justificades – en el plànol imaginatiu—a causa d’una opressió evident, sense mitges tintes. La diferència rau en que mentre per al valencià Enric Valor, més dulcificat i laxe per ser sudenc (i haver composat en el segle XX), a dona Pauleta l’espera una fugida propícia amb el jove i enamorat Aleix, el vell marit dolent i potencialment agressiu mor de malaltia crònica mentre els adúlters s’escapen del seu rodal, i, així, la seua “passió encara obscura” (com deia Dant sobre els afers de Paolo i Francesca) trobarà el seu lloc sota el Sol dels orígens: una transgressió amb futur. Per a Pilar Pilar Prim el destí és més complex i menys afalagador: en el seu context familiar de menysteniment, tal com es desenvolupa l’estructura de les proses, té un dret inalienable i legítim a “fer el salt”, sobretot quan ja pot exercir l’estatut de vídua recent (amb un testament restrictiu), però lamentablement la manca d’experiència vital la porta a dipositar erròniament les esperances en un ex-militar vividor que només vol tastar la mel dels inicis i l’endinsarà a ella en un “problema”. És a a dir: “Sí, però no”. Els interpretadors de la ideologia maniquea potser voldran veure en eixa diferència un  milieu més catòl·lic en la “Renaixença” prèvia de la que es va abeurar  Narcís Oller, tot i que podem considerar-lo tranquilament un autor molt modern, pels seus dots de descripció precisa dels caràcters, les interaccions i les atmosferes: més modern, des d’eixe sentit, que alguns novel·listes actuals. Tanmateix, a l’absorvent novel·la breu Doble error de Prosper Merimée, des d’un context espaial més francés, les alternatives per a la dona malcasada amb un potentat i inútil palmari són iguals o pitjors: més enllà del caprici femení, que també s’explica, la protagonista de Merimée apareix empresonada en dues alternatives funestes i penoses: o seguir el calvari de solitud conflictiva dins un matrimoni tronat, molt per sota del seu grau refinat d’inspiració exquisida, o caure seduïda per un antic amic que és diplomàtic i apareix excepcionalment una bona nit en una festa, sense nugar més eficientment la relació alternativa. Fa totes dues coses, i la seua angoixa es multiplica, perquè ni el marit li val ni l’amant la vol: eixa és la tensió de desesper – en l’aposta del llarg termini biogràfic– que tant ha ferit la condició de la dona, no sols en el segle XIX, que es distingia per tot allò dels rols de gènere encara massa hieràtics, en comparació als altres temps del segle XX que hi ha hagut – en principi– més capacitat d’elecció i creació d’ocasions favorables. Potser es podria adduir que Merimée prevé d’un cert ambient mig-conservador europeu, però la novel·lística sobre els adulteris ha estat conreada tràgicament per mans més “progressistes”.

 

En termes hipotètics, podem avançar que quan en una obra de teatre, en una prosa novel·lesca o en un poema líric, l’heroïna ficcional que ha fet un pas endavant, de mode irreversible, afrontant-se a l’abisme del no-res, ja no pot existir en el plànol de la representació, és a dir, quan l’autor la deixa caure en una infelicitat suprema o en una mort “inevitable” pel curs del relat, deu ser perquè el marc sòcio-polític del creador no tolerava certes llibertats que, si s’exercien paulatinament, implicaven la sanció defenestradora i l’aniquilació del llibre. I així, el portugués José María de Queiroz quan explica l’assumpte domèstic d’un adulteri lisboeta en la seua novel·la, de coloracions actitudinals ibèriques El cosí Basili, cal reconéixer que s’explaia majestuosament en denunciar les poques alternatives de la dona, el sofriment intrínsec que comportava això en aquell segle XIX: el resultat és un apologia ben dosificada – i molt rítmica—a favor de les dones en ambients socials retardataris i ofegants. Però, per molt franc-maçó, cosmopolita i èticament enfortit que fóra Queiroz, era fill del seu temps: la protagonista adúltera se li mor – o la mata ficcionalment, sense chance de triomf—d’unes gravíssimes febres, de causa aparentment psicosomàtica, que se li exacerben al patir les contradiccions conscients davant la innocència del marit legal pel seu goig fugisser, que és un fruit ben amarg de l’engany irresponsable a càrrec d’un llunyà cosí negociant que havia arribat del Brasil i l’havia seduït implacablement com a un objecte passiu o una titella volandera. Almenys, si Queiroz no haguera completat el material exemplar per a una teoria feminista sencera (la seua protagonista és massa pusil·lànime per a eixe requisit), sí que reix en prendre el pols decimonònic a l’urbs de Lisboa, mitjançant una còrrua vivaç i arquetípica de personatges secundaris que transcendeix el simple costumisme.

 

 I, per acabar, de Gustave Flaubert i la seua Madame Bovary es pot dir molt més, no sols perquè entre eixos papers artístics crea el “model narratiu més difós de l’adulteri”, sinó sobretot perquè com va demostrar a fons el sociòleg Pierre Bourdieu a propòsit de la seua altra novel·la L’educació sentimental, aquell Flaubert d’hàbits marginals, identitat sexual borrosa i salut feble (patia un tipus d’epil·lèpsia i a voltes  escrivia poc menys d’un full a la setmana), va situar les seues creacions ben meditades enmig  de l’entramat de vectors i forces del debat públic, tot fent una sèrie de jocs d’equilibris que el portarien a la centralitat més representativa. Per dir-ho seguint l’estela d’anàlisi teòrica de Bourdieu, hi ha alguns equilibris fascinants amb els que Flaubert va resoldre eixe tema d’alta tensió privada: per exemple, des de l’angle de la trama, (a) el marit banyut, un metge comarcal lleugerament apocat, és un bon marit que es desviu pel benestar de l’esposa adúltera, però no sap donar-li el charm ni el savoir faire que ella anhelarà per un altre costat  amb un amant aristòcrata, ella es decideix a desenvolupar una relació d’amistançament amb un jove culte com a substitut de l’aristòcrata (equilibris morals i de rols sòcio-professionals); (b) la protagonista prevé d’una casa rural aïllada en el camp, on arribava com a metge el seu futur marit burlat, es traslladen a un poble petit i després a un poble mitjà als voltants de Rouen, on gaudirà d’anonimat urbà per a la passió secreta (equilibris camp-ciutat);  (c)  per a dur un tren de vida apte per a la seducció encimbellada, ha de comprar a crèdit molta roba i complements tèxtils luxosos, a més de pagar regals i factures d’hotels: això portarà a la ruïna la seua llar familiar (equilibris pressupostaris en el rerefons de l’acció, dels que no es diu prou en les novel·les actuals: la protagonista: ¿és culpable o innocent de caure en les grapes  “imprevistes” de l’assetjament jurídic d’un comerciant astut?); (d) el background de la protagonista té dues notes: el pare masover se la vol llevar de damunt ràpidament, com era típic en aquella època, sense filar massa prim en el pretendent, i ella s’emmiralla en lectures novel·lesques i conrea la música –la coartada per anar a Rouen—(equilibris de les opcions del caràcter: ¿és culpable o innocent per somiar més del compte, més del que li correspon a la seua ubicació social concreta?); (e) com a mare d’una xiqueta menuda amb el marit legal, la seua confrontació amb la sogra sembla profundament ambivalent, a més de dramàtica (equilibris del rol de mare: ¿és una mare suficientment plausible o intolerantment abandònica?); (f) la reflexió espiritual dels fets narrats porta a la protagonista a una fase de beateria i lectura de textos pietosos (equilibris religiosos: ¿és una cristiana bona o dolenta?); etcètera. Des de l’angle estètic, tots saben que Madame Bovary destaca per explicar de mode exquisit – i estructuralment immillorable—uns fets molt vulgars, caldria afegir l’enorme ambivalència amb la que Flaubert conta de manera mig-decorosa, però a través de suggerències implícites i enlluernadores, algunes escenes de caire eròtic i sub-eròtic. Amb eixa mena de jocs d’equilibris conceptuals, sociològics i estètics – més el suport familiar i d’alguns ascendents amistosos–, Flaubert va eixir indemne del judici rigorós a què fou sotmés per l’escàndol de Madame Bovary i, així, va guanyar una fita històrica d’autonomia per a la independència evolutiva i modernitzadora de les creacions artístiques.  Casualment, la línia argumental de l’advocat defensor de Flaubert fou la mateixa que es va emprar per a “salvar” i justificar l’obra magna medieval de l’Arxiprest d’Hita, El Libro de Buen Amor: es mostrava, per la via de la paraula treballada, un exemple detallat, i moralment acceptable, sobre les conseqüències  pèssimes per a l’existència sostenible de la passió descontrolada, i això volia dir exactament per als “escandalitzables”, ni més ni menys que  la passió – inaugural, passatgera o consolatòria– que s’expressava fora dels canals matrimonialistes.

 

Fins i tot, a l’hora d’explicar el suïcidi final per enverinament de la seua protagonista més coneguda, Flaubert situava l’episodi enmig d’unes equacions i ajustaments de factors simbòlics: uns avants i arreres, mitjançant els quals “la vergonya que  precipita l’auto-lesió fatal” resta compensada per la “conciliació familiar final”, de manera que seria difícil saber si l’autor decretava decididament una mort inevitable de l’heroïna ficcional i arquetípica, o si aquell episodi concloent era més bé un accident luctuós derivat del nerviosisme dramàtic d’un cas especialment àlgid. Però, després de passar el calvari dels seus daltabaixos desgarradorament ambivalents, Emma Bovary efectivament mor en el llit matrimonial, entre l’adoració increbantable del marit feble que no volia adonar-se del tot què estava passant-li: així, a més de l’immensa qualitat del text, és com la novel·la es va distribuir durant dècades i ha arribat fins avui. És així com ha estat tolerada, llegida i incorporada al cànon occidental, eixa fabulosa perla negra de la narrativitat adultérica: sense possibilitat de redempció íntegra de la dona que fuig d’un marit prou ensopit.

 

En contrast, avui en dia, hi ha a les graelles de la programació televisiva moltes ficcions audiovisuals que, tot i no resultar tan artístiques com l’esforç literari de Flaubert, almenys ofereixen possibilitats diverses en oferta ebullitòria. Em referisc no sols a les pel·lícules comercials, que hagen seguit patrons de guionatge d’encefalograma pla, o a les telesèries més actuals que es produeixen en guions d’aparença senzilla i espontània però amb molt de treball – en equip– d’observació psico-social al darrere, perquè hi ha moltíssim més que les dots d’interpretació d’uns actors improvisadors:  són objectes de consum que estan manufacturats “des de dalt” per a “tots els adults”,alhora que s’aprofita – i se li trau punta a- un cabdal gran de dades sobre tendències poblacionals generals.  També compten certs programes en format de concurs competitiu, com “Granjero busca esposa” (i altres d’eixe estil). I sense dubte, hi ha una línia prou important dels sketchs publicitaris que està dissenyada hàbilment per a fomentar – en el reclam del consum materialista– la baixa voluntat luxuriosa, el gaudi eròtic de l’instant present, fins i tot l’anàlisi fulgurant del desbocament desastrós de l’emparellament coetani i l’apel·lació implícita consegüent a la deslleiatat afectuosa en una mena de “carpe diem” multiplicat per mil. Tota eixa exposició audiovisual en formats diferents, escampada en prime-time o en hores nocturnes, va carregada de ritmes d’impacte estratègicament calculats (d’acord amb el complexíssim llenguatge audiovisual i d’acord amb els principis autoritaris d’ideologia conservadora dels mèdia; recordem que segons les afirmacions de Michel Foucault hi ha dues formes de dominar “des de dalt”: una, és alarmant, restringint i prohibint fins la inanició passiva, l’altra, repartint “caramel·los” de sabor intens — a punta pala– fins la devaluació i despersonalització actives). Tantes  rutines mediàtiques, de reflexió entusiasta i inducció calculada a l’”hedonisme” descompromés, ens indiquen que les relacions interpersonals estan en crisi, tal com sabem per altres informes i assajos. A voltes sembla que tota eixa oferta audiovisual aspire a funcionar com a un substitut de reflexió meliorativa respecte a les precàries aventures individuals per compte propi, com a un espill de feed-back puixant que intenta guanyar l’atenció dels públics abocant-los fragments significatius sobre l’objectiva fragilitat social de l’estima en Occident, i, així, va mantenint-los entretinguts (i estimulats) entre els telenotícies dels àpats, protagonitzats pels rostres carismàtics i bregadors dels polítics d’alt rang.

 

Ara que comença l’estiu, en els períodes vacacionals, s’encetaran noves fases estacionals de relacions infructuoses i adulteris privats. Per a sondejar algun nombre, sembla segons diuen que al voltant del 30-40 %  (o potser més) dels usuaris de pàgines web de relacions personals estan casats, tenen parella o ja estan conreant altres aproximacions d’”amistat especial” en paral·lel; per suposat, un tant d’eixos i d’eixes, posen acuradament les cartes boca per amunt, en tot moment es mouen dins unes coordenades de transparència i  fair play, per tal d’anar sembrant amb certa coherència, perquè com deia un dels nostres catedràtics d’Ètica Social: “l’ètica és un bon negoci”, i podríem afegir nosaltres: “l’ètica és – també—un bon oci”. Clar que la gent – i els usuaris– s’adonen que a les webs de relacions personals, mitjançant auto-perfils de dades i preferències personals de difícil comprovació en el testimoni de tercers, les persones que s’ofereixen – amb fe cegadora en el Desconegut– per a establir vincles d’amistat o relacions aproximatives apareixen com reduïdes a “mercaderies intercanviables”, o millor dit: a mercaderies que potser no són avaluades en les impressions inicials dins dels cànons de la comunicació intersubjectiva, sinó a partir dels signes materialistes que cada perfil evoca, com pot o com sap, en una mena de bricolatge individualista. És a dir:  front al general materialisme mascul·lí que es deixa  atraure, en primera instància—sense meditar, sub especie stimuli–, per aquells signes de bellesa física harmoniosa o sublim – propiciada per la joventut natural, el gimnàs constant, la roba afavoridora, els cosmètics emfàtics i la gestualitat cool–, hi ha també el prou general materialisme femení per a trobar aquell home quasi-perfecte que no existeix en la darrera planta dels grans magatzems del col·loqui global – i per això, vénen certs enlluernaments, en el fons igual de passatgers, pels indicadors d’status estable, l’afortunat nivell d’ubicació dins l’escala jeràrquica sòcio-professional, els hàbits periòdics, el compromís participatiu, el potencial de sociabilitat benhumorada i un llarguíssim etcètera perquè,  a l’apostar en general més pel llarg termini, les dones són senzillament més complexes i necessiten aclarir molts detalls. També és cert que moltes dones casades, mares separades i treballadores de moltes hores extres, no posseeixen les més elementals engrunes de temps d’oci per a perdre en el xafardeig aleatori d’unes webs “frívoles” que semblen “cardòdroms” als ulls de la censura aferrissada: aleshores, al període vacacional, passen a l’acció directa, sense cel·lestines digitals, amb el benentés que una provatura ocasional d’eixe caire, triada ràpidament entre el millor que pot oferir la proximitat o les coneixences afins, cal sumar-la a l’enorme agenda d’activitats diverses que cal dur avant dins una vida saludable: com per exemple, anar a la platja i bronzejar-se, participar en festes, dinar amb les amistats i familiars, gaudir del cinema, aprendre d’un curset d’estiu, reciclar-se professionalment, practicar ioga, visitar un museu, escoltar un concert, dur els nens al zoo, fer l’assaig d’una nova recepta culinària, conrear un hobby estrany o convencional, ajudar o amadrinar un desvalgut, donar suport a una ONG i, entre eixa caterva d’hiperactivitats de plenitud independent, tenir un amant com a una cosa més de la Vida—i segurament no la més important de la sèrie enumerada. Aleshores, en eixos casos, l’acció directa de la provatura eròtica responsable o de l’adulteri palmari – ¿en expectativa d’”amillorament de destí” mentre es barallaven alhora algunes possibilitats simultànies?– pot esdevindre en la durada rècord d’unes escasses hores o dels pocs dies d’esbarjo: se’l coneix, es prenen unes copes i sopen, xarren, se’n van (o no) al llit de mutu acord, cadascú se’n torna als seus afers i a l’endemà ja veurem!

 

Per suposat, es tracta d’un acte espontani a la desesperada, sense cap garantia elemental per a ningú (ni per a elles ni per a ells), i, a més, és un acte que no ha crescut malicciosament des dels perfils de cartró-pedra de la “ciber-addicció”, i les seues eventuals pseudo-aliances falsàries : per a bé o per a mal, en l’estiu de l’any 2012, s’han acabat prou els arguments seriosos contra la fantasia del sentiment canalitzat per via digital. Hi ha moltes raons:   les xàrcies socials com facebook han cedit el Panòptic als usuaris i usuàries, i aquestos han estat a voltes més severs que els “amos” de la “bastida”, així s’ha propiciat la màxima desconfiança atomitzadora entre els elements anònims de les poblacions afins i disperses: tres o quatre “m’agrada” distribuïts a l’atzar cada dia o setmana – i sense pensar-ho massa, com qui es deixa anar per l’entusiasme d’un moment sense contrapartides reals– han sigut com la cirereta que ornava el gran pastís d’una ruptura inapel·lable i estrident; a més, les tecnologies de la comunicació personal, no sols han servit per a omplir d’”ocells” d’intencions poc clares el cap de qualsevol “partenaire” despistada o despistat: els telèfons mòbils i els ordinadors  permeten un control interpersonal en les relacions d’una mínima distància, molt superior a l’època en que no existien: per exemple, ¿a quina hora del dia es rep el primer sms instigador? ¿en quins moments s’efectuen les converses, i en quins tons emotius? ¿poden parlar i xatejar el dissabte per la nit, o només entre setmana? etcètera, etcètera;  des d’eixos paràmetres de suspicàcia, és pràcticament impossible que en un tracte continuat hi haja el més mínim engany afegit respecte a la vida extradigital, i pel que fa als detalls substancials de les actituds emotives amb que conflueixen els dos aspirants. Per tot això, i més, seria absurd dir que internet esborra els caràcters propis de les comunitats, més bé passa el contrari: internet estableix – i reforça– un neo-tribalisme comunitarista, com suggeria Maffessoli; i encara podríem afegir que justament per efecte d’internet i  les eines de comunicació interpersonal, el tradicional individualisme d’Occident que tant va sumar en el passat a favor de l’excel·lència social, està molt més doblegat, i pot semblar paradoxal el dir-ho, precisament perquè l’ús d’eixos aparells amb software es realitza des de terminals i monitors individualitzats, però una volta la informació, les dades, les veus, les intencions, les afinitats i els discursos es posen en circul·lació, des de dins, els valors més gregaris d’un comunitarisme  sinuós i policromàtic s’imposen ben per damunt dels marges d’elecció individual d’una manera gairebé aclaparadora. I més enllà de l’efecte tecnològic, cal saber constatar les causes psico-socials que fan vèncer eixos fenòmens generals que també s’esdevenen – sense intermediació robòtica– sense la influència de la tecnologia–.

 

En les darreres dècades hi ha hagut un gran canvi macro-històric en la vida quotidiana d’Occident: les poblacions civils han acabat imitant la “societat de l’espectacle”, de tant que la “societat de l’espectacle” imitava les poblacions civils, en el sentit que els “simulacres” s’han escampat molt. I, a més, la precarietat de la intempèrie més desestabilitzadora, més l’evolució sobredimensionada dels gustos i estils de vida particulars, han convertit la Lebenswelt en un quasi-transtorn hol·lístic de divergències i preferències prou inquadrables a nivell de la vida privada, més enllà d’un voluntarisme que ho té difícil per a re-eixir en el sosteniment lleial d’una parella o d’una relació. I així passa fins i tot en el cas de les intencions aproximatives més sinzeres i dignes que s’afronten consecutivament a moments post-estructurals adversos, on es torna una tasca massa àrdua confirmar l’encaix en el curs dels anys. Molta gent d’oficis i trajectòries vitals corrents, en principi més que adequades per a la integració social, es reconeixen com a “supervivents”, “exclosos” i “desviats”, per no dir “pàries” i “marginals”. I com que les converses amistoses amb els pressumptes iguals potser no arriben a donar – en prou casos– tot el sentit correcte i satisfactori als vapors ennuvolats d’eixa ansietat interpersonal entre el que es pretén i el que s’aconsegueix, perquè la vida dels públics adults no és precisament tan innoqua ni euforitzant com una tel·lenovela d’afers íntims, aleshores intervé l’altra indústria políglota i logoterapèutica de l’atenció  per al benestar personal i la cura del si mateix:  des de les sessions de meditació en grup (amb versions més o menys naïf d’espiritualitats orientalitzants) fins a les sessions de “diagnòstic” i “tractament” (amb versions més o menys soft de la psicologia i de les pseudo-ciències del comportament), sempre a càrrec d’algun monitor expert o especialista titulat (o no) que coordina ben remunerat l’esquema de participació i l’aplicació metòdica del seu paradigma lenitiu, per a “rescatar” personalitats en estat de descentrament subjectiu de les dinàmiques “tòxiques” que les bloquegen i les fan sofrir. Clar que els experts en “coaching personal” assumeixen un rol de bonança meritòria, una supremacia més o menys tutel·ladora, i, com va dir Erving Goffman explicant els “internats” (hi ha diversos graus d’internament: també les tancades voluntàries de cap setmana amb un grup de meditadors), els experts de l’orientació acostumen a mantindre el dret primordial a saber-ho tot dels seus aprenents o alumnes adults, pacients, acòl·lits o usuaris, al temps que mantenen – en gran part– el dret a la reserva absoluta sobre els aldarulls i daltabaixos de la seua pròpia vida terrenal, de mode que no són orientacions que s’escenifiquen en un plànol d’igualtat amistosa: justament com si s’infravalorara el superior potencial catàrtic i depuratiu d’una veritable amistat co-implicativa.

 

I aleshores,  eixa expansió de l’ansietat interpersonal, progressivament dominada – o atenuada– per la corresponent  intervenció orientativa posterior per part de “professionals” de la conducta i de l’esperit més o menys acreditats, altres voltes simplement “exorcitzada” pel relativisme immanent de les telesèries mediàtiques, sorgeix una al·legoria comparativa entre els malestars emotius  del desconcert íntim postmodern, tal com ocorren avui en dia, i els riscos biogràfics de l’aventura romàntica, tal com s’explicaven en certs poemes medievals i en la novel·lística decimonònica. L’al·legoria simbòlica resideix en uns fets diversos i concrets:   les conseqüències emotivament doloroses del desajust interpersonal es tornen comparables a l’expressió culpabilitzadora del “pecat de lleugeresa”, és a dir, els adjectius descriptius d’eixe dolor (mentre sagna l’ànima) es tornen vivament  transportables des del temps antics, motiu pel qual els clàssics mai acaben de caducar del tot; a més, aquells episodis decimonònics de la febre psico-somàtica després de la caiguda i la fugida cap endavant expressen prou bé, en termes retrospectius, les aguditzacions de patiment asfixiant que experimenten tantes persones en els temps actuals immediatament després d’una ruptura de parella en la que, com es diu en l’adagi tradicional valencià, “s’han quedat amb el cul a l’aire”. I així és com les proses novel·lesques, els guions teatrals de qualitat, els poemes cultes, i també els repertoris melancòlics del cançoner popular, sumen molt ricament – des de la tranquila solitud reflexiva– en el reciclatge catàrtic de les “passions encara obscures”. El primer pas per a transcendir-ho — i avançar més per la senda prudent i constructiva–  és obrir els ulls i adonar-se que involuntàriament, per la querència més dolça,  en sacrifici per un Bé meravellós, potser esteu fent-vos mal. Aneu amb cura i tingueu llestos els paracaigudes!

 BIBLIOGRAFIA

Novel·les sobre “adulteris”:

 

Enric Valor i Vives, L’ambició d’Aleix, Tandem Edicions: València, 1995 (7ena impressió d’octubre de 2010); 189 pàgines;

 

José María de Queirós, El Primo Basilio, Editorial Planeta: Barcelona, 1981 (2ona. Edició dins la col·lecció de “Clásicos Universales” de febrer de 1988); traducció del portugués a l’espanyol de Rafael Morales; introducció de Basilio Losada, agregat de Llengua i Literatura Portugueses de la Universitat de Barcelona; 416 pàgines; 

 

Gustave Flaubert, Madame Bovary, Edicions Proa: Barcelona, 1986 (col·lecció “A tot vent”); traducció catalana a partir del francés a càrrec de Ramon Xuriguera; amb un apèndix que conté la causa judicial seguida contra l’autor, traduïda per Enric Jardí; 423 pàgines;

 

Narcís Oller, Pilar Prim, Barcelona: Edicions 62, 1999 (Col·lecció “Butxaca”); nota curiosa: la primera publicació d’aquesta novel·la fou l’any 1906, la segona edició fou l’any 1947 per Editorial Selecta; 278 pàgines;

 

 

 

 

Marcs interpretatius:

 

Zygmunt Bauman, Amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos, Fondo de Cultura Económica: Buenos Aires, 2009; traducció de Mirta Rosenberg i Jaime Arrambide; 203 pàgines.

 

Pierre Bourdieu, Las reglas del arte. Génesis y estructura del campo literario, Anagrama: Barcelona, 1995; traducció de Thomas Kauf; 514 pàgines.

 

 

Més info interrelacionada:

–     Dos apunts sobre l’amor: “¿Enamorar és enganyar?” I “Elecció d’iguals…” (amb accessos a tres articles solvents sobre sociologia de l’estima)–> http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/134524

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!