Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

15 de juny de 2012
0 comentaris

SOBRE EL CONCEPTE DE COMUNITAT (Els Rastres del Sentit)

Comunitat/societat

?Tipologia polar proposada per Ferdinand Tönnies en la seua obra Comunitat i societat (1887) per a explicar la natura de l?estructura i l?evolució socials. Segons aquest autor, existeixen dues formes elementals de sociabilitat humana basades en principis antitètics: la comunitat (Gemeinschaft) i la societat o associació (Gesellschaft). La primera brota de la natura i és font de tota moralitat. La seua substància són els lligams primordials, clànics, emocionals i afectius que dimanen de les relacions que anomena de voluntat natural o essencial (Wesenwille). En canvi, la societat, basada en la voluntat arbritària o racional (Kürwille), es caracteritza per les relacions racionals, instrumentals, estratègiques i de càlcul. En la comunitat es tracta a les persones com a finalitats en si mateixes, mentre que els membres de la societat resten subordinats a l?obtenció d?objectius. En la terminologia de Tönnies, una família, un veïnat, una nació són comunitats, mentre que una empresa, un partit polític o un club de futbol són societats. Això no significa que, per exemple, en una família no puga haver certs elements racionals o que en un club de futbol no puguen existir importants components emotives. De fet, encara que aquests principis puguen coexistir a la mateixa unitat social o institucional en dosis distintes guardant entre si una relació dialèctica i contradictòria, segons la natura de cada agrupació humana, un d?ells tendeix a predominar sobre l?altre. De la mateixa forma, en les societats modernes les associacions tendeixen a ocupar espais públics estratègics, mentre les comunitats acostumen a estar supeditades a l?esfera privada. Així, doncs, cal considerar aquesta diada com a una parella de tipus ideals.

La dicotomia elaborada per Tönnies guarda semblança amb altres tipologies polars paregudes, avançades per altres autors com Emile Durkheim (solidaritat mecànica i solidaritat orgànica) o Charles H. Cooley (grups primaris i grups secundaris), però té el mèrit de ser la primera. Aquesta tipologia es troba implícita en altres variables dicotòmiques que han tingut un èxit immens en la tradició sociològica, com modernitat i tradició o públic i privat. El subtítol de l?obra que comentem: El comunisme i el socialisme com a formes de vida social, suggereix aixi mateix una oposició entre dues ideologies que al capdavall arribarien a ser antitètiques. Com reconeix el propi Talcott Parsons, en la seua elaboració de les variables-pauta com a sistema general de punts de referència per a l?estructuració dels rols i dels universos institucionals (afectivitat/neutralitat afectiva, orientació col·lectiva/auto-orientació, universalisme/particularisme, adscripció/aconseguiment, difussivitat/especificitat) es va inspirar en l?obra de Tönnies, tractant de refinar la seua tipologia.

Una de les crítiques més aferrissades a que ha estat sotmesa la dicotomia de Tönnies és que aquesta tipologia polar constitueix un caixó de sastre en el que s?amunteguen conceptes i processos analítica i substancialment diferents. Això és obvi en el cas de la comunitat en la sina de la qual es poden situar universos socials tan desaparellats com les bandes de caçadors i recol·lectors, les tribus, les societats feudals i estamentals, les comunitats rurals, les nacions i les famílies nuclears modernes. A més, tant pot substentar-se sobre una base territorial, sobre un fonament purament moral, sobre una trama relacional o ser simplement imaginada. Mentre fa un parell de dècades Richard Sennett va proposar l?expressió de comunitat destructiva per a caracteritzar certs aspectes perversos de les societats capitalistes avançades, els actuals filòsofs comunitaristes endeguen discursos en pro de l?anhelat retorn de la comunitat. Però la vaguetat també arriba al concepte de societat o associació, ja que pot ser sinònim tant de racionalitat instrumental o de burocràcia com d?universalisme o aconseguiment. D?ací que la gran dificultat per a procedir a l?operacionalització d?aquests dos conceptes per a ser aplicats en la investigació empírica. Tot i això, els tipus de Tönnies com a formes bàsiques d?estructuració social segueixen posseint un immens potencial estimulant per a la reflexió teòrica. Camps de desenvolupament recent com l?estudi del nacionalisme, de les identitats culturals, dels nous moviments socials, del fonamentalisme o de les sectes i tribus urbanes, poden interpretar-se adequadament a la llum de la hipòtesi de la recerca i reconstrucció de la comunitat perduda. Així, la crisis de la comunitat tradicional en el món modern donaria lloc a un procés de renovació incessant que comportaria la creació de noves formes comunitàries.?

[Text definitori de comunitat/societat, a càrrec de Lluís Flaquer, extret del Diccionario de Sociología, coordinat per Salvador Giner, publicat a Madrid: Alianza Editorial, 1998, 895 pàgines; traducció ràpida de jcob; bibliografia d?acompanyament de l?article: Gusfield, J.R., Community: A Critical Response, Oxford, Blackwell, 1975. Tönnies, F., Comunidad y asociación, Barcelona: Península, 1979. Thiebaut, C., Los límites de la comunidad, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1993]

Resums/accessos a vuit articles llargs, selectes i ben documentats.


Reflexió rizomàtica: La paraula “comunitat” des del moviment democràtic valencià.

I, de regal, transcripció d?uns capítols centrals, ben aclaridors, de l?assaig fundador Comunitat i Associació de Ferdinand Tönnies, en la traducció catalana de J.F. Yvars i Maria Ginés, Barcelona: Edicions 62/Diputació de Barcelona, Clàssics del pensament modern, 1984; 285 pàgines; pròleg de Lluís Flaquer i Salvador Giner; volum adquirit en el seu dia per catàleg al nostre simpàtic venedor ambulant de llibres en català, natural del poble de Pedreguer.

[Hi ha molt més: clica avall…]

EXCERPTA de Comunitat i Associació de Ferninand Tönnies:

“L?amistat és independent del parentiu i del veïnatge i és condicionada per la similitud de feina i l?actitud intel·lectual, alhora que se?n deriva. Sorgeix amb més facilitat quan les vocacions o els oficis són els mateixos o de caràcter semblant. Un lligam d?aquesta mena, malgrat tot, ha d?establir-se i fonamentar-se en virtut de molts i sovintejats contactes, els quals són més probables en una població. Una deïtat que és adorada, creada a partir d?una mentalitat comuna, posseeix una significació immediata per a la conservació d?un lligam d?aquesta índole, ja que tan sols una deïtat semblant, almenys en gran mesura, pot donar-li forma i vida duradora. De tal manera que un esperit benèfic tal no està vinculat als llocs, sinó que viu a la consciència dels seus acòlits i els acompanya en els seus itineraris per països estrangers. Aquells qui estan agermanats per una fe comuna d?aquesta espècie se senten, de la mateixa manera que els membres d?un mateix ofici o categoria, units completament per cadenes espirituals i la solidaritat en una tasca comuna. La comunitat urbana de vida pot ésser classificada com a veïnatge, tal com és el cas de la comunitat de vida domèstica en què participen els membres o serfs no emparentats. Al contrari, l?amistat espiritual constitueix una mena d?escena o trobada invisible que ha de mantenir-se viva gràcies a la intuïció artística i a la voluntat creadora. Les relacions entre els éssers humans com a amics i camarades posseeixen un caràcter menys orgànic i intrínsecament necessari. Són les menys instintives i es fonamenten en una mesura menor en l?hàbit que no pas les relacions de veïnatge. Són de naturalesa mental i semblen estar fonamentades, en conseqüència i en comparança amb les relacions precedents, en la casualitat o en la lliure elecció…

El sentiment recíproc, vinculant, com a voluntat peculiar d?una comunitat, rebrà el nom de consens (Verständnis). Representa la força peculiar i la propensió social que manté units els éssers humans com a membres d?una totalitat. Com que tot allò que és instintiu en l?home està relacionat amb la raó i exigeix la capacitat del llenguatge, aquest estat mental pot ésser considerat com la raó i el significat d?una relació semblant. Aquesta mentalitat existeix, per exemple, entre el pare i el fill només en el grau en què l?infant apareix dotat de parla, intel·lecte i raó. De la mateixa manera, podem dir que tot allò que s?ajusta a la idea d?una relació comunitària i a allò que en aquesta i per a aquesta situació té sentit, configura les seves lleis. Tot allò que s?ajusta a la idea d?aquesta relació comunitària ha d?ésser considerat com la voluntat pròpia i real d?aquells que romanen units. En la mesura que goig i treball es diferencien segons la natura i la capacitat dels individus, en particular si una part s?alça amb la facultat dirigent i l?altra n?accepta l?obediència, es constitueix un dret natural com a ordre de vida del conjunt, que assigna una esfera i una funció a cada voluntat, ja que encarna drets i privilegis. El consens es basa en el coneixement íntim de cadascú en la mesura que aquest es troba condicionat i promogut per l?interès directe d?un individu en la vida de l?altre, interès que accepta de participar en els dolors i les alegries. Per aquesta raó, més probable resultarà el consens com més gran sigui la semblança de constitució i d?experiència o com més semblants i harmònics siguin la disposició natural, el caràcter i l?actitud intel·lectual.

L?òrgan real del consens, mitjançant el qual es desenvolupa i millora, és el llenguatge. El llenguatge dotat de mitjans gestuals i de sons és capaç d?expressar el dolor i el plaer, el temor i el desig, així com tots els altres sentiments i emocions que han d?ésser comunicats i capits. El llenguatge, com tots sabem, no ha estat inventat i acordat com a mitjà, com a eina per a l?enteniment recíproc. És l?enteniment viu en ell mateix, tant en el seu contingut com en la seva forma. Semblant a totes les altres activitats conscients de l?expressió, la manifestació del llenguatge constitueix l?exteriorització involuntària de sentiments profunds i pensaments prevalents. No és tan sols un mitjà artificial per a suplir la mancança natural de l?enteniment, com tampoc es limita a servir perquè qualsevol sigui entès. El llenguatge, tanmateix, pot ésser usat entre aquells que s?entenen, com a mer sistema de simbols, de la mateixa manera que els altres símbols que han estat establerts. Totes aquestes manifestacions poden constituir expressions d?hostilitat en el mateix grau que expressions amistoses. Allò que justifica l?afirmació general que els humors i les passions favorables i hostals jauen sota condicions semblants o anàlogues. No obstant això, hem de distingir entre l?hostilitat que brota de la ruptura o afluixament dels lligams naturals existents i l?altre tipus d?hostilitat basat en l?estranyesa, el malentès i la desconfiança. Tots dos tipus són instintius, però el primer comporta ira, odi i desplaer; el segon duu aparellat temor, avorrició i disgust. El primer és agut, el segon crònic. No cal dir que el llenguatge, com molts altres mitjans de comunicació entre les ments, no sorgeix ni d?una ni d?altra classe d?hostilitat ? que no és altra cosa que un estat antinatural i molest?sinó de la intimitat, l?afecció i l?afecte. La llengua materna es desenvolupa més fàcilment i vigorosa, ja que neix del profund enteniment que s?estableix entre mare i fill. Però si s?associen una hostilitat oberta i un enteniment íntim, podem suposar en qualsevol cas que existeix amistat i unitat en certa mesura.

El fonament veritable de la unitat, i, consegüentment, la possibilitat de la comunitat, consisteix, en primer terme, en l?estretor de la relació consanguínia i la barreja de sang; en segon terme, la proximitat física i, finalment ? per als éssers humans–, la proximitat intel·lectual. Cal cercar les fonts de tota mena d?enteniment en aquesta gradació.

Aleshores podem establir les lleis comunitàries bàsiques. 1. Parents i parelles casades que s?estimen o s?acomoden entre si. Parlen i pensen segons pautes similars. El mateix passa entre veïns i altres amics. 2. Entre les persones que s?estimen hi ha enteniment. 3. Aquells que s?aprecien i s?entenen romanen i viuen junts i organitzen llur vida en comú. Una forma mixta o complexa de voluntat comuna determinant, que s?ha convertit en tan natural com el llenguatge mateix i que consisteix en una multitud de sentiments de comprensió que són mesurats per llur norma, pot rebre el nom d?harmonia (Eintracht) o esperit de família (concòrdia, en tant que fidelitat i unitat cordials). El consens i l?harmonia són una i la mateixa cosa; a saber, voluntat comunitària en llurs formes més elementals, incloent el consens en llurs relacions i accions separades i l?harmonia en llur naturalesa i força totals.

… L?artesania i l?art es transmeten a través de l?ensenyament i l?exemple, de la mateixa manera que un credo, com si es tractessin d?un dogma i d?un misteri religiós. Es conserven molt millor a l?interior de la família, passen als fills, són compartits pels germans. D?aquesta forma pot desenvolupar-se un companyonatge com si es tractés d?un clan al voltant de la figura d?un avantpassat i inventor del seu art. Aquell manté l?herència comuna i, com a part integrant de la ciutadania, representa un ?càrrec? de la comunitat urbana. Les arts, que constitueixen en llur conjunt un element cada cop més essencial de la ciutat, obtenen d?aquesta manera una llibertat completa del control de la comunitat. La ciutat és la protectora de llur pau col·lectiva i de la normativa on aquesta pau es fa sentir, dins i fora, com a organització del treball. Aquestes són normes sagrades de significat moral immediat. El gremi constitueix una comunitat religiosa, el mateix succeeix amb la ciutat. Segons això, l?existència econòmica d?una ciutat perfecta, tant en el món hel·lènic com en el germànic, no pot ésser compresa completament, a no ser que l?art, així com la religió, es considerin les funcions més elevades i importants de la ciutat sencera i, en conseqüència, del seu govern, els seus estaments i els seus gremis. L?art i la religió exerceixen influència i reben el reconeixement en tant que significat de la vida diària en les activitats de la ciutat, com a models i regles de pensament i acció, ordre i llei. La ciutat (polis), diu Plató a Les Lleis, és com un drama en la realitat. Mantenir-se ple de riquesa i de vigoria constitueix ja un art, de la mateixa manera que també és un art la vida sensible i virtuosa de l?individu. Per aquesta raó, l?adquisició i la venda de mercaderies, al costat dels drets fonamentals d?emmagatzematge i mercat, no són per la ciutat una aventura individual, sinó l?empresa del seu ésser mateix, aconduïda per ella mateixa o, en nom seu, per un dels seus comissionats. El consell de la ciutat vetlla perquè no es venguin a fora aquelles mercaderies que la ciutat necessiti ni que se?n comprin aquelles que són nocives; el gremi en particular s?ocupa que els productes venuts pels seus mestres siguin bons i dignes del gremi. L?església i el clergat s?encarreguen d?impedir els efectes destructors del comerç i el tràfic.

El caràcter corporatiu de la ciutat, ja assenyalat, és considerat correctament per l?historiador de l?economia des d?un punt de vista estrictament comercial i polític. Sobre aquest punt, determinades afirmacions contundents de Schmoller (Jahrbuch für Gesetzgebung, etc. VIII, 1) confirmen la teoria que hem presentat. Assenyala de manera significativa ?la dependència de les institucions sòcio-econòmiques bàsiques en un moment donat respecte als cossos polítics més importants?. I afegeix en aquest sentit: ?El llogarret és un sistema econòmic i comercial tancat en ell mateix.? (La qual cosa podria estendre?s fins a la hisenda i el conventum senyorials a l?àrea cultural germànica.) ?Semblant a la comunitat llogarrenca i als seus òrgans, la ciutat tendeix a desenvolupar-se preferentment en un cos econòmic dotat amb una potent vida pròpia, i dominador de tot allò que és individual… Cada ciutat, especialment les que són grans, desitja aïllar-se com a entitat econòmica, però, alhora, cerca d?estendre el seu àmbit de dominació econòmica i política tan lluny com li sigui possible?…

fins ací les excerpta de Comunitat i Associació de Ferdinand Tönnies.

Resums/accessos a set articles llargs, selectes i ben documentats.

Helena Béjar (Universitat Complutenca de Madrid), ?Una época de frío moral: el comunitarismo de Robert N. Bellah?

Accés: http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_074_06.pdf

Extensió: 36 pàgines.

Abstract: A partir de l?actualitat del comunitarisme, el present article planteja una anàlisi crítica de l?obra de Robert N. Bellah, un dels líders d?eixe moviment intel·lectual i polític. Així, es tracten les tradicions diverses que conformen els valors de la vida pública i privada dels americans, tals com l?individualisme o la ciutadania. L?article desbrossa també els sentits diversos del terme ?comunitat?, com a part d?un teixit teòric que es contraposa al liberalisme utilitari.

Ander Gurrutxaga (Universitat del País Basc), ?El redescubrimiento de la comunidad?

Accés: http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_056_04.pdf

Extensió: 26 pàgines.

Abstract: El concepte de comunitat té un valor polisèmic. La sociologia ha descobert relacions comunitàries en quasi totes les institucions socials, confonent sovint la necessitat de l?encontre social amb la persistència de la comunitat. En condicions modernes ni l?escissió públic-privat ni l?esfera privada, ni els indrets de vida, ni per suposat la societat íntima o el narcissisme col·lectiu semblen motiu suficient per a refundar valors comunitaris. Només el manteniment d?un tipus o altre de tradició és element significatiu per a crear comunitat. Aquells grups (ètnics, religiosos o de gènere) que asseguren el seu marc de referència des de la memòria històrica són els posseïdors del discurs comunitari.

Rafael Gobernado, ?La comunidad entre la integración y la igualdad?

Accés: http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_035_07.pdf

Extensió: 8 pàgines.

Abstract: no en té a la publicació original.

Manuel Herrera (Universitat de Granada), ?Desafíos en políticas sociales: la community care?

Accés: http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_082_12.pdf

Extensió: 34 pàgines.

Abstract: Aquest article s?ha centrat en la relació que existeix entre idees i política. La política que s?ha considerat és coneguda com a community care, és a dir, el suport que s?elabora per qui assisteix informalment i formalment a persones ancianes, malalts mentals, minusvàl·lids i altres categories no autosuficients que resideixen en la comunitat, o en les seues cases més que en les institucions. Un dels objectius ha estat demostrar com, en alguns aspectes, les polítiques per a la community care es basen en judicis erronis de sentit comú, relatius a les relacions comunitàries que, tanmateix, són presentades pels polítics com a veritats sociològiques. El resultat és un buit en el cor de la política assistencial que produeix una ineficaç distribució dels serveis en tant que l?estratègia prevalent és la de transferir l?assistència a la comunitat.

Joaquín Juan Albalate (Universitat de Barcelona), ?Trabajo en beneficio de la comunidad como alternativa a la prisión?

Accés: http://www.raco.cat/index.php/Papers/article/view/133018/182932

Extensió: 18 pàgines.

Abstract: El debat sobre les mesures alternatives a la presó i, en particular, sobre el treball en benefici de la comunitat, ha guanyat un interés renovat durant els darrers anys, a partir de l?augment progressiu de la població reclosa espanyola. Partint de les teories diverses que existeixen sobre la pena, es pretén mostrar que, després més de deu anys d?haver-se aprovat el Codi Penal vigent, segueix sense assolir el seu desenvolupament màxim, a pesar dels efectes positius ja demostrats en altres països del nostre voltant en quant a la seua major eficàcia en la reinserció social de les persones encausades i, per consegüent, en la disminució de la densitat carcellària.

Sagrario Anaut-Bravo, Reseña sobre el manual ?Herramientas para el diseño de proyectos sociales? de Esther Raya (coord.).

Accés:

Extensió: 4 pàgines.

Abstract: no en té a la publicació original.

Giulio Adinolfi, ?Conocimiento y virtualidad en la sociedad ultramoderna?

Accés: http://www.raco.cat/index.php/Papers/article/view/133024/182938

Extensió: 24 pàgines.

Abstract: En la societat de la ultramodernitat no tota informació procura coneixement. Els processos mecànics d?assumpció de les imatges, sub specie stimuli es presenten amb força inaudita en la nova societat virtualitzada: ací els processos de raonament i d?interpretació per símbols es formalitzen, anul·lant o reduïnt la portada efectiva del contingut, de l?espai i del temps. Això determina canvis profunds en les relacions socials atés que l?aplicació mecànica del poder d?administració de la informació no aconsegueix administrar correctament continguts discrepants. El canvi radical de la nova societat del coneixement perdut a una societat del coneixement recuperat es fa evident. La sectorialització dels símbols podria proporcionar coneixements de categoria capaços de donar continguts a la forma de la informació.

Ángela López (Universitat de Saragossa), ?El arte de la calle?

Accés: http://www.reis.cis.es/REISWeb/PDF/REIS_084_12.pdf

Extensió: 22 pàgines

Abstract: Amb el llenguatge dels signes, la ciutat pot articular mecanismes d?inclusió i d?exclusió jeràrquica dels seus habitants. A la llum d?una pintada en la ciutat lletrada (i escripturativa) llatinoamericana s?analitza el graffiti urbà contemporani i el seu potencial d?insurgència, amb el seu capital explicatiu de la tensió per l?espai ciutadà de l?escriptura. Es contraposen dos moviments diferents, situats tots dos en els anys 60 del segle XX: el dels estudiants que van protagonitzar les revoltes d?estudiants a París i el dels jóvens habitants dels suburbis emigrants a Nova Iork. Entre el graffitti que produeixen tots dos, els estudiants amb el seu saber i els jóvens urbans amb la seua defensa de la comunitat primigènia, es donen convergències i divergències. Es tracta d?explicar cadascun d?ells en imbricació amb l?altre. Els graffittis dels anys 90 prenen Saragossa com a referent, com a ciutat-pilot per a l?estudi dels comportaments culturals urbans dels espanyols.

Més bibliografia:

Temari de l?assignatura d?ensenyament secundari ?Intervenció sòcio-comunitària?.

Bibliografia en 4 volums de l?assignatura d?ensenyament secundari: ?Intervenció sòcio-comunitària?, publicat per Editorial MAD -> http://www.mad.es/CUERPO-DE-PROFESORES-DE-ENSENANZA-SECUNDARIA-INTERVENCION-SOCIOCOMUNITARIA-TEMARIO-VOLUMEN-IV-isbn-9788466586771.html

Reflexió rizomàtica: La paraula ?comunitat? des del moviment democràtic valencià.

Des de l?elaboració del primer Estatut del País Valencià, en la inacabada transició, es va llençar per part del bipartidisme ? i com a novetat del seu pacte?la paraula ?comunitat autonòma?, per a oferir una alternativa a les idees de ?nació? (o de país). En pocs anys, tot el moviment democràtic valencià es va impregnar d?un esperit crític envers això de ?comunitat?, que semblava circumscriure — i definir– una mena de conjunt poblacional supeditat o subaltern. Tots aquests quinquenis ha estat habitual que quan algú esmentava la ?comunitat autònoma?, la resposta per part de molts militants i líders del moviment democràtic valencià era fer-ne una broma crítica: ?volen que siguem una comunitat de regants (o una comunitat de veïns de l?escala de l?edifici)?, amb el benentés que així ho deien també llauradors, regants i presidents d?agrupacions veïnals. La paraula ?comunitat? (com a ?comunitat autònoma?) era debel·lada habitualment, perquè s?esmentava molt sovint, des dels telenotícies de Canal 9 fins els discursos de molts aspirants a polítics professionals. Sempre s?esmentava com a una definició succedània i controlable, com a un simulacre melioratiu del que no els interessava que fóra una veritable nació sobirana. Per un costat, el terme ?comunitat autonòma? havia estat calculat estratègicament, per a imposar-lo a través dels mitjans de comunicació: a més de contindre l?element emotiu dels llaços primordials d?una unitat territorial, suposava un indici infragràmic de reconeixement historicista de la identitat diferencial, però sense atorgar ni concedir tot el poder al poble. La ?comunitat? era un paraula que subratllava tant les connotacions de lligam familista que interessaven a la dreta, així com l?anhelada perspectiva d?una vaga igualtat social inconcreta, més pròpia del discurs massiu de l?esquerra espanyolista. Val a dir que alguns assagistes dins el moviment cultural valencià és possible que hagen emprat la idea de ?comunitat?, sobretot en textos d?anàlisi històrica, però sovint ho van fer com a un sinònim secundari de ?país? per a explicar amb afany reformista com era la nostra societat en temps de daltabaix. La ?comunitat? era a nivell semàntic el que hi havia entre el particularisme híbrid provincià i l?ideal aconseguiment plausible de la plenitud nacional: és a dir, un mot gens subversiu, un equació lèxica que rere la seua ponderació aparent, amagava una reverència implícita per l?statu quo de la dominació i el menysteniment centralistes: mentre fórem una ?comunitat?, no anàvem a esdevenir un ?país?. Per això, moltes persones conscients i compromeses amb una idea democràtica de País Valencià, han anat saltant i fent acudits, durant un bon grapat d?anys, en les converses espontànies, quan apareixia en l?ambient la paraula ?comunitat? com a una sentència decidida d??immobilisme retardatari? contra les millors aspiracions i energies autèntiques del País Valencià.

Així i tot, contra la definició imposada en termes macro-socials, molts quadres mitjans i cooperants del moviment conscient valencià han estat practicant consignes micro-polítiques de caire comunitarista, per tal d?apuntal·lar raons moderadament afectives i carismàtiques a favor d?alguna idea social exemplar: tant en pro d?un familisme senzill i ben estructurat com a favor de la vida pobletana, els beneficis de l?arrelament en l?escenari rural o veïnal. Més encara, la literatura valenciana dels darrers quinquenis ? en la narrativa i la poesia?va plena d?apologies de sensibilitat comunitària ? un comunitarisme aparentment progressista, però prou conservador en la seua motivació més profunda, com si no hagueren existit les transformacions conceptuals i fàctiques de 1968!–, potser els darrers anys s?ha intensificat més encara aquest auto-adoctrinament grupal homogeni, i en això cal veure sobretot com els perfils ideològics del País Valencià que van començar com una gran promesa efervescent de pluralisme divers, actualment compareixen amb un estat de simplificació opinatòria davant els reptes importants dels grans canvis irreversibles de la vida contemporània: a voltes no sabem si hom fa un cant, un adagi elegíac o una defensa repetitiva de la vida senzilla de la comunitat perduda, o més enllà d?això, el que s?està fent és posar-se un vel de reducció nostàlgica i impracticable damunt dels ulls per a no observar els complexos fenòmens socials i morals que ocorren acceleradament per tot arreu, perquè si s?arriben a observar de quina magnitud són eixos canvis, els testimonis ? desbordats des de qualsevol esquema estret– corren el risc de desbarrar, endegar passes deslegitimables i dir brofegades deslluïdes que ajuden poc, o gens, a composar una mirada idònia sobre els nostres nous temps. Aleshores, el concepte de ?comunitat? cal conéixer-l bé, des de la història de les seues vessants teòriques i pràctiques, per a transcendir els pretesos encasellaments improductius ? i els atzucacs de les línies polítiques i culturals– en els que es poguera haver caigut. Així podrem fer un pas d?entusiasme reaglutinador endavant, tot tractant d?aprofitar el coneixement dels bagatges reflexius per a enriquir les nostres accions i les nostres obres des d?unes perspectives més adequades i més adaptades que comprenguen — amb flexibilitat relativista, capacitat d?impregnació matisada i vigoria harmònica — tot el que signifiquen les comunitats avui en dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!