<– Joachim Patinir, “El pas de la llacuna Estígia” SONET LLIURE A LA MANERA DE NERVAL PER VETLLAR UN SOMNI PRINCIPAL Jo sóc el permanent, el donador, l’agosarat, l’alquimista sense dogmes al Monestir del Vent, la meua única estrella dorm un son profund, el meu llaüt du el ritme nou de les albes;
<– il·lustració de Toni Ferri: http://www.toniferri.com SONET FIBRAT AMB ZIRITIONE ENCICLOPÈDIC ON LA TEUA SENSIBILITAT ÉS UN DO ESCÈNIC Les límpides desinències senils d’Indesinenter, La liqüefacció delicada d’una desfiguració semàntica, La metempsicosi d’una dàdiva licantròpica, Els contorns venustos de sinuoses arestes, Els mots simples de la venalíssima Flàvia, La fèrtil sintaxi dels Upanixads agrestes, L’araucària
SONET LLIURE QUE CAL ESCRIURE AL SEGLE XXI QUAN L’AMOR IRROMP COM UN VENT OPORTÚ Trenta mil dies de viratge subversiu, pels tròpics trempats més terrestres, dins hores boscants a les selves salvades, sempre amb la dialèctica fermentativa a les illes d’ençà que somriuen daurades, és com un doll de les totalitats solars, com
SONETO DO AMOR ESQUECENTE VOLTANDO PELAS TERRAS LUSITANAS JUSTAMENT QUAN LA DONA HERMÈTICA EM VA DEIXAR A LES ANDANES Remorejos dins les carícies vora la Riba do Tejo, el gran riu dels navegants que lubrifiquen la memòria, et llepe l’interior amb voracitat i a cap altre no envejo, visca Sant(h)arém quan tu, múltiple, em
SONET LLIURE SENSE MIRAR EL DICCIONARI D’UN DIUMENGE ÈTNIC I MULTITUDINARI Avui t’escric des del meu xalet d’Algar, on creixen alvocats verds del tròpic, no diràs mai que aquest sonet és entròpic, assoma’t i veuràs el riu, séquies i bancals; tot estimula el tenaç orgull agropecuari, a la terrassa gaudim de somrients convidats, al
«Vos trencaran el vostre Rizoma, vos deixaran viure i parlar a condició de bloquejar-vos qualsevol eixida…» Gilles Deleuze i Félix Guattari, Rizoma Els esbarzers de sentiments en zona d’ombria, l’aigua semi-dolça de la desembocadura d’un riu, la lògica difusa d’una matemàtica plena de vida, la indefinició fonamental en el pas de
SONET PRODUCTIU SOBRE LA RADIANT ESFERA DELS TREBALLS, ARA QUE PENSE: “EN LA RUTINA ES DISSIPEN ELS ESTRALLS…” La rialla contumaç del notari estrafolari, La promiscuïtat existencial d’una telefonista, Les lliçons aigualides d’un docent ben artista, Les ordres ensuperbides del supernumerari, L’optimisme pervers de qualsevol publicista, Els comptes encoratjadors d’un pàl·lid bancari, La rutinària
CONSTRUINT EL NOSTRE «EUROPELLISME», OSCIL·LATORI I DISTRET, M’IX UN ROAD-POEM, FLUID I PREMONITORI, DINS DEL PALIMPSEST Tornant de Craiova, pel vell Duna, Compre tabac a un duty-free, Si del plaer et resta una espurna, No serà Vlad qui et farà patir, El blat ens sacralitza l’autumne, Avui tenim més tresors que
ÉREM UN BLOC INCANDESCENT DE CURIOSITAT AMB EL COR JOVE DE LA NOSTRA ELECTRICITAT! La meua estimada té grans silencis i grans converses, És dòcil quan la bese i trau el caràcter en les bromes, La seua poma em deixa als dits un sabor d’ametlles, Els seus ulls intel·ligents m’iluminen les nits fosques;
“Ich verstehe nur Banhof!” (parèmia escoltada a Aquisgran) quin embolat de bòlids i oblits, quin embolic de limericks embòlics, quins límits mitrals per al mític, quina llum com fum d’embalum, visca l’artista mixta per l’autopista, avall la druïda dadaista i pútrida, visca el gest de l’Est al palimpsest, avall la taxidermina de
imatge: vista nocturna d’Erevan, amb la muntanya Ararat al fons. SONET LLIURE SOBRE LA RETROBADA AMB LILITH, A LA CAPITAL D’ARMÈNIA, CIUTAT DELS DELIRIS Ets la dona trobada, dins un bar d’Erevan, jueva d’alabastre, blanca com la ceguesa, ets la nit càndida del joc i de la nuesa, és un luxe beure la teua saliva
«Els camins treuen fum sota teu, retronen els ponts, i tot es va quedant endarrera» Nikolai Gogol, Les ànimes mortes Amb capot i samovar, sóc ucraïnés, l’aire de l’estepa fon records i delits, et jure que ara Raskòlnikov és menys gris, a Sibèria els mots sonen a l’inrevés, a Rostropóvitx
Il·lustració de Toni Ferri per a Rizoma. Llibre de les Evanescències(http://www.toniferri.com ) SONET MATEMÀTIC SOBRE LES IMPERFECCIONS DE L’ALTRA ESTIMA, QUAN JO EXHUDAVA PENSAMENTS PER LA TEUA ABSÈNCIA SÍGNICA «Avui Bach sona amb tota la crudesa de les seues abstraccions melòdiques» Quan perdem la fe emotiva confiem en la numerologia, ens
Vaig seure al restaurant dels empresaris comarcals, allí tots feien tractes i entre ells es coneixien, el meu amfitrió i jo parlàvem de budisme, allò era una xicoteta societat d’autòctons potentats, sóc un home paupèrrim i sovint cuine llentilles, les delicadeses de marisc tenien un sabor estrany, quan vam passar del Kharma al Tao
SONET D’HOMENATGE AL MEU DARRER HENRY JAMES A PLEA FOR FULL FICTION, INCREASING FAIR PLAYS Un jardí aromàtic on irromp el gripau factual, el ratolí intentant alçar amb el musell un pèsol, el multi-sensual en el victorianisme dels entesos, l’ambigüitat envolvent culmina en la probabilitat, el sedàs velat de la causa absoluta