Anotacions rizomàtiques

Avui un dels nostres
poetes nacionals, el neo-divuitesc Kostas Simbeliot ("ja no hi ha
orquídees al jardí de la teua esperança" o "el discurs és un
entra-i-surt de la Totalitat"),
s’ha emborratxat amb la mistela del Sud, més traïdora que Judes Iscariot… Mentre
els prohoms insignes, els riquíssims comerciants, les donzelles insuportables i
els pendons excel·lents feien col·lotges harmoniosos i assenyats (també amb un
punt de patetisme, difuminat pels avantatges de l’status), durant la sobretaula
al Saló dels Espills, després d’empassar-se les viandes suculentes i els
postres deliciosos que corren a càrrec del contribuent que no té res a objectar
a canvi de les molles que es desprenen de tan altes taules, el poeta Simbeliot,
voraç per un sentit sublim que tardava en materialitzar-se ("no esperes a
que l’Eva damnada allibere el Prometeu encadenat"), ha tirat pel dret i ha
començat a abocar-se a l’estilitzada copa de cristall de Bohèmia vi a punta
pala, més del que recomana l’etiqueta en aquestos casos; els oradors anaven
amenitzant, des de l’escenari amb faristol, tan distingida i magna reunió de
les forces vives de la nostra vila-nació que commemoraven la tradicional diada
de Sant Teodor. Han parlat amb entusiasme Victòria Borinot, consellera
d’Educació i Bones Maneres; Claudi Rebot, conseller de Foment i Events;
Anastasi Rot, conseller d’Alimentació i Noves Roturacions; fins i tot ha
aportat el seu punt de vista Remei Verdot, consellera de la Tercera Edat i Reciclatges
Espirituals; durant tan il·lustres parlaments, Kostas Simbeliot, cellajunt,
anava engolint mistela per la seua gargamella dipsòmana, sense aturar-se ni un
instant: ha hagut d’arramblar les ampolles que hi havia en altres dígníssimes
taules per a continuar bevent a cor què vols.

Tot ha succeit de manera
tan natural i concatenada que quan el Vice-President Jaume Didot, més conegut
com a "grapapresta" per la seua agilitat a l’hora de traure rendiment
de les concessions administratives, ha començat la seua al·locució a tots els
presents: "Estem anant a més, la nostra sobirania ens ha dotat de
ferramentes sòlides d’autogovern, avui estem més a prop que ahir d’aconseguir
els objectius que ens hem marcat com nació a la República dels
Baladres…"), el poeta Simbeliot ha interromput tan magnes sil·logismes
amb un atac de verborrea pseudo-lírica i ultra-etílica, a través d’un to de veu
exaltat que tornava xicoteta i desfavorida la potència dels altaveus del poder
just i necessari; en concret Simbeliot afirmava en la seua sonsònia d’oracle
diabòlic: "Infàmia per als Cancerbers de l’Hegemonia que dissimulen la
ràbia sota formes suaus de fanatisme petri, Infàmia per als procuradors de la
felicitat col·lectiva que només fan progressar les seues pròpies butxaques,
Infàmia per als Jardiners dels més Verinosos Baladres que apliquen aigua
pudenta per regar la flor marcida de la nostra pàtria dissolta, Infàmia i mil
anys de fracassos per als patriotes arrepentits i dimissionaris que es revolten
–per activa i per passiva– contra la veu límpida del poble".

Evidentment, ha calgut que
intervenguera el servei per a desallotjar a tot un poeta nacional, xicotet,
esprimatxat com un fideu i inquiet com una bossa de cucs, acompanyant-lo
aferrisadament cap al vestíbul, entropessant torpement amb la taula dels
prestigiosos acadèmics i tirant a terra
un test on hi havia un immens hibiscus tropical, tot per fer complir el
propòsit benemèrit de què se li passara, amb l’ajuda d’un quants cafés, aquella
borratxera majúscula, impròpia d’un dels escassos posseïdors del collaret de
l’Ordre del Nòvil, en la modalitat de Lletres, atorgada fa justament dos
anys. En un instant que no mereix constar en acta, assegut en una antiga
cadira vellutada i roja al Vestíbul de les Expectacions, esbossant una espurna
de veracitat dins el seu gest confús i caòtic, el poeta Kostas Simbeliot ha dit
a un dels cambrers que el custodiaven atents als seus moviments estrabul·lats:
"Vos pensaveu que el collaret era per a amordassar-me com a un gos, eh
servidors amb ànima d’esclau: porteu un altre café, mecagondena!".

Signat: Miquel Alcofribot,

anti-periodista i cronista oficiós del
Palau de Primavera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!