Commonmisery

Soledat Balaguer

2 d'octubre de 2014
2 comentaris

Sobre Bloomberg, Linde, els paraigües i els bruixots

 

 

Els pobres espanyols tenen mala sort amb els seus moments mediàtics: el mateix dia que Luís M. Linde, governador del Banc d’Espanya, deixava anar, novament, la seva particular visió sobre l’apocalypse now que ens caurà a sobre el dia que siguem independents, totes els mitjans de comunicació i xarxes socials catalanes ressaltaven el duríssim editorial de Bloomberg, l’empresa multimèdia de comunicació econòmica més important del món, que indicava que “els dirigents espanyols necessiten mostrar alguna insòlita talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans –ni que ells facin campanya a favor de la unió”. “Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship…” Que Bloomberg qualifiqui d’insòlit (unwonted) la possibilitat que el govern espanyol tingui talla d’estadista és senzillament demolidor.

Dissabte passat, la signatura del decret de convocatòria per part del president Mas espatllava un altre moment mediàtic espanyol: tota la premsa internacional destacava la signatura, mentre que la fotografia d’un Rajoy passejant en solitari per la muralla xinesa passava desapercebuda. Rajoy havia anat a la Xina a recollir els fruits d’haver derogat la llei de justícia internacional per no haver de jutjar els xinesos i el seu genocidi tibetà, i volia tornar cofoi per haver aconseguit inversions espanyoles a la Xina per un valor de 3.500 milions d’euros (petit apunt comparatiu: l’ampliació del port de Barcelona, per valor de 500 milions, ha estat obra d’una multinacional xinesa, que ja ha anunciat noves inversions, si el govern espanyol compleix finalment l’acord que van signar fa una dotzena d’anys de gastar-se uns dos-cents milions per fer la connexió ferroviària corresponent).

Per acabar-ho d’adobar, Rajoy es va trobar a la Xina amb la revolució dels paraigües de Hong Kong: centenars de milers de persones demanant votar democràticament. El mateix que demanaven els catalans davant de les seus dels seus ajuntaments, el dia anterior de l’editorial de Bloomberg, amb una altra foto que va donar la volta al món: milers de paraigües sota la pluja a la plaça de Sant Jaume de Barcelona: volem votar, volem democràcia. Com a Hong Kong.

Algú hauria d’explicar als pobres espanyols que aquestes amenaces sobre el que ens pot passar quan siguem independents només es podrien tenir en compte amb una prèvia: Espanya hauria de reconèixer que Catalunya és un país independent.

Efectivament, si Espanya no reconeix Catalunya, sinó que s’entesta a dir que continuem essent espanyols, nosaltres –no només les persones sinó també les nostres empreses amb CIF espanyol- continuarem sent europeus i continuarem mantenint en vigor tots els tractats internacionals.  Perquè tots els ciutadans del Regne d’Espanya som, per definició, ciutadans europeus. Aquí i a la Xina.

Mal que els pesi, Espanya tampoc no ens podrà treure la nacionalitat espanyola, si nosaltres no volem, perquè el dret a una nacionalitat és un dret individual (Declaració Universal de Drets Humans: “Article 15. 1. Tot individu té dret a una nacionalitat. 2. Ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat”). Dit d’una altra manera: arribat el moment, haurem de ser nosaltres, individualment, els qui voluntàriament renunciem a la nacionalitat espanyola.

I, mentre tant, anirem negociant, nosaltres els ciutadans catalans independents, amb tots els estats, l’espanyol inclòs, el nostre reconeixement. I ja veurem si ens interessa, o no, ser europeus,  mantenir l’euro i/o pagar una part del deute del Regne d’Espanya. Pobres espanyols, tenen mala peça al teler.

I els bruixots dels que parlo al titular d’aquest post? Ara hi arribo.

Quan hom viatja als països de l’Africa occidental de tradició animista, és important tenir en compte que no és convenient vestir-se de blanc. En efecte, el color blanc està reservat per als bruixots i per als folls, com a tret distintiu de les úniques persones que tenen connexió directa amb els esperits (petita observació d’antropologia cultural bàsica: quan els primers missioners cristians van arribar a l’Africa, ràpidament van canviar les sotanes negres per sotanes blanques). Els bruixots, vestits de blanc, reuneixen la gent del poblat en les cerimònies importants d’endevinació: després de mastegar durant força estona dues o tres “nous sagrades”, que només ells poden menjar i proporcionar a d’altres –ras i curt, són nous de cola- entren en trànsit, comencen una dansa espasmòdica i, finalment, esgotats, pronuncien el seu oracle.

En aquests quaranta dies que ens falten fins el 9N, hauríem de mantenir el sentit de l’humor i imaginar-nos els Lindes, Garcías Margallos, Montoros, et alia, mastegant nous “sagrades”, vestits de blanc, i fent saltirons tot agitant un sonall fet de petxines, abans de pronunciar els seus oracles apocalíptics. N’he fet la prova i us ben asseguro que és un exercici molt relaxant, perquè, per desgràcia, els governants espanyols no faran cas de l’editorial de Bloomberg i no tindran “talla d’estadistes”. Com reconeix el mateix editorial, seria “insòlit” si ho fessin.

(P.S. Les Sorayes i les Alícies no tindran el privilegi de fer saltirons. En la tradició animista clàssica, només els homes són bruixots. Les dones només es poden comunicar amb els esperits si son boges. Ho lamento, noies)

  1. • Magnífic, he somrigut molt. L’article és àgil, divertit d’imaginar la situació. Però en el seu fons es un retrat còmic d’una situació realment fonamentada, i reflecteix en essència la postura i concepció mental d’una polítics que fan el ridícul.

  2. M’agradaria saber més coses d’aquesta organització; per altra banda si que és cert que els organismes espanyols estan de pega: Girona és la seu d’una trobada de ciutats amb alta velocitat i el que haurien pogut fer és donar una galleda a cada participant perquè ajudessin a buidar aigua del túnel del TGV/AVE; enlloc d’enviar l’exèrcit, els bombers per la independència i l’ANC podien ser molt més eficaços, segurament; ningú no presenta la dimissió? Què fa la nostra sindicatura de greuges?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!