Discutíem. Una mica de pluja a les finestres i, de fons, el concert de clarinet de Mozart. Franco havia mort, i molts pensàvem que havíem de ser realistes i demanar l’impossible.
Contraposàvem arguments, raonàvem, ens apassionàvem. Ell acabava de tornar, un altre cop, de Cuba. M’explicava el gran canvi que havia suposat l’enderrocament de Batista i l’arribada al poder de Castro. Els avenços en educació, en sanitat, en el concepte que tothom tenia dret a aquelles coses indispensables. El que havia canviat a l’illa en aquells darrers 15 anys. I jo li deia, sí, estic d’acord, però ara ja cal fer un pas més. Ja no s’hi valen excuses, hi ha repressió, un partit únic, presos polítics, els que no opinen igual són “dissidents”, hi ha pena de mort, no hi ha llibertat d’expressió. No hi ha democràcia, Alfons.
Alfons Carles Comin va callar un moment. Em va mirar fixament, amb aquella mirada blava, intensament blava, i finalment va dir. “Mira. La democràcia és que tots els nens tinguin sabates”.
Fidel Castro va morir el dia que aquí es feia el Gran Recapte. Des de la nostra supremacia europea, les frases ampul·loses dels polítics, democràcia, drets humans, valors ètics, llibertat, igualtat, fraternitat, multinacionals que subcontracten fàbriques a Turquia on treballen nens “refugiats” sirians, lliure circulació de béns, capitals i serveis i fronteres només per les persones. Des de la nostra Europa caduca condemnem un dictador –que ho era- sense reconèixer les nostres petites dictadures quotidianes.
Nens sense sabates. Ni llet. Ni colacao.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!