Commonmisery

Soledat Balaguer

21 de novembre de 2019
7 comentaris

“Diàleg dins de la Constitució”: article 10

 

 

Ara sembla que el candidat a la presidència del Gobierno diu que cal obrir un diàleg “dins de la Constitució”. I també sembla que ningú, ni a Espanya ni a Catalunya, hagi anat més enllà, en la seva anàlisi de la constitució espanyola, d’allò de la unidad indivisible. Però aquesta constitució, que nos dimos entre todos els que teníem edat de votar fa més de 40 anys, també diu algunes coses més.

Per una banda, i a tall d’exemple, prohibeix la federació entre comunitats autònomes (article evidentment pensat per catalans i bascos per si teníem temptacions de federar-nos amb València i les Illes o amb Navarra). És a dir que la possible reconversió d’Espanya en un estat federal, que tant apareix com desapareix en el relat que vol vendre el partit socialista, és clarament inconstitucional o, si voleu, caldria canviar la constitució per legalitzar la poc probable conversió del Regne d’Espanya en un estat federal.

Però, per l’altra banda, el text constitucional explicita mol clarament el dret a l’autodeterminació. Copio el text en la versió original en castellà

De los derechos y deberes fundamentales

Artículo 10

Derechos de la persona

  1. La dignidad de la persona, los derechos inviolables que le son inherentes, el libre desarrollo de la personalidad, el respeto a la ley y a los derechos de los demás son fundamento del orden político y de la paz social.
  2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.”

Com a derivada de la Declaració de Drets Humans, l’ONU va  adoptar, el 1966, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Com tots el tractats de l’ONU, es va obrir a la signatura i la ratificació (dos actes legalment diferents ) i, finalment, va entrar en vigor al març de 1976, un cop una majoria d’estats membres el van ratificar. Espanya va signar el pacte el 28 de setembre de 1976 i el va ratificar el 27 d’abril (sí, va ser una rosa d’abril) de 1977. A partir de llavors, i encara més a partir de la seva inclusió a l’articulat de la Constitució Espanyola del 1978, aquest pacte de drets és d’obligat compliment i està, com tots els tractats internacionals de l’ONU, per sobre de la legislació estatal.

Copio la versió espanyola (versió oficial publicada en la web de las Nacions Unides) de l’article 1, sí, el primer dels articles, del Pacte de Drets Civils i Polítics:

 “Artículo 1

  1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.
  2. Para el logro de sus fines, todos los pueblos pueden disponer libremente de sus riquezas y recursos naturales, sin perjuicio de las obligaciones que derivan de la cooperación económica internacional basada en el principio del beneficio recíproco, así como del derecho internacional. En ningún caso podrá privarse a un pueblo de sus propios medios de subsistencia.
  3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

El text especifica també les diverses “declaracions” i “reserves” que els diferents estats han fet al llarg dels anys (y que no estan traduïdes, només estan publicades en anglès). Espanya només en va fer una, als anys noranta, i de la qual faig una traducció casolana: “El govern d’Espanya declara que, en relació a l’article 41 del Pacte, reconeix la competència del Comitè de Drets Humans per a rebre i considerar comunicacions a fi i efecte que un Estat Part reclami que un altre Estat Part no compleix les seves obligacions en relació al Pacte” (The Government of Spain declares that, under the provisions of article 41 of the [Covenant], it recognizes the competence of the Human Rights Committee to receive and consider communications to the effect that a State Party claims that another State Party is not fulfilling its obligations under the Covenant)

Dit d’una altra manera, que qualsevol estat podria denunciar Espanya si no complís el pacte ratificat i reconegut a la constitució espanyola.

Els polítics espanyols, doncs, menteixen quan diuen que el dret a l’autodeterminació no està reconegut per la Constitució Espanyola. I, en conseqüència, haurien de facilitar el seu exercici. No és cert, tampoc, que aquest sigui un pacte que parla de colònies. En primer lloc, la seva entrada en vigor, l’any 1976, es va produir quan pràcticament havia finalitzat, arreu, la descolonització dels antics imperis, que es va produir en la dècada dels seixanta, bàsicament. Però és que, a més, en el seu article primer, queda molt clar que els estats part han de “promoure” aquest exercici de l’autodeterminació incluso, i la paraula deixa molt clar que es tracta de casos excepcionals, quan tinguin la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i fideïcomisos. No entraré a definir el que significa, en el llenguatge jurídic de las Nacions Unides, un territori no autònom o un fideïcomís. Ara per ara, en queden menys d’una vintena, entre ells, per exemple, Nova Caledònia (sota administració francesa, que va celebrar en virtut del pacte de drets civils un referèndum d’autodeterminació el 2018 i que el tornarà a repetir el 2020). I, per cert, Gibraltar.  Incluso, doncs, en els casos més exòtics a ulls dels espanyols. Incluso, que significa que la resta de pobles, evidentment, tenen aquest dret sense discussió possible.

Sincerament, espero que els partits independentistes i sobiranistes, no només de la part de la nació catalana que ara lluita per la seva llibertat i la seva dignitat, sinó també tots aquells partits del regne d’Espanya que defensen els drets civils, assumeixin les seves responsabilitats en aquests moments.

No ens falleu, doncs,  com ja heu fet tantes vegades. Nosaltres, el poble, no us fallarem. I és normal que tingueu –que tinguem- por davant el repte. Però l’única manera que conec de vèncer la por és el coratge. Només ens cal dignitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  1. Molt encertat recordar-ho. Als que s’omplen la boca mencionant la constitució i als que diuen que hi volen negociar. Dons que posin de punt de partida aquests articles de la norma. Just per començar.

  2. Fa l’efecte de què l’independentisme tenia tan coll avall els articles 1 i 2 “indisoluble” i “indivisible” que va renunciar a la Constitució espanyola sense fer-ne un anàlisi rigorós. I, en conseqüència, lliurant-la als unionistes, que la violen sistemàticament. Greu error que caldria esmenar. Els juristes independents diuen que interpretant els articles 1 i 2 a través del 10.2, aquesta “unidad” es refereix a eventuals agressions o ingerències de tercers països i no pas al dret d’autodeterminació explicitat per la legislació internacional adoptada pel regne d’Espanya.

  3. Benvinguda a la roda de hàmster de la política catalana. Només un parell d’observacions. El català no és reconegut com a poble per cap tractat internacional modern, els polítics van tenir una oportunitat d’or per esmerçar el problema (cap al poble castellà que és a qui realment representa la Constitució espanyola) però porten anys amb vaguetats i lluites partidistes. La Constitució espanyola el que fa és blindar (indisoluble) el dret d’autodeterminació del poble castellà que és reconegut internacionalment com a “poble espanyol”. El dret d’autodeterminació del poble català està reconegut internacionalment com a “poble espanyol”, game over …

    1. La indisolubilitat és una voluntat, no un fet científic. Per molt que ho féssim llei no faríem La Terra plana. Sí és un fet antropològic, cultural, social i històric l’existència actual de diversos pobles dins l’Estat i el català és un d’ells. L’evolució del coneixement consisteix en la correcció constant dels errors en la interpretació dels fets reals. A més, la documentació històrica sobre el poble i l’administració catalana són determinants. (Però tot això no caldria perquè les trolejades d’en Vicent en els blocs dels voltants són veritables rucades al vent.)

  4. A partir d’ara ja sabeu què podeu contestar quan les “montapollos” de

    C’s i els fatxes del PP us diguin que els independentistes ens volem “saltar” la llei.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!