Un any i mig. Mig país encara estem paint el que va dir el president Mas, dimarts passat. I se’ns fa difícil analitzar degudament el que ens està passant, que no és res més que la possibilitat que es faci realitat el que fa només cinc anys –si partim de la primera consulta popular d’Arenys- ens semblava impossible.
Nogensmenys, quan intentem interioritzar el que es va dir, els interrogants esborren una mica el somriure que se’ns va dibuixar a la cara el dia 25. Perquè Mas va deixar clares una sèrie de coses i la primera, no ho oblidem, és que si no hi ha una candidatura unitària, no avançarà eleccions. Algú em deia ahir que hi havia un punt de “cesarisme” en tot plegat, i és cert. Com també ho és que en el seu discurs Mas es va jugar molt a nivell personal. I que, d’altra banda, va haver un xic de xantatge emocional a tothom: o esteu amb mi, o això s’atura.
Aquí em comencen els dubtes.
Mas sap que, com a punt de partida, l’adhesió a la idea de candidatura única causarà problemes a tots els partits i formacions polítiques sobiranistes, tant les que estan ara representades al Parlament com les que no (i que encara no s’han definit sobre què faran davant d’unes eleccions o un referèndum que ens posi en la disjuntiva d’apostar, o no, per la construcció d’una república independent).
Mas sap que, en primer lloc, ha posat ERC entre l’espasa i la paret. De fet, la seva OPA de dimarts anava dirigida a ERC. El problema és que bastir una candidatura “unitària” només amb ERC té un perill evident: què passa si no s’obté la majoria absoluta que, segons Mas és el que es necessita perquè la comunitat internacional avali el procés? Tan segur està Mas que aquesta candidatura obtindria la majoria absoluta? Tan poca deferència demostra cap als centenars de milers de catalans independentistes que no poden, ideològicament, votar el que ha representat el govern presidit per Mas els darrers anys?
Mas va demostrar dimarts que ell, de manera personal, vol que Catalunya sigui un estat independent d’Espanya. Però la jugada d’una candidatura falsament unitària té, ara per ara, massa riscos. I massa interrogants que haurien de ser respostos en les properes setmanes: qui decidiria qui aniria a les llistes? Qui formaria part del govern? Com es governaria el dia a dia? Com que correspon al president de la Generalitat, en exclusiva, convocar eleccions, com es podria blindar –fos qui fos el president- que aquests 18 mesos no es convertirien en 4 anys?
Dos dies després que Vicent Partal parlés, en el seu editorial, de la possibilitat de candidatures “a la italiana”, Junqueras deia el mateix, parlant de “candidatures paraigua”. Els partits, amb el seu programa, però amb un punt comú de tothom, i amb un afegitó al nom de la llista que els unifiqués a tots. Aquí sí que posaria la mà al foc per assegurar que s’obtindria una majoria absoluta. Si fos possible, per tal que quedés més clar a ulls de tothom, posar primer el paraigua i després el nom del partit. I, en tots els casos, no estaria malament que tothom acceptés la proposta de Mas d’incorporar personalitats independents i el compromís de no tornar-se a presentar, salvant algunes excepcions de lideratge polític clar, a les eleccions constituents posteriors.
El Parlament que surti de les eleccions anticipades tindrà prou feina a fer i difícilment podria compaginar les dues tasques de formar part del legislatiu i de l’executiu alhora (cal recordar que no cal ser diputat per formar part del govern). I és per això que abans deia que s’havia de definir molt bé qui formaria part del govern perquè cadascú té la seva ideologia, i no és el mateix que el conseller d’economia, de benestar social o de sanitat sigui un neoliberal o un anticapitalista.
Totes aquestes coses s’han de decidir, pactar i explicar, tot sabent que, si es volen celebrar les eleccions abans de les municipals, el deadline per convocar-les és el 30 de desembre.
President Mas: el país pot arriscar-se a anar a unes eleccions amb una candidatura pseudo-unitària que, segons va dir dimarts, hauria d’obtenir una majoria absoluta per tenir credibilitat internacional? I si no s’arriba a aquesta majoria –com no va arribar CiU el 2012- què passaria? I si no s’arriba a una candidatura unitària, decidirà no convocar les eleccions anticipadament, i aturar, en bona part, tot el procés?
L’autèntica generositat del president s’haurà de demostrar en les properes setmanes.
És absolutament legítim el que dimarts ens va proposar, de manera personal, el president Mas.
Hem de demanar a tots els actors polítics que, si no són capaços d’afegir-se a la candidatura unitària, es posin d’acord per formar una candidatura a la italiana, amb una sèrie de punts essencials pactats, amb el compromís clar de treballar de manera conjunta per aconseguir arribar a al referèndum de ratificació de la independència en els 18 mesos proposats
De la mateixa manera, és absolutament necessari que demanem a Artur Mas la generositat de convocar eleccions encara que no s’arribi a aquesta llista que desitja i que, com ja ha demostrat a bastament durant tot el procés, tingui la destresa d’adaptar-se a la realitat per aconseguir arribar al somni que ens va dibuixar fa quatre dies: ratificar la nostra independència en un referèndum, any i mig després de la constitució del nou Parlament.
Ara que el tenim a l’abast, no es pot abaratir el somni.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!