Poc abans de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, la newsletter diària del think-tank Brookings comença avui amb un article de fons sobre « l’oportunitat de plata » que pot representar els canvis anunciats pel magnat en la seva relació amb els periodistes.
Sembla, en efecte, que el nou president està decidit a acabar amb les rodes de premsa diàries a la Casa Blanca. L’analista, Linda Peek Schacht, assistent especial de l’oficina de premsa de la Casa Blanca en temps de Carter, considera que la informació real sobre el que passa als Estats Units sortirà guanyant. El que pensi Trump es continuarà sabent a través de les seves piulades. Linda Peek és taxativa: “Donald Trump és una marca (brand, en l’original anglès). La marca coneguda, fins ara, només com “el Donald”, no necessita un títol. I el títol de President dels Estats Units que té ara no és probable que afecti la forma en què defineix, nodreix i protegeix la marca que és el seu nom”. I afegeix: “Ell està utilitzant aquesta marca per establir l’agenda d’una manera que la Casa Blanca no pot fer sense una roda de premsa o una conferència. La pregunta per als periodistes és si van a mossegar l’ham cada vegada, i utilitzar temps i recursos valuosos per seguir la seva agenda, a costa de no informar de temes que expliquin el que en realitat fan les seves polítiques, no només el que diu”.
Si Brookings, el think tank (de tendència demòcrata, per cert) considerat com el número 1 del món (el segon és el britànic Chatham House), obre la seva informació amb aquest article, vol dir que s’està marcant una tendència del futur immediat. D’aquí a uns mesos, doncs, ja tindrem en marxa la desacreditació de les piulades com a mitjà principal de comunicació entre els polítics de casa nostra. I això suposarà un canvi de mentalitat important. Governar (o fer oposició) a cop de piulada no serà rendible. “Un president, obsessionat amb la seva marca, pot ser de gran ajuda a la premsa (…) per construir la confiança que necessiten dels ciutadans, mitjançant la presentació d’informes sobre el que els afecta per dir-los què està fent Donald Trump, la marca i el president, amb els seus compromisos. Concentreu-vos en les seves polítiques com a president, no en la seva interpretació d’una marca i ajudeu els ciutadans a veure la diferència”.
Sembla que s’acaben els temps fàcils per als polítics (i per a una bona part de la premsa actual, que en treu profit). Potser tornaran els temps en que la informació la facin, novament, els periodistes. Els temps en que els polítics s’hauran d’esforçar en formular un ideari acceptable. Potser d’aquí un temps ja no valdrà el “i tu més”, alguns tertulians es quedaran sense feina, i alguns polítics hauran de buscar-ne una de nova, incapaços com són d’elaborar un discurs mínimament coherent. Potser nosaltres, els ciutadans, haurem de tornar a acostumar-nos a llegir més enllà del que es veu en una pantalla de la nostra tauleta i, desanimats per la desaparició de l’insult fàcil i la resposta a cop calent, utilitzarem el whattsapp, bàsicament, per quedar amb els amics i fer petar la xerrada.
Si l’era Trump inaugura una nova fase de comunicació entre la ciutadania, pel desprestigi del que hem “comprat” durant els darrers anys… doncs, mireu, alguna cosa bona haurà sortit de tot plegat.
P.S. Aprofito per recomanar una novel·la que ha guanyat el darrer premi de l’Acadèmia Francesa: “2084. La fi del món”, de l’algerià Boualem Samsal. Un llibre tan dur com éblouissant sobre el fonamentalisme religiós. Un món on les autoritats globals han creat un idioma únic i universal, en el qual estan prohibides les paraules de més de dues síl·labes. Perquè, diu un dels magnats, amb paraules de només dues síl·labes és absolutament impossible elaborar pensaments complexos, que és el que s’ha d’evitar. Una idea esfereïdora, i no massa allunyada, per cert, de la realitat quotidiana dels 140 caràcters.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ben vist.