Davant la confusió creada per l’escenari unipersonal del Govern de CiU, presidit per Artur Mas, i la consegüent decepció i enfado de la gent, que pot sospitar d’estar davant una farsa preconcebuda, i podria plantejar-se no participar en aquesta nova modalitat de consulta, crec que es planteja la necessitat de redefinir una seqüència clara de passos per aconseguir arribar a la Independència. En aquest sentit, i per si pot servir de reflexió, plantejo aquest petit decàleg:
1) Abans del dia 9, declaració solemne del president Mas donant garanties que aquesta consulta, efectivament, es celebrarà.
2) Així mateix, declaració solemne de tots el partits sobiranistes d’assumir els resultats de la consulta com a políticament vinculants i d’implementació immediata. I compromís de mantenir la unitat per acordar la data i el text de la Declaració de Independència.
3) Ja que s’han trencat tots els supòsits i és evident que mentre siguem dins de l’estat espanyol no podrem fer res que sigui “legal” als seus ulls, obeïm d’una vegada el poble de Catalunya i fem el que des de fa temps es demana al carrer: canviem la pregunta, i preguntem, senzillament i sense circumloquis “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” Respostes: SI o No.
4) Al mateix temps, tots els actors: institucions, partits polítics, sindicats, societat civil (no solament el trio ANC-Omnium-AMI, sinó també altres plataformes que agrupen moltes altres sensibilitats i propostes polítiques, com la Xarxa Referendum 9N o les Esquerres pel Sí-Sí) posar-se a treballar per demanar la participació massiva a la consulta, i molt especialment dels que votarien NO, instant-los també a fer-se voluntaris per ser a les taules de votació, perquè es tracta de que participin tots els demòcrates del país, pensin el que pensin sobre la independència.
5) El mateix 10 de novembre, si com esperem hi ha la victòria del SI, el president ha d’anunciar la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions en el termini legal més breu possible.
6) No caure en el parany de demanar unes eleccions “plebiscitàries”, amb uns “candidatura única” o una “candidatura de país”, perquè som una societat plural i hi ha moltes maneres d’entendre el país. Que cada partit es presenti amb el seu programa –econòmic, social, democràtic en definitiva- amb el compromís explícit i explicitat que el nou parlament tindrà caràcter constituent.
7) En el moment de la convocatòria de les eleccions, i si és possible amb l’acord de tots els partits sobiranistes, cal fixar ja d’antuvi la data de la Declaració d’Independència –podria ser el 23 d’abril del 2015– i també la data del referèndum de ratificació de la mateixa, juntament amb la ratificació de la Constitució de la nova república catalana –no més tard, em sembla, de l’11 de setembre de 2016.
8) Durant aquest període d’interinitat, continuaran en vigor tots aquells tractats internacionals signats i ratificats, les directives europees i les lleis estatals -les que s’escaiguin, mentre no hi hagi un substitutiu català- existents en l’estat espanyol precedent, aplicant el concepte de dret internacional de la “successió d’estats”.
9) Durant el període constituent, tant els partits com les forces socials haurien de participar en el debat a través d’una assemblea constituent, per posar les bases de la nova república, així com portar a debat les diferents formes de relació amb Espanya, de pertinença a Europa i la participació definitiva en els organismes internacionals.
10) Durant aquest període constituent, l’executiu català procurarà el diàleg amb l’executiu espanyol per un reconeixement efectiu de la independència catalana i, en conseqüència, el repartiment proporcional d’actius i passius, així com obrirà negociacions per aconseguí la resolució definitiva de reconeixement i participació internacionals.
Tampoc no seria tan difícil, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1. El 9N no hauria estat legal, no tenia sens, prohibició TC, dificultat pels funcionaris, etc.
2. Aquest nou 9n és només un fet voluntarista però necessari per continuar acostant-nos units al que realment importa:
3. Eleccions anticipades plebiscitàries, amb totes les llistes que siguin necessàries però amb un punt amb comú: un estat independent.
Per això, malgrat la renúncia al 9N cal potenciar el nou 9N com a pont cap a aquestes eleccions que s’han de convocar abans d’acabar l’any.
Després seguirà el calendari d ela Sole Balaguer.
Arribat a l’estat actual, ja no podem especular i potser hauriem d’afinar en alló que és posible i més probable. Aquest nou escenari seria el següent:
1- En Màs que te a la seva ma la decisió final continuarà com a president fins esgotar la legislatura.
2- Haurem d’esperar al 2016 a veure quines opcions tenim per votar de forma plebiscitària.
3- Devant de les incerteses haurem de votar aquella candidatura que ofereixi més garanties per assolir la independència. I si no la tenim, l’haurem de crear. Vull dir que poden apareixer més opcions politiques que les que tenim avui, fins i tot aquella candidatura de nova factura, aquella que ens garanteixi una Republicana Catalana Independent.
4- Ens toca doncs, treballar, no per la independència, que també, si no per garantir una candidatura pròpia i adequada per tirar endavant una República Catalana independent.