Commonmisery

Quan Alexis Tsipras, en el seu primer acte com a president, va dipositar flors en el monument als grecs morts pels nazis, va posar en marxa la ruleta geopolítica: mesdames et messieurs, faîtes vos jeux, s’il vous plaît.

En l’homenatge als morts, Tsipras va voler recordar a Merkel allò que Merkel no vol que ningú recordi, és a dir que: a) el 1953 es va decidir rebaixar substancialment els deutes de guerra d’Alemanya, i perllongar la devolució del que quedava fins l’any 2010. b) el 1990 l’Alemanya reunificada va aconseguir fer entrar uns 23 milions d’alemanys ex-orientals a la Unió Europea, amb un canvi de límits fronterers que ningú va qüestionar ni per un moment, i que, en conseqüència, els europeus van pagar –entre tots- els costos d’aquesta reunificació d’una zona empobrida. I c) que Merkel ha aconseguit deixar fora dels stress tests de la banca a totes les caixes d’estalvi dels lander, endeutades fins les celles en deute privat –i ara públic- grec (i espanyol) i tan insostenibles que, si haguessin de passar un examen, deixarien el cas de Bankia com una anècdota sense importància.

Després d’aquest acte d’homenatge, i el mateix dia, entre d’altres coses, Tsipras va decidir: 1) rebre els ambaixadors de Rússia i de la Xina; 2) paralitzar la privatització del port del Pireu i 3) nomenar el líder de Anel, Panos Kammenos, ministre de Defensa.

Ignoro si Samuel Huntington, en publicar l’any 1993 el seu article “The clash of civilizations” a la revista Foreign Affairs –el llibre va arribar tres anys després- era conscient que la imatge simplificada del món que s’hi donava era l’excusa perfecta per tal que polítics, militars i, sobre tot, els grans actors econòmics poguessin actuar lliurement. Huntington, potser sense voler, va aconseguir que ens reconeguéssim entre els “nosaltres” i “els altres”, l’11S va semblar que li donava la raó, i a partir d’aquí les pugnes religioses han servit per atiar la ciutadania cap a un paroxisme que oculta el que realment està en joc: la lluita pels beneficis econòmics a gran escala, bàsicament:  a) a partir dels recursos energètics que s’aconsegueixen quan es conquereix territori; b) la venda d’armes de tota mena, tant la legal per part de la indústria armamentista dels estats –Espanya és el quart país europeu en exportació d’armes-, com la il·legal (un senzill kalaxnikov val el doble, per cert, si s’acredita que “ha estat provat en combat”) que, a més a més, comparteix circuits amb la venda de droga; i c) el gran negoci que comporta la reconstrucció d’allò que s’ha destruït prèviament.

D’altra banda, Huntington va ajudar a definir la identitat de molts ciutadans, que es van reconèixer com a membres d’una civilització concreta. En el cas de Grècia,  segons la classificació de Huntington, la “sub-civilització ortodoxa”.

Syriza, en proclamar que es tracta que els grecs deixin de sentir-se humiliats per la Troika, reconeix –i ho subratlla en el pacte amb Anel- la seva ànima ortodoxa.

En efecte, per molt que als catalans lletraferits ens agradi recitar el poema de Riba: “Súnion! t’evocaré de lluny amb un crit d’alegria” tot mirant la posta de sol i intentant ignorar el pàrquing dels busos turístics i el xiringuito de begudes que hi ha darrere del famós temple, l’ànima de Grècia no es reflecteix al Partenó. Això és pels turistes. L’ànima de Grècia es reflecteix molt més, per exemple, en la petita església de Kapnikarea, situada enmig d’una placeta just abans de començar la pujada que porta al barri de Plaka, a Atenes. Una església sempre plena de senyores que encenen ciris i dipositen petons humits –i suposo que portadors de tota mena de virus- en les icones que l’emplenen amb profusió. L’imaginari de la identitat grega és, bàsicament, ortodox, i cal no oblidar-ho.

Un article del EUObserver, publicat el 26 de gener, sobre la possibilitat que el gasoducte en projecte entre Rússia i Turquia no s’arribi a construir perquè a Rússia finalment no l’interessi, i dues red alert llançades aquesta setmana  per Stratfor, el think tank segurament més influent dels Estats Units,  sobre l’atac rus a la ciutat ucraïnesa de Mariúpol m’han fet mirar amb atenció el mapa de la zona.

El Pireu és el port més important de la Mediterrània de l’est, el lloc d’arribada natural dels vaixells que surten del Mar Negre, on està situada Mariúpol que, de passar a formar part de Rússia, li donaria una sortida molt més directa a la Mediterrània, passant per la ruta nord del Mar Negre, en principi molt més “amiga” que la zona sud. Europa –sobre tot, Alemanya, Polònia i altres països de l’est nord europeu- depenen bàsicament de l’energia russa transportada a través d’Ucraïna, i l’actual conflicte posa en perill l’abastiment. Un conflicte atiat per Putin, evidentment, per l’apropament a Europa del govern ucraïnès. (Alguns observadors geopolítics afegeixen que els Estats Units també estarien interessats en aquest conflicte, perquè Europa podria tenir temptacions de proveir-se als Estats Units, que a partir del fraking està en condicions d’exportar carburant, exportació que seria facilitada amb el TTIP, el tractat de lliure comerç entre els EEUU i la UE que la majoria de governs intenten que s’aprovi contra l’opinió de molts ciutadans que ens posem les mans al cap pel que representa d’imperi dels mercats i de la llei del més fort).

El fet és que la possibilitat que el Pireu esdevingués el gran port de sortida del carburant rus seria un  punt molt important per l’economia grega: d’entrada, en l’intercanvi de favors, seria factible arribar a un acord sobre el deute grec amb la russa Gazprom (uns 21.000 milions d’euros, i pujant dia a dia). El port hauria de ser ampliat, la qual cosa suposaria la creació de milers de llocs de treball, tant en la construcció com en el manteniment posterior; l’increment de tràfic –no únicament gasístic sinó de tota mena de mercaderies en ser l’entrada sud-oriental a Europa- redundaria en un augment exponencial de cobrament de taxes i impostos imprescindibles per rellançar els serveis bàsics grecs;  i segurament es podria arribar a acords per tal que les drassanes gregues –l’única indústria realment important de Grècia, ara mateix absolutament desmantellada per la crisi- fossin les encarregades de construir una part dels vaixells necessaris per fer aquests viatges.

L’anunci de Tsipras, doncs, de paralitzar la privatització del Pireu, podria donar pistes sobre aquesta solució. Si no fos que en la privatització acordada pel govern anterior jugava una carta important la multinacional xinesa Hutchinson, la mateixa que ja ha construit la gran terminal del port de Barcelona. És segurament per això que Tsipras, després de reunir-se amb l’ambaixador de Rússia, es va reunir amb l’ambaixador xinés, potser per assegurar-li que hi ha possibilitat de negoci per a tothom.

I aquí entra en joc Kammenos, el flamant ministre de Defensa. Si l’ànima grega és ortodoxa, l’ànima grega és, en idèntiques proporcions, anti turca. La cosa ve de lluny, allà per l’any mil, més o menys, passant per la batalla de Lepant (bé, en grec Lepant es diu Naupaktos) i arribant fins els anys 70, quan la dictadura dels coronels va acabar per propiciar que Turquia s’annexionés una part de Xipre, i encara hi són. Des dels temps de l’arquebisbe Makarios, la “enosis”, el desig d’unir Grècia amb Xipre, ha estat sempre present. Si hi ha dues coses que Kammenos té clar és que és ortodox i que odia Turquia.

Grècia té unes tres mil illes, moltes de les quals són illots deshabitats i molt propers a les costes turques, i aquí entra en conflicte el concepte d’aigües territorials. Generalment, la “Zona econòmica exclusiva” (EEZ) considera 200 milles a partir de la línia de la costa. L’excepció a la regla apareix quan dues EEZ es solapen. Generalment, qualsevol punt de la línia solapada es considera que pertany al territori més proper, però són els estats confinants els que s’han de posar d’acord.  Encara que la convenció de Ginebra del 1958 establia què pertany a qui, Turquia vol els drets sobre la seva plataforma continental, i  vol que Grècia només tingui aquests drets fins a 200 metres de profunditat. I per què? Senzillament, per la immensa quantitat de gas (i potser petroli) que existeix a tota la Mediterrània oriental. En el primer apunt que vaig fer al meu bloc, al mes de juliol, sobre la guerra de Gaza, ja parlava d’aquest tema, incloent-hi les suposades converses entre Rússia i l’Autoritat Palestina sobre el gas de Gaza, ara en principi en mans de BG, British Gas, que només ha fet prospeccions, però que no l’explota.

És per això, i només per això, que Turquia es va annexionar la part nord de Xipre; sembla que entre Xipre i la costa turca hi ha una immensa reserva de gas, i amb l’annexió tot són aigües territorials turques. I és per això que Syriza va pactar amb Kammenos en deu minuts: serà el més gran defensor del mar Egeu i de Xipre. El que millor defensarà les aigües continentals dels tres mil illots grecs, tot i estar situats en una zona on tothom va a la guerra emparant-se en el concepte del xoc de civilitzacions, quan en realitat es tracta de repartir-se el sucós negoci ofegat sota les seves aigües. Si una potència com Rússia posés les seves urpes sobre el Pireu,  molt possiblement la relació Rússia-Europa es suavitzaria, Turquia ho tindria molt més difícil per fer-se amb el camp de gas entre Xipre i la costa turca, i Europa se sentiria amb l’esquena més protegida per actuar molt més fermament per defensar la integritat xipriota, un país europeu ple de gas en les seves aigües territorials nord orientals.

A més a més, curiosament, a Europa (és a dir a Alemanya) li podria convenir l’estranya combinació Mariúpol-Pireu-vaixells grecs que he apuntat més amunt. La construcció proposada d’un gasoducte Rússia-Turquia, per obviar el pas per Ucraïna, li costaria molt cara a la UE: està previst que, fins arribar a Europa pel sud, seria Europa la que hauria de pagar el gasoducte submarí des de Turquia i la repercussió del cost de construcció del gasoducte augmentaria la factura durant anys i anys als ciutadans europeus. A més, suposaria que l’arribada del gas no només seria controlada per Rússia sinó també per Turquia, que difícilment quedaria sota la influència russa tan fàcilment com Ucraïna i que té un dels exèrcits més poderosos de l’OTAN. Atès que el gas és rus, i no es pot obviar la potència russa, val més no embolicar la troca havent de dependre d’una altra potència important, amb la qual la UE, tot i la seva pertinença a l’OTAN, manté una relació cada cop més difícil.

I Ucraïna? Com va dir el representant d’Anglaterra en negociar la pau d’Utrecht, els Estats no tenen aliats, sinó interessos. Pobres ucraïnesos.

Alexis Tsipras ho sap molt bé. I Angela Merkel també.

Rien ne va plus?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!